«Perquè jo vull viure en abundància i trairia el meu millor amic a canvi de més vida de la que es pot tenir.» Clarice Lispector
En una exposició que és el resultat d’una manera de treballar contínua, algunes coses permeten ser agrupades a posteriori i proposar-ne un sentit.
El títol també pot ser en aquest cas una de les claus que configuren el plantejament. Aquí el títol pretén, per tant, sintetitzar un conjunt d’idees que, amb una presència més o menys gran a l’obra, han marcat derives reflexives en el procés de treball.
Abans de marxar de viatge a Flandes, el pintor Pitas Payas va pintar un xai al costat del melic de la seva muller per posar-ne a prova la fidelitat. Com que ella no li va ser fidel, el xai es va esborrar i, abans que tornés el seu marit, va demanar al seu amant que li tornés a pintar el xai. Amb les presses, l’amant va pintar un moltó. Quan el va veure, el marit li va preguntar com era possible que aquell xai s’hagués convertit en un moltó, i la dona li va respondre que en dos anys era normal que al xai li haguessin sortit banyes.
L’Arcipreste de Hita explica aquesta història al Libro de buen amor.
«Cuernos a la vista» és el títol d’una notícia en un diari anunciant un nou episodi d’un reality show.
Com trair un mateix la llei del si mateix, davant de l’hàbit de la conservació del si? Traïció voluntària a la ficció del Jo. Trair allò que un creu que és una veritat inqüestionable. Esfondrament del simulacre. Esforçar-se per fer aparèixer de manera més activa el que en principi un només és per atzar.
Com trair el Bon Amor?
Ser fidel a no poder ser fidel. Fidel al no-res que es fa present. Fidel a l’obstinació per abordar una cosa com un dubte que apareix irrepetible cada vegada. Fidel a un sentit que no preexisteix, a l’esdeveniment mateix i no a la circumstància que l’ha originat; havent de refer la manera d’habitar la circumstància mateixa. Vet-ho aquí un excel·lent cavaller que no es fiava dels cavalls, escrivia Paul Valéry.
Des d’aquesta postura, la fidelitat a l’esdeveniment exigeix traïció, com a ruptura immanent al procés de creació. I exigeix disponibilitat a fer-se sensible a nous signes i nous llaços.
Paradoxalment la fidelitat seria la traïció a l’esdevenir, al ser-quan-desitjo, alhora, intraicionable, perquè sempre s’escapa.
Però un no pot decidir la Forma de la seva traïció, perquè no pot negar allò que encara no veu clarament.
Banyes a la vista. Punxa i forat a l’ull cultural. Com veure-s’hi encara? Mirar fent en el procés mateix. Confiar i desconfiar, perdre i recuperar la confiança.
Creació com a traïció. Tot i que aparentment tinguin un origen comú, l’etimologia distingeix adult (creixement ple) d’adulteri (corrupció). L’adulteri com a creixement fora de la norma i resultat: una empremta material.
El dimoni té banyes. El dimoni com a estat d’excepció al centre de cada convenció. L’absència de gust i no el mal gust. El mal i no la malícia. El crit i no l’horror. El dimoni com la personificació en contra del que s’honra.
El que no se sap. Un no-res que és. Nedar per nedar. Continent sense contingut. Cosa literal. I gairebé sempre dos pols, dos ulls, cos/aire, centre/vora, cor/costat, en tensió i en pacte, en harmonia i en misteri. Una forma. Dues banyes.
En la recerca de l’ofici propi, per damunt de les coartades conceptuals, entenc que un s’interroga sobre com i què és ser persona i com i què és ser artista.
En el meu cas, de quina manera s’escenifica un conflicte amb la Pintura a través de la pintura. Pintant avui i ara en conflicte amb el Ser i amb el ser de les coses pintades, i amb la Forma, amb el Color, amb l’Espai i en conflicte amb les normes i els valors culturals, amb l’exigència de ser contemporani i en conflicte amb el Desig. Des que la mirada ingènua es perd, només queda la possibilitat de continuar mirant i enquadrar aquest conflicte per, com diria María Zambrano, mirar a veure. I pensar què era aquella mirada ingènua.
Banyes a la vista, com una veu que descobreix terra a l’horitzó, entenent que la Bellesa es renova sempre davant una nova condició, en una intensitat rara, en una aparició discontinua i on no se l’espera.
Damaris Pan
Una carta d’Adelina Moya
Barcelona, 20 de febrer de 2020
Estimada Damaris: El teu correu m’ha arribat com un regal inesperat, que compensa altres desencisos de la feina en què vaig abocar-hi molt més que temps i esforços. M’alegra saber que aquella assignatura sobre Art i Dona, tan llunyana ja, et va servir per conèixer artistes de què mai havies sentit parlar. I m’alegra el que em dius de l’exposició d’Isabel Baquedano.
A canvi, soc jo ara la que comença a conèixer-te com a pintora, com a artista. I aquesta és una altra alegria (a la meva distància actual del País Basc) que no es pot expressar amb paraules, que se sent per dins. T’avanço que el text, un escrit que em demanes de manera poc usual per a mi, estarà mediatitzat per tota aquesta barreja d’emocions, i per la impossibilitat d’arribar al teu estudi per trobar-me amb la teva obra. Em baso en les imatges que m’envies i em recolzo en les nostres llargues converses, a més dels teus escrits de 2019, en què trobat algunes petites joies.
Em refereixo al conte on reveles l’origen del teu cognom, que és pura poesia; transmet el sentit de la teva feina, com un mitjà —i una manera d’unir i retenir el temps, la vida, en la metàfora d’aquella font d’on sembla que neix la teva necessitat de pintar—. Em sento ara mateix com un d’aquells ocells que s’acosten a beure a la font —pedra de molí construïda pel teu avi, pedra a la qual temps era temps, expliques, s’acostaven els avantpassats ocells a picar grans de blat al molí del teu rebesavi. Però també sento que estic acaronant la pedra rugosa que no és res, només un vas quan hi toca el sol… un conte que vas inserir a la publicació «Pintura traza-costra. Hautsa eta izerdia»[1], on crec que es plasma de manera molt física el camí pel qual has arribat a la pintura. Perquè, parodiant Simone de Beauvoir, no es neix pintora, s’arriba a ser-ne.
Després de la nostra primera conversa m’he imaginat el llarg i de vegades feixuc recorregut que has fet, amb l’encertada orientació que et va arribar a classe d’escultura, malgrat que la teva aposta per la pintura estava clara; un recorregut feixuc però també joiós entre Berlín, amb llargues estades d’aprenentatge, Estats Units, o molt recentment, Xina. Amb aquesta peremptòria necessitat de conèixer, de realitzar, posant capa sobre capa, traçant, retallant matèria pictòrica a mode de collage, reciclant, en un fer que va decant allò après en el transcurs del temps. I a mi m’agrada quan dius (més o menys) que t’hi deixes l’ànima en allò que, en realitat, només és pintura.
A força d’insistir, he aconseguit que em parlis d’un llenç titulat Pepe i, per mi s’ha obert una altra finestra, on t’imagino carregada de sorpresa cap allò que els teus ulls de nena van veure en travessar la porta de casa. Piles d’ocells, figures com la que has representat, monges i fins i tot guàrdies civils, realitzats per un home sense formació artística convencional. El que jo anomeno un artista popular, i altres anomenen «naif».
En Pepe era el germà de la meva àvia que va tornar de Suïssa abans de jubilar-se —em dius—. I he insistit perquè aquesta pintura té alguna cosa diferent de les altres: per exemple, un retrat que de manera immediata identifiquem amb el seu autor. Però aquest personatge no és el teu oncle, sinó el seu record. El que t’ha quedat d’ell. Una figura que en Pepe va tallar en mides molt diferents, en la qual aquell cor gravat torna a la fusta la seva condició d’arbre. Per això, m’atreveixo a interpretar la teva pintura com un reconeixement on no hi falta un humor tendre.
Parlant i parlant, avui ens hem introduït per uns viaranys ben diferents. Tenen relació amb la manera com es mostren fragmentades, als teus quadres, determinades parts del cos, cames sobretot; i des d’aquí, per diferents tipus de raonaments, apareix la teva idea d’avorriment. Quan el que surt no t’ofereix una cosa diferent, t’avorreixes, has de canviar-ho, fins que allò passi. Així va sortir la figura amb tres cames (o, com dius tu, tres potes), perquè la de dues cames et semblava insulsa.
Suposo que com a creadora necessites que cada peça et sorprengui amb una cosa nova. Quelcom que et permeti continuar saltant al buit. Això es percep en la diversitat de les teves imatges, en l’exquisit protagonisme del color, tan treballat, i en ocasions, en l’afany amb què elimines la matèria que sobra, de manera que queda l’empremta, establint un diàleg amb el recorregut del pinzell; com si miressis de fer la pintura menys carregosa.
Fins i tot a vegades, com si no fos pintura. Així, per exemple, en aquest oli Sin Título on has deixat una part important del suport sense cobrir, mentre subjectes la part superior amb aquest pla negre que simula la textura d’un teixit gruixut. I a sota, dues cames i un peu nu, dibuixats amb pinzell.
I també avui ha sorgit una altra idea: la possibilitat de trobar on no es busca; senzillament, deixant que el motiu faci la seva pròpia metamorfosi, sabent que en la pintura el més important és el que hi ha darrere. El que no es veu (cito de memòria John Berger). Com és possible, si no, que un dit es pugui transformar en una cama. Aquella que porta una mena de mitjó blau, i que atrapa la mirada amb la mateixa força, per posar un mal exemple, que les cames també aparentment maldestres d’un tennista com Andy Murray.
Em vaig acostat al final, sense trobar paraules per comentar la teva versió (potser apropiació) de Les senyoretes d’Avinyó. El que més m’ha sorprès és el ninot de perfil fermament traçat amb què resols, en aquest punt negre que és l’ull, la seva relació amb l’original. Més enllà del blau lluminós del fons, i dels diferents matisos de color carn de la figura facetada, que es precisen en un desplegament de plans geomètrics, m’ha cridat l’atenció la ressonància del gris fosc-gairebé negre, respecte del seu referent picassià. M’has dit que el punt de partida d’aquest oli va ser anterior, a Mrs. & Mr. (un quadre molt treballat), quan en posar blau a la zona central et va venir a la memòria el llenç de Picassó que tant et va impressionar al MOMA. Però jo no hagués pogut descobrir-ho.
Tampoc aconsegueixo explicar per què m’encisen el que anomeno els teus bodegons. Com que no n’hi ha cap de titulat, m’ho has posat força difícil, així que faré referència a les dates: del més antic (2016) m’interessa el protagonisme del dibuix i com es relacionen les dues zones, a dalt pintura, a baix dibuix, a través d’un interval en què totes dues conviuen. Un bodegó on has donat tanta importància a la matèria pictòrica com al suport sense cobrir, de paper blanc, que emet una llum forta.
Mentre que en aquest primer existeixen tres parts clarament diferenciades, al bodegó de la gerra (2017), que també pot llegir-se com a figura femenina, es condensa la imatge al centre, com en alguns gerros d’Amelia Peláez. Però tu em dius que la que et va interessar de veritat va ser Paula Modersohn-Becker, a qui vas visitar al seu museu de Bremen. Paula Modersohn-Becker, una altra pintora amb una clara inclinació cap allò rústic o ingenu.
Juntament amb el predomini de les corbes hi destaca la quantitat de matèria i el rol tan importat que juga el color negre entre un rosa i un verd groguenc, sobre fons blau.
El tercer al qual vull referir-me és el que has titulat Cacahuete y bellota, on jo hi veig una cosa semblant a una sola de sabata i un objecte, un objecte atractiu blau i violeta. Però totes dues estem d’acord que pel seu absurd sentit de l’humor ens pot recordar Philip Guston, com passa amb altres olis teus. Aquest magnífic pintor integrava el còmic de manera evident, mentre que el teu ús de l’humor és més subtil, menys explícit. Com passa quan decideixes posar ombres de color groc.
Podria mirar de continuar, perquè tens més obra que m’interessa, i que té relació amb l’ús de la vulgaritat, entre cometes, que has escollit per titular l’exposició (Banyes a la vista, ni més ni menys). Com aquest llenç, que dius que t’agrada perquè és molt lleig, i al qual t’has referit com a dues salsitxes. Però el temps s’ha acabat, i una mica, també, les meves energies. De manera que et dic adéu, estimada exalumna i estimada amiga.
Adelina Moya
[1] VVAA. Piscina. Investigación y práctica. Universidad del País Vasco / Euskal Herriko Universitatea. Grupo de Investigación laSIA, 2019.