Joaquim Chancho Al llindar de la geometria

16 des. 2010 - 27 març 2011
Al llindar de la geometria

Overview

JOAQUIM CHANCHO: AQUEST LLENÇ INESPERAT

“Mentre d’una banda l’artista representa potser el tipus més evolucionat, per l’altra continua sent l’home prehistòric. El món és per a ell fresc i nou, l’examina, en gaudeix amb sentits més agusats que els de l’home civilitzat; ha conservat el sentiment màgic del desconegut, sobretot la poètica i la tècnica de la mà.”

Henri Focillon

 

Al llarg dels més de cent anys que van des de l’inici de la modernitat i els primers moviments d’avantguarda, hem assistit a una pro- gressiva expansió dels dominis de l’artístic, tant respecte als seus continguts com a les seves formes d’expressió. Eximits els artistes moderns de la seva obligació de representar el món, les seves obres es varen anar tornant cada vegada més especulatives, en una cursa per l’original i nou que convertiria l’art del segle XX en un repertori d’opcions algunes de les conquestes de les quals varen arribar a pecar d’efímeres i transitòries. En aquest procés secular, la línia que comença amb l’evolució de la pintura i l’escultura arriba fins al hap- pening i la performance, fins a l’objecte industrial no manipulat i les noves tecnologies.

Com a resultat d’aquesta transformació, el concepte de l’“art” i “l’artístic”, difereix enormement en l’actualitat del que fa menys d’un segle era presentat com a tal als salons i galeries d’art. Una vegada consumada la “desmaterialització de l’obra d’art”(1), l’actitud, l’acció i fins i tot el projecte no necessàriament realitzat formen part de l’àmbit de l’art contemporani. I el mateix succeeix amb la consideració sobre la condició de l’artista, que no es refereix únicament a persones formades en tècniques i coneixements formals sinó també a especialistes en altres disciplines. És més, encara que conserven per a si l’autoria de l’obra, molts creadors plàstics o visuals encarreguen avui en dia l’execució material de les seves realitzacions a altres professionals. Alguns disposen de molts ajudants als seus tallers. En una paraula, per a molts artistes visuals –especialment quan es tracta d’artistes que treballen amb materials industrials, així com en el cas dels creadors d’art electrònic, digital o a la xarxa– l’execució material o el domini de recursos tècnics ha arribat a ser una qüestió secundària.

Les obres que il·lustren el punt de partida de l’exposició de Joaquim Chancho “Al llindar de la geometria” coincideixen amb un moment de màxima expansió dels límits de l’art i segueixen un curs paral·lel a l’emergència de les noves pràctiques artístiques a què acabam d’al·ludir. Com veurem, Joaquim Chancho establia les bases de la seva tasca mentre l’art es fragmentava, expandint el seu abast i adoptant les seves noves formes en texts, documents, enregistraments, fotocòpies, passeigs o objectes. Quan els artistes varen decidir abandonar els seus tallers i el happening i la performance sortia al carrer. En aquells anys que clausuraven aquell període d’introspecció en què el final de la Segona Guerra Mundial va sumir Europa i la Gioconda “era porta- da al metro” per uns estudiants francesos. Entretant es forjaven noves formes d’un art intel·lectualitzat –com el conceptual o el minimal– o banal –com el pop–. Mentre totes aquestes coses succeïen i l’art s’obria a tants nous fronts, un artista format a la manera de les Belles Arts, un home de teles i pigments, un professor, començava el seu particular transitar per la pintura.

I és sobre aquesta elecció i aquest viatge, que dura ja més de quaranta anys, sobre el que volem reflexionar en una exposició que se centra en moments molt puntuals de la seva trajectòria: aquests en què la geometria articula el discurs de l’artista. Un discurs en el qual aspectes com l’ús simbòlic o naturalista del color o el gest trèmul de la mà recorrent una i altra vegada la tela resulten essencials. Línies fines, traços gruixats, retícules, xarxes, embolics, cal·ligrafies, formes quadrangulars, polígons… el repertori de formes geomètriques que ha permès a Joaquim Chancho treballar sobre la tela amb aquesta frescor de què parla Focillon en la citació que inaugura aquesta introducció és tan ampli com suggestiu i proporciona a la seva pintura tanta ho- mogeneïtat com diversitat.

Una i altra vegada els seus crítics han interpretat la vasta producció de l’artista des de la coherència d’una via d’experimentació i descobri- ment que posa el seu centre de gravetat en una concepció humana de la geometria i que assoleix un moment àlgid a mitjan primera dècada del segle XXI, quan Chancho realitzarà algunes de les seves obres més personals i trencadores.

Recurs fonamental de reflexió pictòrica per a diverses generacions d’artistes, la geometria com a sinònim de raó s’ha comparat en nombroses ocasions a l’emotivitat espontània del gest. Des de Kandinsky i Malevich en endavant, l’abstracció ha tendit a considerar-se des d’aquesta doble condició o oposició. I, tanmateix com pretenem deixar exposat en aquestes pàgines, existeixen exemples d’artistes a les obres dels quals el gest i la geometria es fan un sol recurs: una altra classe de geometria capaç d’interpel·lar l’espai tant amb rigor com amb sensua- litat i emoció. Aquest és el cas de Joaquim Chancho, un artista que du a les seves obres aquest sentiment “màgic del desconegut”, un pintor que ens fa mirar la pintura com si cada quadre fos un nou horitzó, un nou llindar.

I és que l’obra de Chancho pot ser observada des de diverses perspectives diferents. Des de la visió més ascètica i espiritual que infereix la monocromia o el predomini del negre –des d’aquest buidament formal i conceptual de la tela que el connecta amb la tradició visual i poètica de la mística– la seva pintura forma part de la tradició existencialista informal, d’aquest art amb consciència que travessa la postguerra euro- pea. Des de la seva opció més vitalista i exuberant –aquesta en la qual emergeix l’elogi a la naturalesa i la celebració de la vida– el seu treball es desplaça cap a la pura expressivitat visual, a l’exaltació de la pintura com a espai d’existència d’allò humà.

Temps, espai, llum, forma, color… tots els aspectes i conceptes cap als quals ens dirigeix l’abstracció pictòrica després de més de cent anys d’experimentació estan continguts, amb inusual equilibri, en la pintura de Joaquim Chancho. Són obres com les seves les que ens han ensenyat a tornar a mirar el món, a materialitzar idees i conceptes, a dur més enllà de les seves restriccions les paraules i les coses.

Aliada natural de la filosofia, és a través de la pintura abstracta que grans pensadors com Kant, Hegel, Heidegger, Wittgenstein o el nostre Ortega, ens han mostrat la possibilitat de pensar en imatges aquests conceptes fugissers que s’escapen a la nostra comprensió. I és que abstracte és precisament això, allò l’existència del qual no es recolza en el visible.

¿Qui sinó Jackson Pollock amb els seus famosos drippings va aconseguir formatar en la memòria col·lectiva de la humanitat la millor visió d’una explosió i el viatge dels àtoms? ¿I no va ser un altre abstracte, Mark Rothko, que ens va proporcionar la sensació més intensa visual d’aquesta experiència transcendent que anomenam espiritualitat? No varen ser els gests arrabassats de Wols o Mathieu la millor metàfora de l’esquinç d’un temps fosc?

Encara avui, quan necessitam el suport d’imatges que ens ajudin a pensar els nous reptes que ens proposa la ciència, o simplement ens assalta la necessitat de trobar zones visuals d’evasió i contemplació que ens connectin amb la intuïció i la consciència, una composició no figurativa irromp a l’escenari per proporcionar-nos aquest aliment mental o espiritual que no trobarem en l’onada d’imatges “reals” que configura el nostre entorn d’informació i coneixement.

 

1. Vegeu: Lucy R. Lippard: Six Years. The dematerialization of the art object from 1962 to 1972 (Sis anys. la desmateria- lització de l’objecte artístic de 1962 a 1972).

Installation views