La instal·lació The Beautiful Place de Carmen Mariscal (2014-2018) inclou una varietat d’elements multisensorials que aborden la transformació de materials en una construcció complexa que al·ludeix a processos de memòria, oblit i repressió, i les seves petjades en objectes i espais, un dels principals temes de l’obra recent de Mariscal.
L’artista indica: “Tots passem per la vida atabalats pel poder i el pes dels records. La meva intenció és mostrar el poder que aquests records exerceixen sobre nosaltres i fer visibles aquests records invisibles». L’obra es va desenvolupar a través d’una pràctica intimament lligada a les experiències de Mariscal en els últims anys en l’escenografia teatral i constitueix una evocació simbòlica d’una zona boscosa del nord de França que probablement va ser ocupada per l’exèrcit alemany en 1940. Un castell, una casa del segle XIX amb una torre, es troba allà a la vora d’un espès bosc d’arbres alts i centenaris que evoca a l’imaginari dels contes de fades.
Mariscal utilitza elements originats o trobats in situ en aquest suggestiu escenari —llençols, fulles, taps de gerres de cristall, etc.— per a al·ludir a les vivències de la guerra que s’imprimeixen en la memòria espacial i la cultura material d’aquest lloc, vivències que s’han anat reprimit pels actuals habitants de la zona i els descendents dels ocupants del “castell” en el segle passat.
Per exemple, va utilitzar els llençols esparracats de la casa per a modelar una torre, brodada amb frases semilegibles que remeten als secrets i contradiccions que caracteritzen la història oral sobre el lloc. A més, recrea el bosc en la seva instal·lació, construint arbres amb filferro de pues i resina que encarnen una sensació d’aprensió i violència embolicada en silenci.
En el sòl, fulles reproduïdes en argila i banyades en plom evoquen tant la fragilitat de la memòria com la duresa de les vivències viscudes en aquest “bell lloc” (el títol The Beautiful Place fa referència al nom francès de la mansió: Belloy -en francès antic- o Beau Lieu), mentre que la instal·lació sonora fa ressò de frases que al·ludeixen als records fragmentats que fa present la peça.
Finalment, els cianotips reprodueixen la petjada de les fulles dels arbres que van ser testimonis d’una batalla que va tenir lloc en aquest lloc durant la Segona Guerra Mundial, al juny de 1940; es van crear a la mateixa hora i en el mateix lloc 75 anys després i s’exhibeixen en caixes de llum com un recordatori insistent, silenciós, subtil i gestual, del trauma que gairebé s’esborra de la memòria. A més, un eloqüent documental de Caroline Emmet-Bourgois ens convida a observar el procés conceptual de la peça i de la seva producció.
Karen Cordero