AMP_Bcn


Èlia Llach i Ian Waelder | Soroll

09/01/2016 - 18/03/2016


+ PROJECTS
Èlia Llach i Ian Waelder | Soroll | Ana Mas Projects

Ian Waelder i Èlia Llach, Soroll, 2016

Èlia Llach i Ian Waelder | Soroll | Ana Mas Projects

Ian Waelder i Èlia Llach, Soroll, 2016

Èlia Llach i Ian Waelder | Soroll | Ana Mas Projects

Ian Waelder i Èlia Llach, Soroll, 2016

Èlia Llach i Ian Waelder | Soroll | Ana Mas Projects

Ian Waelder i Èlia Llach, Soroll, 2016

Èlia Llach i Ian Waelder | Soroll | Ana Mas Projects

Ian Waelder i Èlia Llach, Soroll, 2016

Èlia Llach i Ian Waelder | Soroll | Ana Mas Projects

Ian Waelder i Èlia Llach, Soroll, 2016

Èlia Llach i Ian Waelder | Soroll | Ana Mas Projects

Ian Waelder i Èlia Llach, Soroll, 2016

Èlia Llach i Ian Waelder | Soroll | Ana Mas Projects

Ian Waelder i Èlia Llach, Soroll, 2016

Èlia Llach i Ian Waelder | Soroll | Ana Mas Projects

Ian Waelder i Èlia Llach, Soroll, 2016

Èlia Llach i Ian Waelder | Soroll | Ana Mas Projects

Ian Waelder i Èlia Llach, Soroll, 2016

Èlia Llach i Ian Waelder | Soroll | Ana Mas Projects

Ian Waelder i Èlia Llach, Soroll, 2016

Èlia Llach i Ian Waelder | Soroll | Ana Mas Projects

Ian Waelder i Èlia Llach, Soroll, 2016

Ian Waelder i Èlia Llach, Soroll, 2016. Fotografies de Roberto Ruiz.


TancarVistes

Text

SOROLL

“En trobar-me en una gran nau de gòtic català penso en Bach. En trobar-me davant una superfície blanca per a omplir, amb espais buits, intervals, silencis i signes aguts a marcar-hi, penso en Stockhausen. En passejar pel camp, en intervals de repòs, penso en Varèse. En passejar pels carrers d’aquesta gran ciutat, penso sovint en John Cage.”

Joan Miró

A partir d’aquesta resposta de Joan Miró a Lluís Permanyer a la pregunta sobre quins eren els seus compositors preferits i que apareix al llibre 43 respostes catalanes al qüestionari Proust editat per Edicions Proa el 1967, un podria preguntar-se què és el que portaria a Joan Miró a pensar en John Cage passejant pels carrers de Barcelona.

Donant-li toms a l’assumpte i, sobretot, a la relació que mantingué John Cage amb el silenci i el soroll, vaig veure que un amic havia compartit en el seu mur de facebook un vídeo que, sense saber-ho, seria molt revelador. Per a mi. Es tractava de l’extracte d’una entrevista a John Cage en el que l’artista es referia al silenci. És a dir, al que jo entenia en oposició al soroll.

Res de nou. Ja ho sé. Gens original.

Al començament d’aquella entrevista, John Cage deia que quan escoltava el que es coneix com a música tenia la impressió de que algú li estava parlant dels seus sentiments, idees, relacions, etc. No obstant, quan escoltava el soroll del trànsit no tenia la impressió de que ningú estigués parlant-li de sí mateix sinó que sentia que el so estava actuant i que ell estimava profundament aquesta activitat. També deia que estimava el so pel que era i que no necessitava que fos res més. En un altre moment de la gravació declarava que l’experiència del so que preferia era, paradoxalment, la del silenci i que, per ell, el silenci era poc menys que el so del trànsit. Com a colofó d’aquest petit extracte senyalava que, si en escoltar a Beethoven o a Mozart – és a dir, el que es coneix per música – un percebia sempre el mateix, en escoltar el silenci sempre descobria quelcom diferent.

A partir de l’associació entre el so del trànsit i el silenci com a símptoma d’aquella activitat que John Cage estimava profundament i que porta a Joan Miró a relacionar-los indefectiblement, un podria pensar que si un dibuix fos a la música el que un traç al trànsit, el traç vindria a ser com el registre d’una acció i, com a tal, sempre sonaria diferent. En conseqüència, mentres que el dibuix ens parlaria de sentiments, idees, relacions, etc. El traç es limitaria a deixar constància del que hauria passat.

Si el que acabem de dir podria ser tan discutible com aquella sentencia de John Cage entesa a la manera d’una interpretació subjectiva, la nostra associació entre el traç i el trànsit, també es podria entendre de la mateixa manera. És a dir, com una interpretació subjectiva que, tot i no ser la d’un savi, ens portaria a concloure que, en tant que rastre d’una acció, el traç es el registre d’un cos actuant.

Per molt que un traç s’entengui com el resultat d’una acció que, a diferencia d’un dibuix, respon a una qüestió mecànica, el fet de que hagi estat executat per algú li imprimeix una intenció que, tot i ser diferent a la del dibuixant, permet entendre el traç com el resultat d’una decisió. La decisió, potser, d’actuar sobre la superfície d’un paper, un cartró, un carrer, una fusta, un tub, un vidre, una fotografia, un foli…

I entenem la capacitat de decidir com quelcom humà. Molt humà. Mai mecànic.

Tot això ens porta a pensar que si al traç o al dibuix es troba implícita l’existència de l’home, mentre que al dibuix ens parla de les seves emocions, el traç ho fa d’una acció. Una acció que, com la de caminar, podria ser com a conseqüència d’un interès per l’entorn, la decisió d’enregistrar un moviment o com allò que, en algun indret, podria permetre un diàleg entre l’obra de l’Èlia Llach (Barcelona, 1976) i la de l’Ian Waelder (Madrid, 1993).

Units per la passió d’escodrinyar la ciutat, observar el que succeeix, deixar constància de l’imperceptible o enfrontar-se al seu coneixement d’una forma activa – i, per tant, actuant   entenem les obres de l’Èlia Llach i l’Ian Waelder com registres d’una acció en la seva aprehensió de la ciutat. Això si, des de perspectives molt diferents.

La primera vegada que vaig saber que de l’Ian va ser a través del seu mur de facebook. A més de la seva maduresa com a artista, el que em va interessar de la seva obra va ser la manera d’abordar el dibuix des del traç del patí amb el que palpava la ciutat, sortejava els seus obstacles, es fixava en el que hi havia de quotidià, recuperava el efímer i assenyalava que l’experiència contemporània es dirimia entorn al fracàs. I no obstant això sempre estava de bon humor.

Es diu que una de les virtuts del patinador radica en la seva capacitat de repetir un truc fins a bordar-lo amb èxit. I que en la seva cerca cap a aquesta meta son innúmeres les vegades que cau, es trenca, desespera i quasi abandona. Però l’instint de superació fa que segueixi lluitant per aconseguir els seus objectius. Resistint-se. Resistint. Mostrant residus com qui realitza un dibuix.

La primera vegada que vaig saber quelcom de l’Èlia va ser en el marc d’una d’aquelles biennals el sentit de les quals segueix tenint vigència en tant que mostren aquella (altra) cara des de la que (també) s’observa l’art. Això si: més enllà de Barcelona. Un territori tan allunyat com necessari en el que, a més de confrontar-nos amb les inquietuds de contextos poc freqüentats, se’ns depara l’accés a la obra d’artistes dels que a penes se’n tenen notícies. En aquest cas i en el que a mi respecta, a l’obra de l’Èlia Llach.

He de confessar que, dels seus dibuixos, em va sorprendre quasi tot. Però si hagués d’assenyalar quelcom parlaria de la manera en que, en el seu empeny per aconseguir el que se li resistia – qui sap!, potser una imatge – l’artista insistia en la idea de fer un dibuix repetint el rastre de la seva mà sobre superfícies de tit tipus i sota l’influx de l’orientació, la gravetat, l’atzar, l’impuls, la cadència, l’entonació, la ressonància, l’expansió, l’estranyament, en suma, el seu cos. El mateix que camina. Aquell cos el traç del qual deixa constància en un políptic de passejos realitzats per la seva ciutat y sense pensar fins on arribaria.

Trànsit, traç i acció però també silenci, dibuix i música són conceptes que, sota el soroll de silenci, podrien unir les obres de dos artistes que, com l’Ian i l’Èlia, fan referencia a l’acte de caminar com a generador de pensament. Tot i que també com a conseqüència del seu interès per l’entorn. Però sobre tot, com el registre d’un moviment a partir d’un principi d’inercia, impuls o propagació que oscil·la com una tremolor, ja sigui a peu, en el cas de l’Èlia, ja sigui en patí, en el cas de l’Ian.

Una tremolor. O un soroll. Com el rastre de l’acte de caminar. Segons Roland Barthes, el gest mitològicament més trivial i, per tant, més humà.

Frederic Montornés

Diciembre 2015