L’exposició reuneix al voltant de 300 obres de la col·lecció de l’IVAM que il·lustren l’interès de les pràctiques artístiques per imaginar la concepció mecànica de l’univers, i en dissenyar i construir mecanismes que reflecteixen l’esperit de la cultura industrial i científica de la seua època. Els grans invents dels dos últims segles, com la fotografia, el cinema o el vídeo; mitjans de transport com l’automòbil o l’avió; objectes de comunicació interpersonal representats pel telèfon, el telègraf, la televisió o l’ordinador; la gran aportació per a l’àmbit domèstic reflectit en els electrodomèstics. Tot això formarà una perfecta simbiosi amb l’art, sempre obert a la incorporació de nous materials, procediments industrials, científics i tècnics que transformaran els estudis dels artistes en laboratoris d’experimentació.
Imaginaris mecànics i tècnics a la Col·lecció de l’IVAM s’articula a través de nou àrees temàtiques que no s’han de veure com a compartiments estancs, sinó que es connecten i comuniquen en diferents direccions. En alguns casos s’entrellacen les investigacions plàstiques dels artistes de l’avantguarda històrica dels anys vint i trenta amb les realitzades per revolucionaris creadors dels anys setanta. Un d’aquests casos es fa present en la convergència entre la càmera de cinema i la càmera de vídeo. Amb ambdues tecnologies els artistas, no només van produir muntatges dinàmics (Joris Ivens, Jean Mitry i Germaine Dulac, entre d’altres), sinó que van llançar crítiques de caràcter sociopolític (Joan Jonas, Dara Birnbaum, Miralda i Benet Rossell). Un altre exemple similar vincula artistes que van experimentar amb nous materials i tecnicismes de base científica orientats a la manipulació del nostre sistema perceptiu. En els anys trenta van treballar en aquesta línia Naum Gabo, Moholy Nagy o Marcel Duchamp i en els anys setanta van fer el mateix grups com “Abans de l’Art” i el “Centre de Càlcul” de la Universitat Complutense de Madrid (UCM), on van destacar artistes com Soledad Sevilla, Elena Asins, Eusebi Sempere, José Mª Yturralde o Jordi Teixidor, entre d’altres.
Un altre gran tema que creua trasversalment la mostra és la interdependència entre tecnologia i corporeïtat. Des de la simbiosi entre la figura humana i la màquina, tal com apareix en obres de Umbo (Otto Umbehr), Artur Ballester o Pere Català Pic, fins a aquelles que inauguren un diàleg existencial sobre el nostre cos tecnificat, com en els casos de Gary Hill, Daniel Canogar, Maribel Doménech o Jana Sterback.
La imatgineria mecànica, els mètodes de producció en sèrie i el paisatge industrial es mostren en temps històrics distanciats. Els veiem a la fi dels anys vint amb Germaine Krull, Agustín Jiménez Espinosa, Boris Ignatovich o Francis Picabia, i en els anys vuitanta, noranta i dos mil amb Joan Cardells, Gabriela Kraviez, Susana Solano, Bernd i Hilla Becher o Thomas Ruff. De la mateixa manera, es vinculen temes relacionats amb el tractament de les condicions de treball femení en les obres de les artistes Kulagina i Pinus o d’artistes contemporànies com Immaculada Salines. Les màquines visionàries capaços d’entrellaçar espais històrics, situacions socials, elements naturals i pressupostos existencialistes apareixen i reapareixen al llarg dels anys en instal·lacions de gran format com les de Gilberto Zorio, Ángeles Marco, Fischli & Weiss, Gordon Matta-Clark, Iñigo Manglano-Ovalle o Carlos Sáez.