Manel Armengol | Ana Mas Projects

"Manifestacions per les llibertats. 1 de Febrero, Barcelona",1976. Fotografía analógica. Ejemplar calidad archivo. Baño de conservación al selenio. 25 x 37,5 cm.

Manel Armengol | Ana Mas Projects

"Manifestacions per les llibertats. 1 de Febrero, Barcelona",1976. Fotografía analógica. Ejemplar calidad archivo. Baño de conservación al selenio. 25 x 37,5 cm.

Manel Armengol | Ana Mas Projects

"Manifestacions per les llibertats. 1 de Febrero, Barcelona",1976. Fotografía analógica. Ejemplar calidad archivo. Baño de conservación al selenio. 25 x 37,5 cm.

Manel Armengol | Ana Mas Projects

"Manifestacions per les llibertats. 1 de Febrero, Barcelona",1976. Fotografía analógica. Ejemplar calidad archivo. Baño de conservación al selenio. 25 x 37,5 cm.

Manel Armengol | Ana Mas Projects

"11 de Setembre. L'any de la lliçó. Motoristes a les Rambles", 1977. Fotografía analógica. Ejemplar calidad archivo. Baño de conservación al selenio. 25 x 37,5 cm.

Manel Armengol | Ana Mas Projects

"Riba estesa sobre el Carmel", 1976. Fotografía analógica. Ejemplar calidad archivo. Baño de conservación al selenio. 25 x 37,5 cm

Manel Armengol | Ana Mas Projects

"Dipòsits", 1978.
Cibachrome (Ilfochrome Classic). Copia n. 1/4. 60 x 50 cm.

Manel Armengol | Ana Mas Projects

"Grocs des del MOMA",
1978. Cibachrome (Ilfochrome Classic). Copia n° 3. 50 x 60 cm.

Manel Armengol | Ana Mas Projects

"Mac-cars", 1978. Cibachrome (Ilfochrome Classic). Copia n° 1/2. 80 x 60 cm.

Manel Armengol | Ana Mas Projects

"Un diumenge al matí", 1977. Cibachrome (Ilfochrome Classic). Copia n° 1/2. 60 x 80 cm.

Manel Armengol | Ana Mas Projects

"Parella d'homes a Central Parck", 1978. Ejemplar calidad archivo. Baño de conservación al selenio. 40 x 27 cm.

Manel Armengol | Ana Mas Projects

"Parella de dones a Central Park", 1978. Ejemplar calidad archivo. Baño de conservación al selenio. 40 x 27 cm.

Manel Armengol | Ana Mas Projects

Vista de "NY" Ana Mas Projects (Barcelona) 2018. Foto: Diana Rangel

Manel Armengol | Ana Mas Projects

Vista de "NY" Ana Mas Projects (Barcelona) 2018. Foto: Diana Rangel

Manel Armengol | Ana Mas Projects

Vista de "NY" Ana Mas Projects (Barcelona) 2018. Foto: Diana Rangel

Manel Armengol | Ana Mas Projects

Vista de "NY" Ana Mas Projects (Barcelona) 2018. Foto: Diana Rangel

CV

MANEL ARMENGOL

Badalona, 1949

EXPOSICIONS INDIVIDUALS

SOLO EXHIBITIONS

2017

1989Després de les Converses d’Alger. Deliri i treva. Fundació Antoni Tàpies

Això em va passar” De tortures i impunitats, 1960-1978. Espai Dalmau, El Born CCM

2016

La transició des del carrer, 1976-79” CAC CAN SISTIRÉ DE SANTA COLOMA DE GRAMANET

2014

Transicions. Els setanta a Espanya, els Estats Units i la Xina, Museo de Badalona (Badalona).

2001

Palau Robert (Barcelona).

Galeria Alejandro Sales (Barcelona).

1999

Arco ‘99, Galería EGAM (Madrid).

Galería EGAM (Madrid).

Foto-Galería Railowsky (Valencia).

1992

Museo Fundación Artes Visuales Alejandro Otero (Caracas-Venezuela).

1987

Galería Eude (Barcelona).

1980

Galería Spectrum-Cànon (Barcelona).

EXPOSICIONS COL·LECTIVES

2001

Temps de Transició, Fundación Telefónica (Madrid).

2000

Introducció a la Història de la fotografia a Catalunya, Museu Nacional d’Art de Catalunya

La generació de l’11 de setembre, Colegio de Periodistas (Barcelona, itinerante).

Llibres, Fotografia-Galeria Railowsky (Valencia).

1999

150 anys de fotografia a Espanya, Círculo de Bellas Artes. (Madrid).

Fusta, Galeria EGAM (Madrid).

1997

Testimonis, Col·legi de Periodistes (Barcelona).

1996

Les fonts de la Memòria, Fundació La Caixa (Barcelona-Madrid, itinerant).

1992

Els drets humans, Amnesty Int M.A.M. Julio González (València).

1991

Quatre adreces, Fotografia Contemp. Espanyola- Museu Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Madrid).

1990

Serigrafies Nocturnes, Daimaru Gallery (Tòquio-Japó).

100 anys fotoperiodisme a Catalunya, Palau de la Virreina (Barcelona).

World Design Exposition ‘89, Nagoya Castle Site (Japó).

 

PUBLICACIONS

 

2007

HERBARIUM, Turner Editores, Madrid. ISBN 8475067832

2001

Voices of water i Memories of Winds, Editorial Shiseido Word, Tòquio, con poemas de Elia Taniguchi.

1987

El jardí dels guerrers, Editorial Lunwerg, con fotografías nocturnas de La Pedrera acompanyadas de textos de Pere

Gimferrer, Victòria Cirlot y Josep Maria Subirachs

Textes

  • MANEL ARMENGOL: VEURE EL MON EN UN GRA DE SORRA
    Margaret Hooks

     

    La trajectòria d’Armengol és una trama intricada de vida i art, en la que no és possible parlar de l’un sense l’altre. Va començar a fer fotografies el 1975, com a acompanyant dels seus articles de periodista. Però en menys d’un any el seu mitjà d’esxpressió ja no serien les paraules sino les imatges: les imatges que no trigarien en donar-li fama de fotograf de premsa intrepid quan, despres de la mort del dictador espanyol Francisco Franco, va captar l’esperit d’Espanya en un moment critic de la seva historia a traves de cents de fotografies de dones, obrers i estudiants que sortien al carrer per posar a prova la fragil llibertat recenment trobada. Les seves fotografies d’aquella rebel.lio pacifica i de la resposta violenta de les autoritats van donar la volta al mon en les pagines de Paris-Match, The New York Times, Newsweek i Der Spiegel, simbolitzant la transicio espanyola del feixisme a la democracia. En els cinc anys seguents, Armengol va creuar el planeta darrera d’imatges que el van acreditar com un fotoperiodista fecund i excepcional. Al 1981 es va obir un parentesi a la seva obra, a consequencia d’un catastrofic accident d’automovil que anava a marcar un opunt d’inflexio en la seva vida. Tornava, avançada la nit, d’entregar unes fotos per una publicacio, quan el seu cotxe va ser atropellat lateralment per un altre vehicle. Ferit de gravetat, per uns moments al.lucinants va bascular entre la vida i la mort, abans de ser traslladat a l’hospital on hauria de romandre ingressat diverses setmanes.

     

    En sortir de l’hospital, va tornat al pis que acabava de llogar en una de les estructures arquitectoniques excel.lents del mon, la inimitable Casa Mila creada pel visionari arquitecte catala Antoni Gaudi. Li esperava una llarga convalescencia, pero al menys tenia la sort d’haver trobat un lloc que no nomes era perfecte per recuperar-se, sino que tambe anava a incidir de manera positiva i determinant en la seva vida i treball. Les seves lesions aviat van començar a sanar, pero l’experiencia de “gairebe mort” viscuda a l’accident continuava afectant al seu estat psiquic. Tement a sucumbir, va lluitar per plantarli cara. Ofegant en musica gregoriana el mon de tots els dies, va submergir-se en la paraula escrita i va devorar (tomo tras tomo) d’obres esoteriques de mitologa, religio i mistica.

     

    Reclos en el singular espai del seu pis de la Casa Mila, la seva imaginacio es va expandir, omplint el blanc envoltori uteri d’arrodonides formes organiques i sostres surreals tridimensionals, recoberts de dibuixos com motius i inscripcions heterogenees. Escrita en relleu al sostre del seu dormitori hi havia una sola paraula impresionant: “Terrible”. Una paraula que reverberava en tot el recinte i li parlava d’un canvi profund, d’una dificultat i una transformacio extremes en la seva vida.

     

    La Casa Mila construida entre 1906 i 1912 es l’ultim edifici civil de Gaudi. Molts el consideren ara la seva obra millor (punt i coma) sens dubte va ser la mes polemica. Es un triomf del talent i de l’imaginacio, concebut no com un simple lloc habitable sino com un producteg d’importants innovacions estructurals. Aquestes innovacions, unides al desenvolupament d’un concepte pioner i completament organic de la creacio arquitectonica, van fer d’aquesta el primer edifici que va trascendir l’arquitectura per adoptar la forma d’una escultura abstracta o potser seria millor d’un precursor avançat de l’obra d’art tridimensional surrealista.

     

    Consagracio del curvilini?, progeni d’un idili apasionat amb la rodonesa, la façana ondulant i moguda de la Casa Mila envolta i abraça tot el bloc. I Gaudi va coronar literalment la gesta amb la seva invencio mes espectacular: un terrat de fabulosa complexitat, on ximenees, claraboies i respiradors? Donen pretext als extranys essers i formes de la seva fantasia.

    Va ser en aquest terrat, quan portava casi tres anys de convalescencia, sense ingresos i amb escasses perspectives de feina, on Armengol va tenir la seva “nit fosca de l’anima” i va rebre una epifania. Solia pujar al vesprejar, per contemplar el grotesc i desconcertant paisatge de Gaudi, poblat de former que apareixen vives pero gairebe sempre sinistres: guerrers de guerres passades i futures, armats cavallers medievals, automates asessins sense rostre, i potser el mes inquietant, un espectre que s’alça amenaçador amb un cap que es una mascara petrificada bocaoberta.

    Aquella assamblea monstruosa reflectia els demonis amb els que Armengol batallava a diari en la seva lluita per sortir indemne de l’experiencia aterridora de l’accident. Un capvespre, en pujar al terrat i contemplar l’extraordinari panorama, se li va ocorrer de fer el que millor sabia, fotografiarlo. Va baixar en busca de camara i pel.licula, pero la unica pelicula que va poder trobar al fons del frigorific estava gairebe tota pasada de dataa. Sense acovardir-se, va carregar la camara, va poujar de nou al terrat, va montar el tripode, i es va posar a esperar i esperar, tot el temps que fes falta per a les llargues exposicions nocturnes que volia.

    Aixi va fer nit rere nit, treballant molts cops fins el clarejar. Quan va acabar. EL resultat era un conjunt xtraordinari, mes enlla de les imatges acostumades d’aquelles formes escultoriques de Gaudi. Son fotografies on la paorosa geometria de les figures es transforma en la alquimia d’una visio d’artista. Banyades a la llum misteriosa d’exposicions interminables, plasmades d’una manera que l’ull huma es incapaç de percebre, les extranyes formes semblen habitar una altra dimensio, un altre mon fantasmagoric.

     

    En aquelles llargues i obscures hores d’espera per obtenir les imatges que volia, Armengol va experimentar una transformacio radical en la seva manera de veure la vida i de veure’s a si mateix com a fotograf. Afirma que va deixar de veure’s com un “caçador” a l’aguait d’un bon tret i va saber que mai mes tornaria a ser un fotograf d’accio. No perque les seves lesions signifiquessin una major dificultat per moure’s amb l’agilitat necessaria, sino perque en un altre pla mes profund el seu ritme s’havia fet mes pausat, mes tranquil, tan en la vida com en l’art.

     

    Margaret Hooks

TancarExposicions