“Ha arribat vostè al final de la línia”, em recorda una veu llunyana que em desperta del somni i entenc que una altra vegada m’ha passat, m’he abstret i arribat, una vegada més, al final de la línia; en aquest moment penso: Com interpretarà l’Andrés Fernández aquesta frase? Són temps convulsos, de rapidesa mediàtica, pluja d’imatges, històries, successos, la terra es mou com sempre però sentim que va més ràpid, que ens deixa enrere, que el temps es va volant. L’art es veu afectat per aquests canvis, l’artista no és el mateix que abans, ara no solament està en l’estudi, s’està movent d’un costat a un altre, està esquivant innombrables situacions, està sobrevivint al dia a dia, l’artista “ja pot ser qualsevol”, el conductor del metro, la persona que avui et va portar un cafè, l’advocat, el mestre, el doctor. Això em fa pensar: on està l’art, quin és el seu lloc? Com en tots els moviments artístics, l’art ha ocupat un lloc, ha creat diversos i a vegades imprevistos espais de significació. Algú amb molt d’assossec em va dir un dia: “no ho sabràs encara, és molt aviat per a saber-ho”.

Però hi ha aspectes que persisteixen o que almenys jo intento assenyalar-los cada vegada que puc, portar-los a col·lació, apuntar-los.

Vaig fer una petita llista:

– l’art és un acte de resistència.

– l’art salva.

– l’art és una manera de veure i entendre el món, de generar significats que després seran col·locats a la vista de tots, donaran la cara malgrat la seva fragilitat i vulnerabilitat, amb valentia.

– l’art és el silenci de les coses, o almenys es troba en aquesta pausa entre dos grans crits, un espai entre tempestes.

Davant l’obra de l’Andrés Fernández penso en aquests aspectes i imagino que, mentre jo estic en aquest moment pensant i escrivint aquestes paraules, ell està dibuixant un mapa o fent una llista, està persistint en l’existència del seu propi llenguatge, del seu íntim univers. I això no és un acte de valentia? Jo diria que ho és, exposar la fragilitat del nostre traç a un món voraç com el d’ara. Detenir-se i oferir a tots una obra que no promou les velocitats ni superficialitats dels nostres entorns, sinó que més aviat ens porta cap a dintre, a la nostra única conformació individual, a tot el que ell denomina els “estats ocults del nostre món”.

Recentment es van publicar els diaris de quan la Susan Sontag era adolescent. En ells, revela que important li resulta fer llistes; concedir-los a les coses un valor en la mesura que les nomena: “Les coses (la música de Beethoven, les pel·lícules, les empreses de negocis) no existiran tret que jo indiqui el meu interès en ells, almenys anotar els seus noms. No existeix res tret que jo ho mantingui (pel meu interès, el meu interès potencial). Es tracta d’una última inquietud, sobretot subliminal. Per tant, cal estar sempre, tant en la teoria més activa, interessat en tot. Tenint en compte que els coneixements són la meva província”. Aquestes llistes d’innombrables coses, gustos i aversions van crear el seu món, com ho anomena ella. Tal com passa a l’obra del Fernández: una sort de coneixement com a província.

L’artista veu el món, el representa i en aquesta representació el re-significa. L’Andrés elabora mapes, escenes i plans amb un fràgil traç que sembla el fil d’un record, una cartografia de l’experiència o de la memòria. Em recorda a artistes que van néixer del situacionisme, a la idea de “psicogeografia”, però alhora reconec la seva obra en la diferència. Fernández es retrata a si mateix a cada mapa, a cada dibuix fet sense aixecar el llapis del paper, representant només el que es troba en el seu camp de visió (com ho faria Sontag amb les seves llistes), a manera recopilatòria. Fernández no porta una recerca cartogràfica conscient ni tampoc un estudi artístic formal: s’està salvant a través de l’art, està sent, fent que tot al seu voltant existeixi i que tots fem silenci, un silenci que interroga sobre el lloc que ocupa l’art i el paper de l’artista, un silenci eloqüent. Nosaltres des d’Ana Mes Projects som testimonis d’aquest succés i és un plaer compartir-lo.

Diana Rangel

Ana Mas Projects

Andrés Fernández (Madrid, 1973) és un dels artistes que formen part de Debajo del sombrero, una associació que treballa amb artistes amb discapacitat intel·lectual des de l’any 2007. La seva obra ha estat exposada al Mad Musée (Bèlgica), La Casa Encendida, el Círculo de Bellas Artes de Madrid, el MACBA, el Caixaforum, La Factoria, el Centro Cibeles, i a les galeries F2 i Aina Nowack, entre d’altres.