Àngels Ribé Metafísiques de la fragilitat

16 set. - 04 des. 2021
Metafísiques de la fragilitat

Overview

Aquesta exposició constitueix un intent de revisar el procés de desmaterialització que ha sofert l’escultura en les últimes dècades, la qual conserva un fil conductor arrelat a les avantguardes i que s’ha regenerat amb llibertat creativa, incorporant altres pràctiques com la fotografia i establint un llenguatge híbrid, on mana la fragilitat dels materials i el concepte.

L’escultura pobra és una línia de treball recurrent durant el segle XX amb una menor preocupació per la “forma” que pel “concepte” i la seva evolució ha conduit a la seva desmaterialització. La nova era industrial obria les portes a l’objecte fabricat en sèrie, que no trigaria a incorporar-se a les files de l’art per la lucidesa de Marcel Duchamp en llançar el ready-made al lloc de l’art per donar-li un nou significat.

Si Miró va ser un referent de l’avantguarda surrealista per a la generació informalista dels anys 50, el lleidatà Leandre Cristòfol, al costat d’Àngel Ferrant és l’eix de l’escultura experimental d’avantguarda. Així es traçà un pont entre la generació avantguardista de preguerra i la de pintors i escultors de postguerra, una herència que recull la figura d’Antoni Tàpies, que n’és un referent destacat fins a la dissolució de l’escultura com a disciplina específica en els paràmetres de l’arte povera i el conceptual.

Ferrant i Cristòfol, sota el paraigua de dos mestres del surrealisme com Calder i Miró, comparteixen poètiques semblants amb escultures d’objectes trobats, formes que animen l’espai, geometries gravitatòries, místiques estel·lars, escultures infinites i un esperit obert al joc que els apropa a la ingenuïtat dels infants.

Aquesta evolució transita inexcusablement per la recerca escultòrica d’artistes de la generació informalista com Moisès Villèlia que trobà en la canya de bambú la matèria més ínfima i òssia que li dona la natura per transformar-la en metafísiques fràgils, estàtiques o dinàmiques, encara que també construeix amb pedres, cordes i fustes. El pintor Antoni Tàpies, fidel al seu essencialisme filosòfic, creà objectes pobres, escultures amb materials senzills i pobres, com filats, serradures, escombres, cordes, fustes, en remarcables obres dels anys 60 i 70 que ens apropen a la seva visió del món quotidià. Tàpies dona autonomia a l’objecte en l’obra Espardenyes (1970) i dignitat al calçat més ínfim, al més pobre, despullat de tot ornament i riquesa.

Installation views