Aquesta exposició constitueix un intent de revisar el procés de desmaterialització que ha sofert l’escultura en les últimes dècades, la qual conserva un fil conductor arrelat a les avantguardes i que s’ha regenerat amb llibertat creativa, incorporant altres pràctiques com la fotografia i establint un llenguatge híbrid, on mana la fragilitat dels materials i el concepte.
L’escultura pobra és una línia de treball recurrent durant el segle XX amb una menor preocupació per la “forma” que pel “concepte” i la seva evolució ha conduit a la seva desmaterialització. La nova era industrial obria les portes a l’objecte fabricat en sèrie, que no trigaria a incorporar-se a les files de l’art per la lucidesa de Marcel Duchamp en llançar el ready-made al lloc de l’art per donar-li un nou significat.
Si Miró va ser un referent de l’avantguarda surrealista per a la generació informalista dels anys 50, el lleidatà Leandre Cristòfol, al costat d’Àngel Ferrant és l’eix de l’escultura experimental d’avantguarda. Així es traçà un pont entre la generació avantguardista de preguerra i la de pintors i escultors de postguerra, una herència que recull la figura d’Antoni Tàpies, que n’és un referent destacat fins a la dissolució de l’escultura com a disciplina específica en els paràmetres de l’arte povera i el conceptual.
Ferrant i Cristòfol, sota el paraigua de dos mestres del surrealisme com Calder i Miró, comparteixen poètiques semblants amb escultures d’objectes trobats, formes que animen l’espai, geometries gravitatòries, místiques estel·lars, escultures infinites i un esperit obert al joc que els apropa a la ingenuïtat dels infants.
Aquesta evolució transita inexcusablement per la recerca escultòrica d’artistes de la generació informalista com Moisès Villèlia que trobà en la canya de bambú la matèria més ínfima i òssia que li dona la natura per transformar-la en metafísiques fràgils, estàtiques o dinàmiques, encara que també construeix amb pedres, cordes i fustes. El pintor Antoni Tàpies, fidel al seu essencialisme filosòfic, creà objectes pobres, escultures amb materials senzills i pobres, com filats, serradures, escombres, cordes, fustes, en remarcables obres dels anys 60 i 70 que ens apropen a la seva visió del món quotidià. Tàpies dona autonomia a l’objecte en l’obra Espardenyes (1970) i dignitat al calçat més ínfim, al més pobre, despullat de tot ornament i riquesa.