AMP_Bcn


Ramón Masats | 1953 – 1965. Anys de joventut

06/05/2017 - 07/07/2017


+ PROJECTS
Ramón Masats | 1953 – 1965. Anys de joventut | Ana Mas Projects

Ramón Masats 1953 - 1965. Anys de Joventut, 2017 © Roberto Ruiz

Ramón Masats | 1953 – 1965. Anys de joventut | Ana Mas Projects

Ramón Masats 1953 - 1965. Anys de Joventut, 2017 © Roberto Ruiz

Ramón Masats | 1953 – 1965. Anys de joventut | Ana Mas Projects

Ramón Masats 1953 - 1965. Anys de Joventut, 2017 © Roberto Ruiz

Ramón Masats | 1953 – 1965. Anys de joventut | Ana Mas Projects

Ramón Masats 1953 - 1965. Anys de Joventut, 2017 © Roberto Ruiz

Ramón Masats | 1953 – 1965. Anys de joventut | Ana Mas Projects

Ramón Masats 1953 - 1965. Anys de Joventut, 2017 © Roberto Ruiz

Ramón Masats | 1953 – 1965. Anys de joventut | Ana Mas Projects

Ramón Masats 1953 - 1965. Anys de Joventut, 2017 © Roberto Ruiz

Ramón Masats | 1953 – 1965. Anys de joventut | Ana Mas Projects

Ramón Masats 1953 - 1965. Anys de Joventut, 2017 © Roberto Ruiz

Ramón Masats | 1953 – 1965. Anys de joventut | Ana Mas Projects

Ramón Masats 1953 - 1965. Anys de Joventut, 2017 © Roberto Ruiz

Ramón Masats | 1953 – 1965. Anys de joventut | Ana Mas Projects

Ramón Masats 1953 - 1965. Anys de Joventut, 2017 © Roberto Ruiz

Ramón Masats | 1953 – 1965. Anys de joventut | Ana Mas Projects

Ramón Masats 1953 - 1965. Anys de Joventut, 2017 © Roberto Ruiz

Ramón Masats 1953 - 1965. Anys de Joventut, 2017 © Roberto Ruiz


TancarVistes

Text

Ramón Masats

1953 – 1965. Anys de joventut

06.05.2017 – 07.07.2017

Comissariada per Laura Terré

Ana Mas Projects presenta, en la seva seu a Barcelona, l’exposició Ramón Masats 1953 – 1965. Anys de joventut. La mostra recull 61 de les desenes de fotografies que el català va realitzar durant els seus inicis i que van més enllà de la seva icònica obra dels seminaristes. Masats fou i és el gran de la fotografia espanyola, pertanyent a una generació extraordinària de fotògrafs que en els 50 ens van endinsar en la modernitat mitjançant el seu treball. Fotògraf de formació autodidacta, va desenvolupar en els seus inicis una obra propera a la fotografia documental francesa, participant de la renovació d’aquesta tècnica a través de les seves innovadores composicions i, sobretot, de la plasmació de les seves realitats més properes d’una forma directa i espontània, sense estudis previs ni retocs. En cadascuna de les seves fotografies, l’artista, o artesà com ell mateix es designa, transforma la banalitat en singularitat i proporciona autonomia als petits detalls que capta. És capaç d’aïllar-los a través de brillants composicions i un humor irònic, única mirada que podia transmetre la misèria en l’Espanya dels cinquanta. L’obra de Masats reflexa un gran nombre de tòpics que, com ell diu, els tracta “de forma lateral, per treure-los punta” sense centrar-se en temàtiques concretes, excepte les seves obres en el context barcelonès, i recollint enginyoses instantànies de la seva realitat més immediata.

Aquesta mirada tan particular va portar a Masats a ser Premi Nacional de Fotografia en 2004 i a configurar una llista interminable de premis i reconeixements, entre d’altres, el Premi de Cultura de la Comunitat de Madrid (2002) o el Premi Bartolomé Ros a la Millor Trajectòria Professional (2011). A més, les seves obres formen part de col·leccions tan destacades com la del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS), la Real Academia de San Fernando, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) o el Centro Andaluz de Arte Contemporáneo. Ramón Masats va ser membre d’un gran nombre d’associacions i col·lectius fotogràfics com l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, el Grup AFAL o com membre fundador de grups com La Palangana. A partir de 1965, el fotògraf va deixar de banda la fotografia i es va centrar majoritàriament en el vídeo, tornant més tard a la fotografia en color a inicis dels 80. Des d’aleshores la seva obra ha estat exposada en nombroses institucions destacades com el Círculo de Bellas Artes, el MNCARS, la Real Fábrica de Tapices en Madrid, el Palau de La Virreina en Barcelona, el Palacio de la Magdalena en Santander o les seus del Instituto Cervantes en diverses ciutats del món.

L’exposició a Ana Mas Projects Barcelona pretén mostrar alguns dels moments captats per Masats durant els seus primers anys d’experimentació amb la fotografia, anys en els que es van assentar les bases de la seva producció posterior i que gesten les obres que més tard el reconeixerien com la fita de la renovació de la fotografia espanyola.

Ramon Masats, primers anys

El jove Masats havia triat la fotografia com a mitjà d’expressió després de provar amb el dibuix i la poesia. Avui dia, sorprès amb l’interès que mostren els altres, passeja la seva mirada amb certa indiferència per les fotografies més formalistes d’aquells primers anys. Es servia de la quotidianitat: les portes a mig pintar, les ombres a la vorera… El joc consistia en restar realitat a les coses fins que semblessin imatges inventades, com sortides de la imaginació d’un artista, atacades amb la fúria del carbonet. Negre sobre blanc. Masats va ser un dels pocs fotògrafs en què es va fixar Julien Coulommiers per representar la fotografia espanyola a l’exposició “Images Inventees”, presentada al Palais des Beaux-Arts de Brussel·les l’any 1957, que recopilava la producció europea dels autors que entenien la fotografia com a mitjà d’expressió artístic amb possibilitats il·limitades, a l’estil de les Subjektive Fotografie comissariades per l’alemany Otto Steinert.

Els que coneguin a aquest autor seran conscients que des d’un principi va fer una aposta ferma pel reportatge com la manifestació més completa del llenguatge fotogràfic. Per això els sorprendran aquestes fotografies de caràcter experimental, d’intenció menys narrativa. Són fotos que va mostrar per primera vegada formant part del reportatge sobre la Rambla, en la col·lectiva Terré-Miserachs-Masats a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, el 1957. Aquestes “fotografies no figuratives”, tal com ell les anomenava, eren l’excusa per exercitar-se en l’estudi de volums, llums i principis de composició, que després aplicaria al reportatge. En l’article que va escriure sobre aquesta exposició, Oriol Maspons lamentava irònicament que tractant-se només un exercici en el moment de la presa, les hagués positivat després tan grans. Però en realitat, per Masats aquestes fotografies no eren un mera pràctica decorativa sinó un contrapunt i complement a les fotografies d’acció. Les introduïa en els seus reportatges amb intenció i aportaven un punt d’atracció surrealista a través dels primers plans, explorant les relacions subtils entre els éssers i els objectes convertits en signes. Evocava forces ocultes servint-se de la semblança de les formes. Així, en el reportatge de la Rambla aquestes imatges d’intenció menys narrativa donaven profunditat als sentiments: les escorces dels vells plàtans foradats, els animals engabiats, les navalles obertes a l’aparador d’una botiga, rimaven amb les expresions dolgudes dels vells supervivents de la guerra, amb les mirades extraviades dels “Badocs”.

A Ramon Masats no li agradava teoritzar sobre la seva obra, la justificació estètica de la qual n’hi és implícita: la fotografia ha de parlar per si mateixa, és un llenguatge intraduïble. Però hi ha algunes frases en la literatura de l’època que ens orientaran en la lectura de les seves imatges. Va dir, per exemple: “Ni qualitats ni llums fan que una fotografia sigui bona, sinó l’ànima que conté, l’emoció que pugui produir en la persona que la contempla”. En aquesta sintonia entre l’autor i l’espectador rau el mèrit de la imatge i la motivació que l’empeny a fotografiar. Ni els valors plàstics, ni els encerts tècnics, ni tan sols l’oportunitat de l’instant. Es tracta de quelcom invisible. Per Masats la màgia es troba en allò transparent, en la literalitat de la fotografia: “Verisme i no falsedat -podem llegir en una entrevista de l’any 1960- Cap altre art pot captar el moment amb tanta autenticitat.” L’instint del reporter, com un rapte, ha de portar directament l’ull cap a allò que cal fotografiar. Tota la concentració ha de residir en allò que succeeix. Ni el com ni el perquè són importants en el moment de fotografiar. Només s’imposa el què, allò que crida l’atenció i que en sap fugaç, limitat a una breu existència, a punt de desaparèixer, amb la urgència de congelar-lo en el rectangle de la pel·lícula. A aquesta predisposició per interessar-se per l’essencial del món que li ha tocat viure, el jove Masats l’anomena “inquietud”. La inquietud és un grau de sintonia amb la realitat que implica una resposta immediata en fotografiar. No és una activitat passiva, sinó al contrari, la inquietud necessita concretar-se, esdevenir. No s’explica a posteriori en les imatges, sinó que se sent en el moment de fer-les i això és el que reflecteix i ha de transmetre la imatge final. La inquietud del fotògraf ha de ser viva, fresca, original i espontània i gairebé sempre comporta dinamisme. Un bon fotògraf té inquietud. Un mal fotògraf no la té desviada, o corrompuda, o en poca quantitat. Senzillament no la té.

L’espontaneïtat de Masats, aquesta inquietud natural, és el que més ens admira. El moviment capturat entre un clar i definit abans i un inquietant després. Fins i tot els que no en tenim coneixements de fotografia “notem” que les seves fotos tenen alguna cosa que està per sobre de l’estil. Tenen una gran expressivitat, però no se n’aprecien fórmules. El poeta José Hierro va dir del seu treball en l’any 1963: “Lo suyo es un misterio claro, algo que baña sus obras, sin que sea posible aislarlo, atribuirlo a algo. Un misterio que se respira como el aire, y que convierte la realidad en sueño, en invención.”

Quan en el seu repàs de les fotos de l’exposició Masats arriba a les fotografies dels seus primers reportatges professionals, dels quals tenim alguns exemples en aquesta exposició – El Rocío, Acapulco, etc.-, se n’alegra d’observar la seva evolució. El joc expressiu de la fotografia subjectiva està dissimulat i sobresurt l’atzar. El materialisme de la plàstica i les composicions queda amagat sota l’atmosfera irònica i la constant confrontació d’allò fantasmagòric amb lo quotidià. No necessita inserir fotos abstractes, donat que les escenes es mostren abstractes elles mateixes. Són fotos de reportatge a les quals realment no passa res. El regnat de Cartier-Bresson que pensem que uniformitzava la manera de fer i pensar la fotografia documental d’aquella època es desdibuixa en aquestes fotografies de Masats, ja reporter madur en els anys seixanta. Hi ha una manera de sentir subjacent a aquesta nova visió, que es desperta a poc a poc de la postguerra. Un nou llenguatge que veiem en els treballs de Robert Frank i Bruce Davidson, una nova visió inquieta carregada d’idees, d’inconformisme. Per cronologia, les mateixes troballes les patenta Masats a una Espanya autártica de la qual poques sorpreses podíem esperar. I és precisament en aquella realitat vulgar i monòtona, també pobre i miserable, on es situa per innovar i sacsejar alguna cosa que enguany segueix vibrant en nosaltres.

Laura Terré
Vilanova i la Geltrú, abril de 2017