Més enllà de la no sempre significativa qüestió de l’origen, les tendències artístiques solen considerar-se internacionals als centres i derivatives fora d’allà.
—Gerardo Mosquera, Islas Infinitas
L’art fet per porto-riquenyxs, ja siguin nascuts i criats a l’arxipèlag o establerts a la diàspora, sol aparèixer emmarcat en discussions sobre identitat nacional. Això no és exclusiu de Puerto Rico. En termes generals, a l’art del Sud Global se li exigeix complir una rúbrica d’identificació que condiciona els seus discursos a lectures que s’imposen des de fora. Això respon en bona mesura a una mirada hegemònica occidental que insisteix a universalitzar els seus cànons i empènyer cap als marges la veu d’aquells als quals se’ls nega la possibilitat d’enunciar-se des del centre.
La realitat política dels porto-riquenyxs està travessada per la relació colonial que imposen els Estats Units sobre el territori i els seus habitants. Per aquest motiu i des de fa molt temps, la “porto-riquenyitat” transcendeix els límits geogràfics de les illes. Raó per la qual l’art contemporani porto-riqueny s’enuncia moltes vegades des del reconeixement de les contradiccions que deriven d’aquesta relació.
Unspoken Identities aplega l’obra de nou artistes d’origen porto-riqueny establerts dins i fora de l’arxipèlag amb la intenció d’obrir un diàleg que expandeixi els escenaris d’interlocució dels seus cossos de treball respectius. A través de vincles formals i temàtics, l’exposició crea diàlegs puntuals que contribueixen a consolidar una mirada autocrítica que, lluny de reafirmar-se en antagonismes fútils, assumeix l’ambigüitat com un gest tàcit d’identitat que no necessita autorizació. Així doncs, cadascuna d’aquestes propostes constitueix el testimoni imprès de la voluntat plural de qüestionar l’statu quo i les jerarquies que s’acomoden entorn a la construcció de les narratives dominants. De fet, és precisament gràcies a la producció plàstica i als diàlegs que els artistes ofereixen a través de les seves propostes que podem fer-nos una idea més clara sobre la disputa que existeix al voltant de la construcció de l’imaginari nacional. Com afirma Gerardo Mosquera al seu assaig Islas Infinitas: “La cultura constitueix avui un terreny de gran importància en què es tensen les lluites i negociacions de poder”.[1]
La participació d’Omar Velázquez i Javier Orfón en aquesta exposició és especialment oportuna. Les seves mirades sobre el passat ancestral, la imatgeria popular i el paisatge conviden a reflexionar críticament sobre les maneres com històricament s’han representat aquests referents i el lloc que ocupen al paradigma cultural present. Cadascun d’ells des del seu llenguatge subratlla la distància que es continua perpetuant entre història i relat, com també les insuficiències discursives del projecte historiogràfic gestat com a part del nou statu quo colonial a mitjan segle XX, ja sigui a través de l’estudiat tractament de la relació entre paisatge i figura en el cas de les pintures de Velázquez i l’instrument que les acompanya, o de l’exercici arqueològic en què Orfón superposa petròglifs i pictogrames de diferents èpoques trobats a cavernes i rius de L’Illa —El pergamino de la Sierpe (2022)—.
D’altra banda, Osvaldo Budet Meléndez i el duo format per Melissa Raymond i René Sandín revisen investigacions sobre els límits i les contradiccions camuflats a l’agenda progressista que ha modelat el present cultural i polític porto-riqueny. A Political landscapes (2021), Budet elabora amb meticulositat una sèrie de sis pintures amb l’aparença de diagrames apaïsats basats en els resultats de processos electius de referèndums d’status. Una proposta pictòrica que visibilitza els matisos ocults en un panorama polític dominat pel bipartidisme i la demagògia. En una línia similar, Melissa Raymond i René Sandín, a través d’imatges i mostres de pintura, construeixen un registre subjectiu de la paleta de colors utilitzada per delimitar i identificar els governs municipals de Puerto Rico. En aquest cas, les peces presents a l’exposició són el resultat d’un recorregut format per diverses rutes que donen lloc a un mapa-llegenda dels colors recopilats durant el trajecte —Leyenda (2022)— i un estudi de la relació entre si —Espectro (2022)—. Juntes, constitueixen una memòria cromàtica dislocada per la distància migratòria que els separa físicament i temporalment del Carib.
Des del llenguatge formal, Ivelisse Jiménez i Awilda Sterling Duprey proposen processos de relació al voltant de les seves obres que desafien els convencionalismes que imposa la mirada occidental sobre l’art del Sud Global. Les seves propostes reclamen aquests vocabularis i polititzen l’acte creatiu com un gest decolonial. Jiménez intervé sobre materials translúcids que després penja al sostre de la sala, apostant així per les possibilitats d’una pintura que habita l’espai i genera una relació més dinàmica amb els seus interlocutors. Watermarks #3 (2021) pertany a un grup d’obres que l’artista va refer a partir de les restes recuperades del seu taller després del pas de l’huracà Maria el setembre de 2017. Awilda Sterling, per la seva banda, aborda el procés de producció de la seva obra a través d’estudis de ritme i moviment que advoquen per una pintura intuïtiva vinculada al ball i la música com a elements mediadors del procés pictòric. A Con ton y son (2019-2020), Sterling reflexiona sobre l’escala tonal de grisos i el dibuix com a eines per ocupar l’espai de la galeria. A través de les seves obres, tant Jiménez com Sterling reclamen el dret a una metodologia que els permeti pensar la seva pràctica a partir d’un paradigma de relació amb l’obra capaç d’activar converses més enllà del seu origen o identitat nacional.
D’altra banda, Glendalys Medina, Nora Maité Nieves i Ángel Otero exploren des de la diàspora el valor de l’ornament en els processos d’identificació vehiculats per l’experiència migratòria. Des de llocs, experiències i maneres de fer diferents, cada artista apunta a processos de transformació de la seva pròpia subjectivitat. A través de la combinació de tècniques i motius decoratius, Otero confecciona la seva peça Untitled (2013-2015) a partir de dos materials molt arrelats a la memòria neocolonial de mitjan segle XX a Puerto Rico: la ferreria vernacular i la porcellana. De la mateixa manera, Nora Maité Nieves recorre a fragments de motius decoratius comuns, tan habituals que de vegades passen desapercebuts. A les seves obres Déjà vu Von Heyl i Déjà vu (2022) es poden identificar detalls que emulen els dissenys de blocs ornamentals, textures, plantes i mosaics, molt freqüents a les façanes d’habitatges de classe treballadora. Per acabar, Medina també recupera procediments artesanals generalment infravalorats amb la intenció de reivindicar-los, com és la tècnica del fil tensat. Obres com ara Gratitude in Pieces #8 (2022–2023) reclamen aquesta pràctica i la converteixen en el vehicle d’un vocabulari que s’alimenta de l’estètica del graffiti i la deconstrucció gràfica del clàssic “Boombox Radio”, tots dos components cabdals de la cultura hip-hop i referents medul·lars de la seva criança a Nova York. Totxs ellxs articulen processos orientats a visibilitzar retalls d’una història contemporània que la institució no sempre ha estat capaç d’incorporar a les seves narratives.
El cúmul d’accions i gestos que acompanyen la feina d’aquests artistes testifiquen veritats que transcendeixen la fragilitat d’un projecte de nació que durant dècades s’ha sustentat en les jerarquies racials per defensar un mite desgastat. Carla Acevedo-Yates va afirmar el 2015: “Avui en dia és imprescindible qüestionar aquests formats tradicionals i pensar la diversitat de maneres que ens permetin relacionar-nos amb l’‘altre’ més enllà de la frontera nacional”.[2] Aquesta mostra es fa eco d’aquesta afirmació i convida els seus interlocutors a agafar el cas porto-riqueny com a exemple per qüestionar la seva baula a la cadena de mites que ens impedeix veure-hi més enllà de les diferències.
Abdiel D. Segarra-Ríos
Artista, gestor cultural i comissari independent
[1] Mosquera, G. (2010). Islas infinitas. Sobre arte, globalización y culturas. A “Caminar con el diablo”, EXIT Publicaciones, p. 27-43.
[2] Acevedo-Yates, C. (2015) ¿Qué nación? La Muestra Nacional, métodos curatoriales y la producción de translocalidades en contracorriente. Revista del ICP, Tercera Serie, Número III.