Michael Lawton Enodia. Michael Lawton

19 set. - 31 oct. 2024
Enodia. Michael Lawton

Overview

Michael Lawton utilitza l’abstracció per descriure coses prosaiques com un mur o un escriptori, o per narrar moments verbals, viscuts o especulatius; l’instant en què el núvol de cendra fosforescent es va solidificar al voltant de la ciutat de Pompeia, per exemple, o el moment en què els nostres avantpassats van sortir del pantà primordial fa 3,8 mil milions d’anys.

En aquesta exposició de l’artista britànic afincat a Barcelona a la galeria Ana Mas Projects, presentarà una nova sèrie pintures creades específicament per a aquesta ocasió, en les que l’artista ens aproxima a una particular reflexió inspirada per la deesa Enodia, protectora dels camins.

Així, conformant el nucli central de l’exposició, la idea de pintures duplicades que varem poder veure a la seva darrera exposició a La Capella (Barcelona), es desplega en una nova aproximació a través d’una sèrie de vuit pintures de mitjà format que ofereixen una vista sobre un indret en una carretera, com si d’una seqüència de fotogrames es tractés, convidant-nos a percebre’n subtils diferències entre la foscor, gairebé com quan observem les petites marques i pampallugues a la cola negra que antecedeix qualsevol projecció de pel·lícula en 16 mm. La característica paleta de colors lluents i frescos de Lawton deixa pas a unes peces on el color perd protagonisme, per oferir a una paleta més fosca, quasi monocroma. Junt a aquest conjunt, l’exposició també incorpora una sèrie de noves i vibrants pintures acríliques. L’escriptura, tant característica en la pràctica de Lawton, també hi serà ben present.

Michael Lawton. Nascut a Sheffield (Regne Unit) l’any 1980, Lawton es va traslladar a Barcelona el 2017. Des d’aleshores ha completat residències a Hangar i al Centre d’Estudis i Documentació del MACBA, i va començar una llarga residència a La Escocesa, que encara està en curs. Ha exposiat individualment Et recordo d’una vida futura a La Capella (2023-2024), La pedra ritual de Collserola al Centre d’Art Maristany (2023) i Cangles a la Fundació Arranz Bravo (2022). També ha participat en les exposicions col·lectives Seeing, Feeling, Forgetting, a l’APT Gallery (Londres); Al alcance, a la galeria Dilalica (Barcelona), i Aliento, a la galeria Nogueras Blanchard (Barcelona).

__________________

A les fosques. Frederic Montornés

No era la primera vegada que veia obres seves, però aquell dia va haver de refer els seus passos per comprovar si el que acabava de veure ho havia vist abans o ho havia somiat. Diu que en tornar-hi tot el que es trobava pel camí se li apareixia de nou, però vist des d’una altra perspectiva. Potser sí que ho havia vist abans però ara, a diferència de la primera vegada, feia el recorregut en el sentit de les agulles d’un rellotge, és a dir, d’esquerra a dreta.

No sé vosaltres però ell diu que, llevat que l’obliguin a fer-ho d’una altra manera, sol veure les exposicions començant per la dreta. Sempre. No pot negar que, tot i que per a altres qüestions sempre s’estima més l’esquerra i tot el que és imparell —potser per la raresa que suposa en l’univers d’un dretà—, començar a veure una exposició per la dreta li era més còmode. Ho sent com l’opció més natural.

Diu que veure una exposició seguint el sentit de les agulles d’un rellotge és com si el temps es tirés a sobre. Diu que és com si t’apressessin perquè, si no, ben aviat es faria de nit i, aleshores, difícilment podries continuar fent el que t’ocupava, és a dir, veure una exposició.

Són poques les exposicions que es poden veure de nit. O, per ser més precisos, les exposicions que han estat pensades per ser vistes de nit. Si n’hi ha, ell no n’ha vist mai cap. Sí, en canvi, exposicions a la llum de les bombetes, en especial, els dies d’hivern passades les sis de la tarda, quan ja s’ha fet fosc i la nit es comença a palpar. No, quan ell parla de veure exposicions de nit no es refereix a fer-ho amb llum artificial sinó a les fosques, és a dir, sense llum, quan sembla que no es pot veure res. Malgrat que tots sabem que no és així. Perquè de nit també es poden veure coses. Si no, que li preguntin a Arnold Böcklin (Basilea, 1827 – Fiesole, 1901), el pintor dels paisatges crepusculars, l’artista de l’illa dels morts, l’ànima dels xiprers elegíacs!

Però tornem enrere, què passa quan mires una exposició en el sentit contrari a les agulles d’un rellotge? Doncs que les formes que surten al pas de l’espectador —el que et permet veure el que estàs veient— apareixen d’una altra manera. És a dir, en la direcció en què llegeixes, escrius o observes un paisatge, és a dir, d’esquerra a dreta. La manera com ens ensenyen a fer-ho.

D’esquerra a dreta navega la barca de Caront transportant una ànima moribunda cap un cementiri replet de xiprers, molt semblant als cementiris venecians. Pretenia alguna cosa Böcklin dirigint l’embarcació cap al lloc dels morts en el mateix sentit que l’escriptura? Sabia Böcklin que, a Caront, l’acompanyava Enodia amb els seus cants de camí a la sepultura? Estava al corrent Böcklin de la relació d’aquella deessa amb el món dels morts o de la seva feina com a guardiana de les entrades i vies principals de les ciutats, cases, santuaris i cementiris? Estava assabentat Böcklin que Enodia donaria la benvinguda a Caront?

D’esquerra a dreta, de nit i a les fosques, però també de pintar i pintura, escriure i escriptura i de suggerir amb paraules i imatges sorgides d’un mateix espai geogràfic —qualsevol diria que són les mateixes, però no, en absolut— d’això va el viatge que li va explicar M quan va anar al seu taller per veure l’obra que configura aquesta exposició. La que esteu veient ara. En el decurs d’aquella trobada —que va tenir lloc el 28 de maig i que, quan va arribar-hi ell, B ja hi era i, juntament amb M, l’estaven esperant— tots tres van començar a parlar fins a ocupar-se del que tenien davant dels ulls:

— Prop d’una desena de quadres, de format i color variats, repetint una sèrie d’elements que, observats amb atenció, veies que no eren iguals perquè tenien diferències. Era el que, en certa manera, sospitava que tornaria a veure;

— I una sèrie d’obres noves formada per vuit quadres que si M no havia concebut com a tal —és a dir, com una sèrie— a ell li ho va semblar perquè totes tenien el mateix format, es titulaven igual (tret del número posterior al nom), havien estat fetes amb la mateixa tècnica, en totes hi apareixia una imatge similar i, en conjunt, compartien un color que, malgrat que a simple vista podia semblar negre, era fosc i amb matisos blavosos, marrons, verds… petites diferències, gairebé imperceptibles, d’un grup d’imatges amb rerefons cinematogràfic. Va pensar. Com fotogrames d’un recorregut nocturn. És a dir, fet de nit, a les fosques. Sense llum.

Diu que quan es va acabar aquella visita es va acomiadar d’M i B i que, durant el trajecte de tornada, no va aconseguir treure’s del cap el record d’aquelles imatges que totes, absolutament totes, acabaven en un mateix lloc: allà on habiten uns xiprers, de nit. Diu que també recordava les de color i que la direcció del camí que va agafar de tornada era, com no podia ser d’altra manera, d’esquerra a dreta. En arribar a la seva destinació, va escriure fins a enllestir el que teniu a les mans, sempre seguint aquesta mateixa direcció.

Aleshores va dir que no havia escrit res. I que tot estava en el que havia vist.

__________________

Els xiprers encara hi eren. Michael Lawton

Els xiprers encara hi eren i, com que no s’havia pas mantingut tot, com que les coses eren definitivament diferents respecte del món dels seus pares —en el qual s’havia imaginat d’adult—, més d’un cop es trobava rumiant com n’era de sorprenent que tants arbres haguessin sobreviscut els fets i que feliç que el feia.

Els xiprers s’arrengleraven al camí llarg i costerut del cementiri. Que fos llarg i dret volia dir que havia de trobar maneres de distreure el seu fill, per no haver-se’l d’enfilar a collibè i portar-lo, cosa que feia ben sovint. Amb la filla ja havia anat així quan era més petita i l’acompanyava en la mateixa excursió per a visitar la tomba del seu sogre.

Quan va veure una cuereta que creuava ràpidament la màquia, es va girar vers el fill per si ell l’hi assenyalava. Es va mirar el nen, que caminava deu metres enrere amb gambada ampla de vaquer i anava escodrinyant la brossa de sota els peus, esperant descobrir-hi un tresor. No va dir res —no el volia apressar ni fer que s’adonés de la pujada, no frisaven; en comptes d’això, va mirar més enllà del nen, enrere i avall vers la ciutat, la llepada de la carretera orbital per on passava l’autobús, i va dirigir els ulls de nou a la ciutat i més enllà vers els turons que hi havia a l’altra banda.

Es va tornar a girar endavant i va mirar el cel, més ample i clar als turons dels cementiris, tot doblegant el coll ben enrere. El cel era d’un blau lletós molt bonic, amb la lluna que surava al davant, fantasmal però omniscient. Va tancar els ulls, va sentir el xerric d’un altre bus aturant-se, el murmuri suau dels insectes per darrere del brum aspre del trànsit.

Va rumiar què en sabia de l’home del qual anaven a visitar el sepulcre. El sepulcre l’havia visitat molts cops, però l’home no l’havia conegut, i era un de tants que havien perdut la vida durant el que simplement anomenaven “el canvi”.

Sabia que era un home que aplanava els sandvitxos amb el ganivet pla abans de menjar-se’ls, i simplement argumentava que així eren més bons. Però més que res, sabia que col·leccionava capses de llauna. De fet, la seva dona li ho havia explicat un dels primers cops que s’havien vist: «Què se n’ha de fer dels trastos d’algú quan es mor? De les coses que col·leccionava», li havia demanat. «De coses que per a tal persona eren molt valuoses, però que no serien gaire més que objectes per als altres, si no fos que sembla que continguin una part del traspassat».

A ell li feia l’efecte que potser per al seu sogre ja havien funcionat així. Que potser hi trobava això precisament: una connexió amb les generacions anteriors, un fil que podia tibar per dur-nos al passat. L’home també guardava un grapat de fotos en blanc i negre que, segons la dona, remenava de tant en tant; unes eren fotos de parents de lluny, i d’altres eren del món en blanc i negre i grisos. «Me’n vull recordar que abans vèiem les coses d’aquesta manera», deia ell, quan algú li qüestionava l’afició.

No sabia pas on eren, les fotos, però ho sabia tot de les capses de llauna. La dona i la sogra havien decidit que deixarien una capsa vora el nínxol cada mes, conscients que les capses anirien desapareixent.

Pel que sembla, hi havia cent vint capses, la qual cosa implicava deixar-n’hi una al mes durant deu anys. Quan mare i filla van ser a mig procés, la seva dona li va demanar si podia encarregar-se’n ell, d’anar-les-hi a deixar.

La portava en una motxilla grossa i pollosa penjada d’una espatlla. A més de la capsa que la dona li havia encomanat de deixar al sepulcre, hi duia les coses que li havia semblat que necessitaria per a l’excursió, moltes perquè el seu fill encara era petit i també unes quantes espelmes per al nínxol.

La motxilla no lligava amb la roba que duia —vestit blau fosc, camisa blanca espitrada. Tenia calor sense acabar d’estar incòmode, però es notava la suor sota la motxilla.

«Ho faig per la mare, eh? No ho faig per mi», li havia dit ella. No n’estava convençut, però li era igual —ell ho feia tant per si mateix com per elles, creia, com una manera de donar sentit a “el canvi”, potser.

I ara que li tocava prou sovint, el seu torn com a recepcionista de l’hospital acabava prou d’hora per a tenir temps de passar a buscar el nen a l’escoleta, tal com havia fet amb la filla, i enfilar cap al cementiri i deixar-hi una capsa de llauna i encendre-hi una espelma. Va pensar distret que la nena devia ser a natació, i que per això ara hi anava amb el nen.

Sabia que l’última llauna que havia deixat ja no hi seria, i cavil·lava si se les devia emportar sempre la mateixa persona. Allà dalt, mai no hi havia vist els ferrovellers que veia a ciutat, i no sabia si per decòrum no s’enduien metalls dels nínxols.

La seva filla havia suggerit que potser se les emportava la deessa Enodia.

«Un cop me la vaig trobar», li havia dit, amb la carona de sis anys que somreia, però sense deixar discernir si feia broma.

«Em va parlar, va dir: ‘Em trobaràs a la carretera, damunt dels portals. En aquell espai entre un moment i l’altre’».

–

L’ofrena d’avui era una llauna de tabac vella, un souvenir d’una altra ciutat diria, però tan retxada com si el boirum hagués omplert la ciutat, deixant només visibles tot d’agulles i la ciutat inidentificable.

Es va adonar que les coses que el sogre havia considerat part del seu món havien sigut les mateixes tota la vida, perquè el món havia anat canviant però no pas els seus gustos, i per què ho haurien d’haver fet. Pot ser que, a partir d’un moment donat, ningú no canviï. Els teus punts de referència són la teva referència, les coordenades. La manera com situes allò que veus. El teu món propi és el que habites, al capdavall.

Va començar a notar que el cap li pesava d’estar en aquella posició i va obrir els ulls i es va mirar el fill, i va somriure d’adonar-se que el nen l’estava imitant i mirava amunt i cel enllà. Va esperar que el nen li demanés: «Que és allà dalt, l’avi?», però no ho va fer. En comptes d’això, es va girar vers ell amb els braços oberts en un gest de «agafa’m a coll».

Somrient, ell va caminar fins al nen i el va agafar, fent cullereta amb els colzes cap a fora perquè no li caigués la motxilla. Pare i fill van continuar enfilant el camí del cementiri, portant-se l’un a l’altre.

______________________________

 

Agraïments:

Logo_ICEC_BN logoLHPositiuNegreHo

 

 

 

Download dossier