Les obres d’Elena Aitzkoa, Esther Gatón i Mercedes Mangrané reunides a l’exposició tenen en comú dos conceptes: l’escala i el material. Una escala que a més de tenir a veure amb una mesura de proporció —al cos, a un espai, a un objecte—, també es vincula amb l’assequible, ja que determina uns treballs que enllacen amb la seva realitat immediata, amb la pròpia experiència, secundant-se en temàtiques i materials que estan, precisament, a l’abast.
Acompanyant les obres, escampat en l’espai, es pot llegir un poema de Michael Lawton, una reflexió escrita en un ordre no lineal que ens parla sobre les obres i la pròpia domesticitat de l’escriptor i artista.
Les pintures de Mercedes Mangrané inclouen, d’una banda, recerques en clau imaginativa sobre les tecnologies de diagnòstic de la imatge —ecografies, ones sonores…—, una temàtica que es relaciona amb la realitat immediata del seu embaràs. D’altra banda, s’inclouen una sèrie d’obres que interroguen el concepte d’obertura. En un desplegament cromàtic que juga amb els degradats, desbordaments, incisions en la matèria i el trencament de la superfície, l’espàtula juga establint una sèrie de registres que oscil·len entre el gest reparador i destructor.