AMP_Bcn


Mercedes Mangrané

Parche

17/11/2020 - 29/01/2021


+ PROJECTS
Parche | Ana Mas Projects

Parche | Ana Mas Projects

Parche | Ana Mas Projects

Parche | Ana Mas Projects

Parche | Ana Mas Projects

Parche | Ana Mas Projects

Parche | Ana Mas Projects


Dossier (12 MB)

TancarVistes

Text

Mercedes Mangrané | Parche

17.11.20 – 29.01.21

 

Pero a Irene solamente la entretenía el tejido,

mostraba una destreza maravillosa y a mí se

me iban las horas viéndole las manos como

erizos plateados, agujas yendo y viniendo

y una o dos canastillas en el suelo donde

se agitaban constantemente los ovillos

Júlio Cortázar. Casa Tomada

 

La nostra manera de ser-en-el-món és habitar.

En la seva conferència Construir, Habitar, Pensar (1951) Martin Heidegger ens recorda com en l’alt alemany antic construir i habitar eren indissociables, recuperant el fet de construir com allò que ja-és-sempre habitar, buan. Romandre, demorar-se, un hiat, una temporalitat que ens permet la pràctica del que ens és propi. Al costat de buan, Heidegger reprèn l’antiga paraula bauen, que fa referència a com l’ésser humà és en la mesura que habita, però bauen també és protegir i cuidar, preservar i conrear.

Hi ha ocasions en què les ficcions d’aquesta convenció que anomenem realitat ens presenten els murs com a frontera, com a dispositiu impenetrable. Operen necropolíticament contra alguns cossos quan en una temptativa per subjectar-los els aniquilen. Com si l’oikos fos una cosa privada que es protegeix a través d’estratègies arquitectòniques d’aïllament. El mur com a cuirassa que ens protegeix de l’alteritat. El mur com a fortalesa. Però els murs, més enllà d’aquestes ficcions perverses, són horitzons de possibilitat. En els murs s’aixopluga allò que habita en els plans de la no-representació, el que esdevé en un espai intermedi entre veure i vetllar.

Les finestres, amb les seves cortines, vetllen com una re-articulació del que és sensible i fan possible un recolliment que cuida sense aïllar, perquè tot aïllament és contrari a l’acte d’habitar, contrari a aquest estar que és ja-sempre un co-estar. Ens trobem en totes i cadascuna de les esferes d’aquest habitar, malgrat els múltiples intents per delimitar un dins i un fora. Habitar és el davant-què d’un trànsit constant cap a la casa, en la qual mai no estem plenament però cap a la qual ens desplacem sempre. El nostre ser-en-el-món es produeix en les interseccions entre les esferes d’aquest habitar, en els camins on ens acompanyem. Es produeix quan acariciem els pegats que donen forma a aquest acord anomenat món, els traços del qual recullen papers que ens conviden a mirar. Traient el cap en aquests portals on semblaria que, en termes d’Agamben, aquesta llum invisible que és la foscor del present projectés la seva ombra sobre el passat i aquest, tocat pel seu feix d’ombra, adquirís la capacitat de respondre a les tenebres de l’ara.

Quan la casa, com a essència, no existeix, només queda la possibilitat de la dimensió relacional de l’existència. Només ens queda un estar-amb en comptes d’un estar-en. Els murs d’aquesta exposició no són els límits sinó els entre-mig d’allò per on hem de transitar. Un recolliment compartit que permet articular accions col·laboratives, conrear aquests encara-pot-arribar-a-ser que han d’arribar. Habitar és com ens emboliquem en el món a través dels cabdells, a través d’un lloc que ja sempre con-forma altres llocs. És la presa d’una casa en la qual teixir xarxes per als tremolors que vindran.

La nostra manera d’habitar és teixir.

 

Laura Benítez Valero

 

 

Ana Mas Projects presenta “Parche”, la segona exposició individual de Mercedes Mangrané en el nostre espai de L’Hospitalet de Llobregat. Per a aquesta exposició Mangrané presenta una sèrie de pintures a l’oli de petit format en connexió amb aquarel·les i fotografies realitzades amb el dispositiu mòbil.

Mercedes Mangrané (Barcelona, 1988) reimagina relacions sobre el propi cos des d’una pintura que la seva superfície es desestabilitza, indagant en els tremolors de la llum encarnada en la matèria i les formes de recolliment. A través de fotografies de moments efímers, epifanies quotidianes i trobades amb el material, s’acosta al sòl, als murs i els portals, entre altres elements urbans que mostren horitzons de possibilitat des de la seva opacitat i resistència.

L’univers desplegat en “Parche”, proposa una tensió sobre el desig entre el tangible i l’intangible, entre motius nítids i vaporosos: obres els jocs tonals de les quals s’encenen i s’apaguen, mostrant una reflexió sobre allò que es resisteix a ser mirat.

Mangrané indaga en les formes orgàniques que se solapen i se sobreposen des de l’acte de construir ocultant, des d’un camp visual que s’interroga sobre la visibilitat i les escletxes de subjectivitat en la cultura material. A través de recerques formals i conceptuals l’artista explora l’imaginari dels espais intersticials, com són la paradoxa del recer en la intempérie, els espais negatius i positius en les figures que remeten al motlle o la matriu, i els contorns que delimiten allò tangible, així com els seus buits.

 

Sobre l’artista:

Mercedes Mangrané (Barcelona, 1988) és una artista visual amb una àmplia perspectiva en pintura i vídeo. Les seves obres parteixen de l’observació més pròxima dels detalls de la vida diària amb un interès antropològic i poètic a través d’una acurada simplicitat. Part de les narracions de les seves recerques pictòriques gira al voltant de l’interès per la superfície des d’una materialitat trencadissa i les diferents transformacions del cos en el seu trànsit per espais urbans i domèstics.

Ha participat en les exposicions individuals «Drainage systems», Georg Kargl Box, Viena (2020); «Asir», Museo Patio Herreriano, Valladolid (2019); «Recompensa», Ana Mas Projects (menció especial al festival Art Nou 2017), «Susceptible», Cultural Rizoma, Celrà, Girona (2019); «April Season», Side Gallery, Casavells (2019); també ha participat al projecte Composicions en el marc del Barcelona Gallery Weekend (2020).

Ha participat en diverses exposicions col·lectives en institucions culturals nacionals i internacionals, com el Centre d’Art Santa Mònica (Barcelona), Can Felipa (Barcelona), Sala d’Art Jove (Barcelona), Bòlit Centri d’Art Contemporani (Girona), Centre Cultural del Carme (València), Capella de St Roc (Tarragona), Espacio AB9 (Múrcia), Espai Sala 15 (Olot); Kunstraum Lakeside (Viena). La seva obra ha estat exhibida en col·lectives de les galeries Luis Adelantado (València), Espacio Trapezio (Madrid), Galeria Esther Montoriol (Barcelona), o Galeria Bacelos (Vigo).

Mercedes Mangrané ha participat en el Premio Internacional de Arte Fundación Maria José Jove, Vigo (2019), Biennal d’Art Leandre Cristòfol (Premi d’Adquisició en el Centre d’Art La Panera, Lleida) (2015), Biennal d’Amposta’10; seleccionada per a la col·lectiva del Premi Mardel Visual Arts, València (2018) i en la vuitena edició del Premi de pintura Torres-García, Fundació Iluro, Mataró (2020).

A més a més ha obtingut diverses beques d’art com “La nit dels museus” 2018 (Creació i museus, Ajuntament de Barcelona i Jardí Botànic de Barcelona, coproducció d’Hangar.org), Can Felipa Arts Visuals 2014 (Barcelona), Sala d’Art Jove 2012 (Barcelona). El 2018 rep el premi d’adquisició de pintura de la Fundació Vila Casas en la Fira d’Art Swab Barcelona. El treball de l’artista ha estat exhibit en diverses fires internacionals d’art amb la galeria Ana Mas Projects (Artissima 2019, ARCO 2018, Swab Art Fair Barcelona 2018, Untitled Miami 2017).

El seu treball es pot veure en diferents col·leccions d’art internacionals públiques i privades com la Col·lecció Banc Sabadell, la Fundació Vila Casas, el Centre d’Art la Panera (Lleida), la Col·lecció Juan Ball i Florence Drake (Paris/Buenos Aires), Collectors House (Holanda), Col·lecció Kells (Santander), Brasswell FL (Chicago), Soho House (Barcelona), entre d’altres.