D’entre les diferents línies de l’abstracció geomètrica que l’artista catalana Regina Gimenez (Barcelona, 1966) porta desenvolupant els darrers anys en destaca la producció a partir de la investigació d’il·lustracions dels llibres de text. En particular, de publicacions educatives dedicades a explicar a un públic infantil qüestions científiques com la creació dels planetes, el moviment del Sol i la Lluna, la formació de les muntanyes o els corrents marins. Normalment adquireix, a llibreries de vell o mercats de segona mà, publicacions obsoletes dels anys 30 o 40, seduïda per les seves imatges i continguts desactualitzats.
Mitjançant la ruptura del codi explicatiu de les il·lustracions en separar les imatges i gràfics de les seves notes explicatives o llegendes, que realment són allò que els fa intel·ligibles, es genera una descomposició lingüística que provoca que perdi la seva condició científica i educativa, per passar al terreny de l’art contemporani. La part gràfica i la part escrita, que en si mateixes són codis comunicatius diferents, perden el seu sentit original i són transformades per l’artista en altres codis visuals. L’origen visual o escrit és descontextualitzat i modificat per provocar noves lectures.
‘Més poétic que no pas pedagògic ni practicable’ és el títol de l’exposició que Regina Gimenez expandeix entre dues seus, les galeries F2 a Madrid i Ana Mas Projects a Barcelona. En aquesta ocasió, el germen del projecte és també una publicació educativa, però que, en lloc d’ensenyar geologia o astronomia, és un pla pedagògic innovador per ensenyar art.
L’ideòleg és l’artista Ángel Ferrant (1890-1961), una de les figures claus en la renovació escultòrica de la primera meitat del segle XX a Espanya. Malgrat que sigui destacat per la seva tasca creadora, les seves investigacions en les poètiques surrealistes dels objectes, les seves experimentacions dins de l’art cinètic, i la seva vinculació amb grups com ADLAN (Amics De l’Art Nou) o de l’Escola d’Altamira, el seu caràcter renovador i avantguardista va acabar entrant al context educatiu. Des de 1918 exerceix com a professor de modelatge i buidatge a l’Escola d’Arts i Oficis de La Coruña, a la Llotja (Escola d’Art i Superior de Disseny de Barcelona, 1920-1934) i en diferents centres a Madrid (a partir de 1934). El llegat de la seva pràctica pedagògica ha arribat fins a nosaltres en diferents formes, com el seu meravellós «Pancartas Escolares», manuscrit de sentències i indicacions aforístiques de les quals es va servir a les seves classes de modelatge i que, retolades sobre paper, van penjar a tall d’avisos a l’aula.
Però també es conserven diferents gràfics de 1932 que expliquen el nou pla pedagògic que proposava per la seva implementació a l’Escola Llotja, que pretenia abolir la còpia i la imitació de la realitat a canvi d’atorgar una major llibertat creativa a l’alumnat, des de les etapes educatives infantils fins a les escoles d’arts i oficis. No tots els seus col·legues van rebre de bon grat el pla, que va ser titllat de «més poètic que no pas pedagògic ni practicable».
Aquests gràfics de 1932 són els que recupera i transforma ara Regina Gimenez com a primer eix de la seva mostra. La peça clau de l’exposició és un gràfic que va fer Àngel Ferrant en blanc i negre i que resumia la seva visió pedagògica basada en la imaginació, davant la formació repetitiva basada en la còpia, que era el que seguia primant a l’ensenyament acadèmic de l’art als anys trenta, i que en molts casos continua fent-ho, quasi un segle després.
Després d’ampliar la imatge i extreure’n tot el text (termes com «Intuició», «Expressió», «Esperit», «Tècnica» o «Consciència», manuscrits per Ferrant al gràfic original), Regina Gimenez hi ha posat color i l’ha convertit en una obra de grans dimensions que recorda una bandera. Tot un emblema en memòria d’aquesta visió oberta i transgressora d’Àngel Ferrant.
El projecte es completa amb un segon eix que arriba de la mà de l’atzar: la troballa fortuïta, en una botiga de llibres de vell, de la publicació Manos Hábiles. Trabajos Manuales, firmat per Álvarez i editat el 1971 per l’editorial Miñón S.A, a la ciutat de Valladolid.
A l’extint cicle d’estudis obligatoris denominat «Educación General Básica (EGB)», Manos Hábiles suposava el suport pedagògic de l’assignatura d’Educación Cultural y Artística. Es componia de distints quaderns amb senzilles fitxes que l’alumnat havia de completar setmanalment amb l’ajuda de la «bolsa con material complementario» que acompanyava la publicació. El contingut era una amalgama de papers de diferents colors, mides, impressions i formes geomètriques que els estudiants havien de retallar o manipular seguint les instruccions de cada fitxa, segons l’ordre indicat per la corresponent numeració localitzada al marge dret de cada làmina.
Aquestes bosses de material complementari són l’eix del projecte artístic de Regina Gimenez. Com indica la mateixa artista: «deslligades de les seves fitxes explicatives corresponents, perden tota la seva lògica i referències per poder fer els treballs demandats i es revelen com meravelloses obres amb una força plàstica pròpia que, com els dibuixos infantils, o dels grans artistes, semblen estar esperant l’intèrpret que sàpiga desxifrar què ens diuen».
En una mena de desacralització de l’art, i en una clara aposta per una concepció lúdica d’aquest, Regina Gimenez convida al joc mitjançant la vinculació d’idees i imatges ja conegudes pels espectadors. Les referències van des de les formes geomètriques i planes de les avantguardes europees de la primera meitat del segle XX, fins als quaderns infantils que conviden a acolorir, retallar o enganxar, passant per imatges primitives basades en formes geomètriques simples, però de gran simbolisme.
Com en treballs previs, Regina Gimenez incita al desordre per proposar noves imatges basades en combinacions infinites de formes, colors, repeticions o jocs de miralls i inversions. De fet, algunes peces són similars perquè repeteixen la composició, malgrat que segueixen sent peces úniques perquè es modifica lleugerament el color d’algunes figures o es retallen algunes parts dibuixades. A més, el paper, en ser treballat, es taca. En dibuixar-hi al damunt, s’embruta o esborralla; pintant hi poden caure petites gotes no intencionadament, o aplicant colors amb el pinzell poden sortir-se de la línia o barrejar-se amb altres colors que encara no s’han assecat al paper, la tela o el cartró; o els collages, que inclouen «baves» o retalls no perfectes, esquinços, o restes d’adhesiu. Però Regina Gimenez no neteja o esmena aquestes imperfeccions, mai amaga els errors o les petjades del procés, que també són pròpies de l’atzar, molt difícils de controlar. Això també forma part de la seva obra i del joc. Per això el resultat és sempre distint, i així ho comprovaríem si poguéssim comparar el resultat de tots aquells estudiants que van reomplir les fitxes de Manos Hábiles, malgrat que seguissin totes les instruccions marcades.
Com també passa amb l’actual «Més poètic que no pas pedagògic ni practicable», que és el mateix projecte en dues seus. La mostra de cada galeria es compon de peces que podrien ser idèntiques, però que no ho són.
Supòsit 1
Imaginem un matí d’un dia de cada dia, ben d’hora. Per instint, en semi consciència, obres els ulls, mires el despertador i comproves que no ha sonat. De fet, tots els rellotges de la casa han deixat de funcionar. Ni els digitals, ni els de piles o bateries, ni els de corda. Això mateix ha passat a totes les cases i no hi ha un sol rellotge al món que estigui en funcionament.
El temps no s’atura, però sí el sistema universal de mesura del temps. Com la vida continua, hem de començar a calcular les hores amb altres registres: l’altura del Sol al cel, les ombres que projecten els objectes, la posició de la lluna i les estrelles, etc. Amb la pràctica controlaríem els senyals externs que rebéssim, ja que s’anirien afinant els sentits per captar millor el temps estacional, que rere el lineal cronològic és el més senzill de mesurar. Primavera, estiu, tardor, hivern. Primavera, estiu, tardor, hivern. Primavera, estiu, tardor, hivern. El cant dels ocells, el naixement de les flors, l’olor de la terra, les marees. A cada estació aquests fets són diferents i canvien amb el pas dels dies. La intuïció del temps mai seria una ciència exacta, però permetria el transcórrer del dia a dia, només faria falta adaptar-se.
Supòsit 2
Imaginem una pissarra negra enorme que cobreixi quasi per complet una paret d’una aula. Sobre ella hi ha pintades amb guix blanc centenars de fórmules matemàtiques i equacions químiques o físiques. Hi ha lletres, en majúscules i minúscules – algunes com la X o la P es repeteixen més que d’altres – i en números que ballen la seva posició. Lletres i números que en unes ocasions van junts, en d’altres separats, i a vegades aquests números es fan petitets i s’enganxen a la part inferior de les lletres, com si s’amaguessin, indefensos, rere la fortalesa d’aquestes. També hi ha fletxes, línies rectes horitzontals i verticals; símbols de sumar, restar, igualar; lletres gregues que trenquen excessiva geometria de les formes rectes, com si haguessin perdut robustesa i tinguessin parts flàccides, ballarines o nervioses.
Llegim la pissarra i no entenem res. Reconeixem les formes de manera individual, però no la construcció que formen, encara que la imatge global és molt atractiva, bella sense haver pretès aquesta finalitat en un primer moment. És indesxifrable per nosaltres, però no per a qui conegui la seva traducció. Nosaltres no som experts i no coneixem aquest idioma. Però donem per fet que totes aquestes fórmules tenen sentit, només per la seva aparença científica.
Supòsit 3
Imaginem disposar, com a mínim durant un temps específic, d’una mirada neta, una mirada asèptica, com qui mira per primera vegada, sense contaminacions de cap mena. El més proper que podríem conjecturar seria la mirada infantil, no mal·leada encara per l’ordre social, per les normes que acaben regulant la forma de mirar.
Mirar sense apreciar allò recte, organitzat, normatiu; defensar l’asimetria, que està fora de la regla, sense tenir por d’allò desconegut, estrany o fins i tot allò que a priori espanta. Gaudir de la sorpresa entre la novetat més nímia: mirar per primera vegada el moviment de les onades del mar; la llum descomposta en colors a través d’un prisma; els reflexes distorsionats en certes superfícies; amb un ull tancat i un d’obert, observar altres mons a través del microscopi o el telescopi.
No tenir imatges com a referents. No tenir referències i veure-ho tot de nou. Desaprendre per tornar a aprendre.
Supòsit 4
Imaginem la fundació de l’Institut Nacional d’Investigacions Científiques basades en Conjectures. Una institució l’equip de la qual treballi només des dels indicis, amb dades no contrastades o incompletes. Una entitat que exigeixi en la seva metodologia la recerca de l’atzar, la deriva, la fabulació o directament el joc. Que la seva biblioteca sigui un referent mundial de publicacions desfasades i obsoletes, amb una cuidada selecció d’enciclopèdies antigues, el contingut de les quals sigui en bona part ficció, en estar refutades moltes de les seves teories.
Per garantir la seva visibilitat internacional, es crearien les Beques Plini, on les conjectures no haurien de ser validades pels seus investigadors, on totes les proves donin error perquè no es pot demostrar el contrari. On els experiments aparentin ser objectius, però als propòsits dels quals hi primi allò subjectiu, com la recerca de la bellesa o la transmissió d’emocions.
Supòsit 5
Imaginem un país que, després d’una consulta ciutadana, decideix implementar el Servei Educacional Obligatori a la seva població. Cada habitant d’aquest país ha de dedicar entre dotze i setze mesos de la seva carrera professional a l’educació, independentment dels nivells d’estudis que hagi rebut, perquè el Servei no inclou únicament continguts curriculars, sinó que es busca posar èmfasi en l’educació no formal. Cada individu decideix el moment en que desitja realitzar el Servei, en edats compreses entre els 18 i els 65 anys. Normalment, el Servei, que inclou un sou base mensual, es presta en institucions educatives properes al domicili de cada ciutadà, ja que els sis primers mesos estan destinats a rebre formació, mentre que els sis/dotze mesos següents és quan l’individu posa en pràctica allò après en un servei civil dedicat especialment a la infància i a la joventut, però no exclusivament. Prestant el Servei Educacional, els estrangers poden veure’s beneficiats al moment per adquirir la nacionalitat d’aquest país.
Aquest Servei representa un experiment social sense precedents, i és observat amb interès per la resta del món. En tan sols uns anys, el país ja s’autodefineix com «una societat que forma a formadors permanents». El resultat és, salvant petites excepcions, d’un optimisme aclaparador. No només les institucions educatives (col·legis, instituts, universitats, biblioteques) amplien els seus horaris fins a altes hores de la matinada per acollir pràctiques educatives, sinó que espais que normalment no ho feien ara les reben de bon grat. Es reactiven espais comuns de les ciutats, que deixen de ser llocs de pas per ser habitats. És habitual veure pel carrer a gent que porta sota el braç una cadira plegable o un coixí, per seure’s a les places a participar en classes de filosofia, de primers auxilis, de cuina, de comptabilitat, de literatura, de programació, de ganxet, de criança, etc. No importa si algunes classes són més útils que algunes altres, sempre s’hi aprèn alguna cosa i no cal mesurar resultats.
La pràctica educativa s’amplia fins a terrenys insospitats i es dilueixen els límits. No s’abandonen, per descomptat, les línies acadèmiques tradicionals, però la ciutadania comprèn que cadascun dels individus que conformen la societat és capaç d’ensenyar allò pel que té facilitat o en què té experiència, i ho ofereix als altres, i a la inversa, també és conscient de les seves carències i que la formació, en qualsevol àmbit, el fa créixer com a persona. La gent gran, per exemple, ofereix el que té, que és la seva memòria de vida, i ho comparteix amb la gent jove per aprendre dels errors i encerts passats.
En deu anys, el país s’ha convertit en l’avantguarda internacional, amb una població que comparteix el respecte per altri. Això repercuteix en l’evolució social, econòmica i política del país, que veu créixer exponencialment la seva qualitat de vida.
Javier Martín-Jiménez
Comissari independient i responsable de l’Àrea d’Arts Plàstiques i Visuals del Centro de Cultura Contemporánea Condeduque, Madrid