Regina Gimenez El sol i la taula

10 nov. 2018 - 13 gen. 2019
El sol i la taula

Overview

El sol i la taula

El treball de Regina Gimenez pot ser entès com un joc amb mapes, cosmologies i dibuixos científics obsolets que es van component per convertir-se en formes abstractes. Aquestes geometries provenen d’un procés orgànic que passa per la cerca als mercats de vell i a internet de diferents materials en paper amb la potencialitat de transformar-se en formes simples. A través de la superposició i repetició de motius es genera aquest univers específic, tan característic de l’artista. Tot plegat, amb una voluntat de simplificar, entesa com a feina laboriosa i gens fàcil, per intentar resoldre la composició i eliminant tot allò que no serveix per a la realització de les seves funcions estètiques. Aquest gest ens recorda el procés utòpic i racionalista del moviment modern, però també el seu posterior qüestionament i inconsistència. Aquesta fragilitat es tradueix en la materialitat de l’obra, que dista molt de ser freda i perfecta, i conscientment deixa entreveure el pas del temps i la possibilitat d’error del gest manual. A les teles es perceben capes, correccions i colors que es repeteixen i superposen, amb un mètode en què moltes vegades predomina l’atzar i la composició lúdica, que ens pot recordar el treball de dones artistes de la modernitat com Annie Albers o Sonia Delaunay, o els cal·ligrames dels artistes d’avantguarda catalans.

Com es veuria el sol des de cadascun dels planetes del seu sistema? Aquesta poètica imatge, ja obsoleta, es converteix en el punt de partida per a molts dels treballs de l’artista. Una composició simple amb cercles que al·ludeix a una forma i una grandària incapaces de ser pensades. Però per això mateix es converteix en una forma universal que tothom pot fer i repetir fins a l’infinit. La instal·lació amb plantilles per dibuixar El sol i la taula està feta a mida d’un joc per a nens, perquè puguin participar de l’exposició, i les taules estan construïdes també a mida conservant aquesta mateixa escala d’elements. Una composició per seure, dibuixar, acolorir i transformar rodones en futurs sistemes solars.

Les composicions de Gimenez estan inspirades en la simplicitat d’aquella arquitectura i disseny d’avantguarda que buscava la democratització de la forma, i disposar de l’art a l’abast de tothom. Però com a base filosòfica existia l’ambició d’un món espiritual, polític i social nou. Pensem en les geometries còsmiques de Malèvitx o les històries de l’escriptor rus Nikolai Fiodorov que pensava una utopia amb un ordre comú social basat en l’harmonia espiritual, la saviesa científica per arribar a la immortalitat i a convertir la terra en una nau gegant que viatjaria per les galàxies a la recerca de planetes per colonitzar. Tot això tenia a veure amb una alliberació física i espiritual de l’individu, viatjant per l’espai davant la vastitud de l’univers. Molts van ser els corrents filosòfics i esotèrics que tenien com a referència l’equilibri dinàmic de l’univers per crear no només pintures sinó els seus equivalents tridimensionals en objectes i arquitectures. Això els generava una gran llibertat per experimentar amb els processos de producció i les solucions de format, esborrant les referències històriques i començant amb un cànon nou i lliure, distant de la destrucció i absurd de l’ordre tradicional i de les guerres mundials. Curiosament, aquesta visió holística del món com un biocosmos harmònic ens pot resultar àmpliament contemporània, i és per això que moviments com el cosmisme tornen a sentir-se tant pel que fa a la seva estètica com al seu pensament creatiu. La singularitat de l’existència i l’afinitat del tot amb la resta es poden entendre en particular com la síntesi de diverses formes artístiques, un paradigma estètic utilitzat per molts artistes, inclús la Regina Gimenez ja ha col·laborat amb diferents creadors tèxtils i gràfics aplicant les seves composicions visuals. Aquest cas ens recordaria també el de Sonia Delaunay que va militar, junt amb el seu marit Robert, en el moviment conegut com orfisme (1912-1914), una variant del cubisme proper a l’abstracció, en el qual es pretenia expressar les formes dinàmiques de la naturalesa per mitjà dels propis recursos de la pintura com la forma i el color. Similars a les composicions de Gimenez, utilitzaven bandes circulars de color que apareixien dividides en quadrants, donant un cert ritme i moviment a la composició.

Ara sabem que les idees de la modernitat no van ser pas tan democràtiques com reclamaven, sobretot perquè en sortir de la fase conceptual es van trobar amb una realitat orgànica i social molt complexa. Des dels interessos polítics als de cadascuna de les comunitats, moltes idees es van quedar a la teoria i a la utopia, o es van acabar resolent per part dels ciutadans, que coneixien les seves necessitats concretes sense fer cas de plànols i programes. El 2016, Gimenez va presentar una sèrie de collages amb el nom de L’Architecture d’aujourd’hui, que posteriorment es van convertir en un llibre d’artista. Aquesta sèrie rep el nom de l’emblemàtica revista d’arquitectura del moviment modern, publicada a França des del 1930. L’artista va trobar un exemplar de 1965 i, seguint el seu mètode de treball, va seleccionar les parts gràfiques de diferents anuncis de materials de construcció per convertir-los en dibuixos abstractes. Aquells materials i novetats anunciades, que ara ens resulten obsolets i poc sostenibles, acaben obtenint un cert valor formal a través de l’abstracció, en un gest on allò més modern i pràctic acaba perdent el seu valor funcional i el recupera d’una altra manera més lliure i lúdica.

El sol

Més sol, més llum! és el crit desesperat de la nostra era, va escriure la periodista d’un diari nudista alemany el 1929. Els nudistes creien en el valor terapèutic del sol, que va guanyar credibilitat mèdica durant els anys 20 amb el metges suïssos August Rollier i Oskar Bernhard. Ambdós van provar l’eficàcia de l’anomenada cura de sol (helioteràpia) sobre la tuberculosi i sobre la malnutrició. Tan important va ser aquest fet que Bernhard va ser proposat per al premi Nobel cinc vegades i Rollier tres.
Segurament hi ha pocs motius tan universals com el sol, amb representacions a les diferents civilitzacions, des dels maies als egipcis passant per tota la història de l’art i les avantguardes. Per exemple, la imatge del sol a l’obra de Miró és recorrent, una forma oblonga, vermellosa o taronja. En aquest cas, la representació del sol es converteix en un ideograma, el significat del qual sovint està redoblat per la paraula SOL en el títol de la imatge.

…i la taula

La idea que estar a l’aire lliure és terapèutic existeix des dels anys 20. La relació entre el modernisme i la nova cultura del cos i la salut van ser claus per entendre una nova forma de vida que trencaria amb el passat. La taula de càmping plegable es podria considerar com un resum de l’ideari modern: un disseny portàtil, lleuger i a l’abast de tothom que ens permet gaudir de la salut i de la natura. La taula també és un element clau de l’espai interior, del treball i de la reunió a través del menjar. La instal·lació amb deu taules que trobem a la sala gran de l’exposició es converteix en un element per estar en comú, dissenyat perquè en gaudeixin visitants de totes les edats. No és la primera vegada que l’artista treballa amb una peça de mobiliari, encara que aquest cop estigui “amagada” deixant només entreveure la seva utilitat inicial si prestem molta atenció. L’interès per part de l’artista cap al moviment modern resulta inevitablement relacionat amb el disseny i l’arquitectura, seguint el lema de treballar estèticament amb totes les formes de la vida. La sèrie Interiors de 2013 reproduïa interiors de cases modernes repetint composicions amb cadascuna de les peces de mobiliari que tant hem vist a les revistes de decoració. Taules, cadires i luminàries componen el cànon modern tal com el coneixem actualment, despullat de tot el seu ideari social i filosòfic per convertir-se en mercaderies de luxe que circulen pel mercat global. I és paradoxalment aquell moviment un dels primers a advocar per una “internacionalització” i practicitat de les formes que es podien transportar i fer servir en els cinc continents. Pensem en la internacionalització d’arquitectes com Le Corbusier o Niemeyer. És aquí on entra en joc un altre motiu generador de l’univers de Regina Gimenez, que són els mapes i cartografies descatalogats, que suggerien una certa fascinació per al ciutadà universal que té el món als seus peus. Despullats dels noms de ciutats, muntanyes, mars i accidents geogràfics, es converteixen en formes mudes que semblen intactes per al colonialisme i els diferents ordres polítics.

El joc pot ser entès com un lloc privilegiat per construir el saber, on estimular la creativitat i el pensament projectual. El joc ens produeix plaer i satisfacció, i la seva finalitat rau en ell mateix. Els nens s’impliquen de forma espontània en les situacions de joc, creant accions sense que existeixi pressió per part de l’adult. Posen en pràctica totes les seves experiències i avancen en el procés d’autonomia. Aquesta voluntat de joc, de provar i experimentar amb les formes simples sense justificar-se amb grans narratives té una gran importància per al treball de Regina Gimenez.

Si pensem en un treball indistingible entre disseny i joc, una referència ineludible és al món dels dissenyadors americans Charles i Ray Eames. Des de material per transportar ferits durant la Segona Guerra Mundial, fins a edificis, mobiliari, exposicions i joguines, aquesta parella va treballar amb un esperit lúdic que sembla que desafiés la serietat d’alguns dels seus contemporanis europeus. Un dels seus treballs menys coneguts va ser The Toy, pensat per jugar-hi dins, i The little Toy, per jugar amb-. En diferents grandàries, eren una sèrie de panells per ficar-se a dins o ficar-hi altres joguines i objectes amb estructures modulars quadrats i triangulars en diferents colors purs o amb estampats geomètrics. El seu interès residia a pensar formes i usos nous per als materials i també pensar espais modulars amb total llibertat. Les imatges  d’època d’aquestes joguines estan en consonància amb treballs d’arts visuals contemporanis i d’experiments arquitectònics que desafien el que entenen com “casa”. Jugar amb la imatge també va ser molt important per als Eames. Una altra referència important és la pel·lícula Powers of Ten, produïda com a comercial d’IBM el 1977, en què es treballa amb l’escala de l’univers i del cos humà. Una càmera s’apropa en zoom constant des de les galàxies fins als protons i neutrons dins la nostra pell. No hi ha millor metàfora de la modernitat i l’antropocè que aquest film, concebut com si tot girés al voltant de l’home (en masculí i americà, per descomptat).

Amb aquesta filosofia, Gimenez, junt amb l’artista Rafel G. Bianchi i el mestre en litografia Alain Chardon, creen el projecte editorial Eldital’ull que “planteja exercicis visuals en forma de joc per a nens innocents i no tant”, basant-se en textos i revistes de la modernitat. Aquests treballs constitueixen un exercici de restar serietat a les grans narratives de la meitat del segle xx per convertir-los en un joc senzill, pensat precisament per un dels col·lectius amb més capacitat d’intuïció com són els nens. Alguns títols d’aquesta sèrie són Teoria del color, un cartell litogràfic construït a partir de diferents estudis sobre color realitzats per autors como Newton, Goethe, Johannes Itten, Paul Klee o Vassili Kandinsky o Geometria Còsmica fet a partir de llibres escolars dels anys trenta amb esquemes explicatius sobre el cosmos.

La repetició i el fet de deixar que cadascú participi de cada peça amb un cert esperit “fes-t’ho tu mateix” tenen molt a veure amb allò lúdic i componen aquesta signatura tan característica de l’obra de Regina Gimenez. Perquè el joc és una cosa molt seriosa.

Sempre hi haurà una vella senyora que aborda els nens amb ganyotes que fan por i dient ximpleries amb un llenguatge informal ple de reguitzells de frases infantils. Generalment els nens es miren amb molta severitat aquestes persones que han envellit en va; no entenen què és el que volen, i tornen als seus jocs, jocs simples i molt seriosos.

Bruno Munari, Arte come mestiere, 1966

 

Rosa Lleó, comissària de l’exposició

Installation views