Lucía C. Pino Between Debris and Things

14 febr. - 19 abr. 2020
Between Debris and Things

Overview

Between debris and things és un projecte expositiu seleccionat en la convocatòria pública V.O. de comissariat del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana. La mostra reuneix les obres de Jørund Aase Falkenberg, Elena Aitzkoa, Anaís Angulo Delgado, Lucía C. Pino, Alberto Feijóo, Albert Gironès, Christian Lagata, Julia Llerena, Jesús Palomino i Julià Panadès.

Ja en els anys 60 Robert Smithson ens parlava sobre els objectes abandonats, mostrant-nos la cara oculta del consum capitalista. En el seu text A Tour of the Monuments of Passaic (1967), Smithson realitza una estratègia de resinificació de les ruïnes industrials del Passaic, enfocant la seua atenció en contextos urbans de perifèria. Aquests espais, que ell mateix va denominar com a “paisatges entròpics”, són espais abandonats, a mig camí entre la ciutat i la naturalesa. Els monuments que descriu són el resultat de l’intent fallit d’ordenació de la naturalesa per part de l’home que estan, com a ruïnes contemporànies que són, en ple procés de reabsorció per part de la naturalesa. El terme “entròpic” pretén definir la tendència cap a l’equilibri natural que consisteix en un procés de dispersió i pèrdua d’energia. Aquests processos fan que l’ordenat per l’home (l’urbanisme, l’arquitectura, etc.) es disgregue gradualment per a tornar a pertànyer a la naturalesa. Aquest fenomen ha sigut durant dècades associat al caos i definit com el moviment contrari a l’evolució, però en el fons ens recorda la limitada i efímera capacitat d’acció sobre el context natural que té l’home.

En el text L’entropia es fa visible (1973) Smithson defineix l’entropia com un efecte que contradiu la lògica mecanicista del món. En aquest text ja esmenta una certa problemàtica entorn a la generació de fems per part de la societat capitalista. Encara que Smithson parla sobre el reciclatge i la separació de deixalles com a procediments incapaços de frenar l’impacte humà en l’entorn, és interessant percebre la seua anticipació a teories actuals que parlen sobre com l’activitat humana sobre el planeta està aconseguint un abast tal,que podem denominar la nostra època com Antropocè, o Capitalocè (com ho ha redefinit Donna Haraway). El nostre moment present està definit per dues situacions en principi contraposades: d’una banda cada vegada és més evident com la velocitat de creixement que requereix el capitalisme deixarà un rastre inesborrable de fem i modificacions sobre el planeta. D’altra banda, des de la filosofia actual, es parla cada vegada més de desplaçar del centre a l’ésser humà com a intèrpret del món. Timothy R. Morton proposa en Dark ecology (2016), revisar l’ecologia i els efectes de la interacció humana sobre la naturalesa sense prioritzar l’home, eliminant la idea de “naturalesa” com una cosa aliena al món humà i deixant arrere les diferències entre el que és natural i el que és artificial. Segons Morton “l’antropocè no és més que el nom que li hem posat al fet que actualment hi haja materials fabricats pels humans que recobreixen l’escorça terrestre, com per exemple asfalts de tota classe, que els geòlegs estan començant a abordar com un nou tipus de mineral. I tot tipus de plàstics, que des de cert punt de vista també constitueixen un mineral nou.” En Vibrant Matter, a political ecology of things (2010), Jane Bennett introdueix una postura antiantropocentrista, desafiant la definició tradicional de la matèria com a inerta. Basant-se en els cossos “afectius” de Spinoza i en els “assemblatges” de Deleuze i Guattari, reivindica el paper actiu dels materials no humans i argumenta com els objectes inanimats posseeixen el que defineix com “thing-power” o capacitat d’agència sobre el món: són capaços de produir efectes i alterar el curs dels esdeveniments.

Aquest projecte expositiu pretén reunir el treball d’una sèrie d’artistes que treballen a partir d’objectes i materials oposats tenint en compte aquest context conceptual. Els artistes seleccionats plantegen diferents exercicis d’assemblatge, establint un nou tipus de relació amb aquests vestigis que no imposa una intencionalitat sobre ells, si no que atén les relacions que ells mateixos poden arribar a crear per a generar una nova narrativa.

 

Antonio R. Montesinos

Installation views