Damaris Pan 'Male male' a Galería Fermay, Palma de Mallorca

22 juny - 15 set. 2023

Damaris Pan presenta ‘Male male’ a la Galeria Fermay de Palma de Mallorca.

Amb el títol de la mostra l’artista fa, d’una banda, referència a la sèrie ‘Lieber Maler, male Mir’ que Martin Kippenberger va realitzar el 1981 i que es tradueix com a ‘Estimat pintor, pinta per a mi’. Male és en alemany l’imperatiu i la primera persona del present del verb pintar. Male en anglès significa masculí. Male inclou a més el mal, com malament fer, mala forma, malament bé. Male Male funciona llavors com un artefacte semàntic que abasta molt amb molt poc i que a més és una forma de mantra que ressona freqüentment a la ment de l’artista quan treballa en el seu estudi; una cosa així com “pinta pinta, pinto pinto, malament malament, masculí masculí”. I és que no sembla que hi pugui haver un altre títol més propici per a una exposició individual de Damaris Pa l’obra del qual se centra precisament en les possibilitats plàstiques que li ofereix el mitjà de la pintura alhora que qüestiona idees relatives al concepte de representació. Convençuda que en pintura amb prou feines hi ha certes, i sí conflictes infinits en la seva relació particular amb aquesta, per a Damaris Pan cada obra realitzada significa un descobriment nou en la seva entesa de la forma i el medi pictòric.

El comissari Robert Storr escriu que l’artista nord-americà Robert Ryman es referia a si mateix com un realista —en comptes d’imitar alguna cosa que ja existeix o que depèn de les convencions de la disciplina de la pintura, el seu treball conté la pròpia realitat. Aquest apunt posa a la mateixa òrbita dues pràctiques artístiques que, encara que a priori, semblin estar als antípodes, comparteixen la creença que l’obra ha d’existir sense necessitat d’auxili exterior. És a dir, la intenció de tots dos és deslligar la pintura de la dependència amb la realitat encara que hi hagi correspondències. En aquest sentit, si bé Ryman va excloure de la seva obra qualsevol motiu figuratiu, amb Damaris Pan trobem de manera recurrent elements reconeixibles que instintivament ens porten a aquesta referencialitat o il·lusionisme. És en aquesta tensió on sorgeix el conflicte, la complexitat i l’exigència conceptual amb què Damaris Pan reivindica l’autonomia del medi –aquella que li permet generar realitat per si mateixa.

La manca d’una exigència narrativa, així com d’una rigorosa distinció entre la figuració i l’abstracció, permet a l’artista operar amb gran llibertat a l’hora de compondre les imatges. Efectivament, a l’obra de Damaris Pan són les qualitats formals com el color o la forma les que assumeixen el pes a l’hora de conformar el pla pictòric. La seva forma de pintar és àgil i versàtil, plena de recursos tècnics que ens tornen una vegada i una altra al mig de la pintura desplaçant així qualsevol necessitat d’interpretació en sentit tradicional. Les variables de traç que utilitza, per exemple, les diferents textures, l’espessor de la pintura o l’elaboració cromàtica són sens dubte els fonaments, la sintaxi, amb la qual elabora el seu treball minuciosament. De tot això se’n desprèn una pràctica artística assertiva i enigmàtica que fa un ús productiu de les problemàtiques que li sorgeixen a l’hora de pintar i que la situa al camí de l’experimentació plàstica amb què s’interroga sobre els límits del medi.

El pintor Philip Guston va formular el següent a l’hora de referir-se a la seva pròpia obra: “pintes una sabata, comences per la sola i es converteix en una lluna; comences a pintar la lluna i es converteix en un tros de pa”. Damaris comparteix amb Guston aquesta intencionalitat i caràcter juganer que permet treballar a l’uníson amb la pintura —l’obra acabada no és sinó la culminació d’un llarg procés en què la imatge ha estat literalment construïda a base d’alteracions, afegits i esborrats. És per això que les obres de Damaris Pan desprenen una densitat molt particular que respon principalment a aquesta quantitat de motius sepultats sota capes de pintura. Es percep així una cosa tectònica, resultat dels constants canvis que el fan avançar en la relació amb la pintura. La ironia o l’absurd són altres qualitats presents a la feina i que, a més, alleugereixen l’hermetisme inicial que es desprèn de la seva obra. La contundència de les seves composicions, així com una desconcertant ambigüitat, ens amarren al present que se’ns manifesta a través de la materialitat de la pintura.

L’exposició Male Male inclou olis sobre llenç i sobre paper en diversos formats on podem veure sobre un mateix suport figures geomètriques com pegats de color juntament amb figures reconeixibles com troncs, cames, mans, tupès o monstres. Tot i que són peces on predomina un tipus de pintura plana, Damaris Pan no renuncia a generar la il·lusió d’espai mitjançant efectes de tridimensionalitat que donen lloc a corporeïtats de diverses naturaleses. La força del seu treball rau en un rigor i un inconformisme que el fan arriscar constantment a l’hora de prendre decisions. Tant si ens fixem en com treballa el que és cromàtic, com si reparem en la inclusió d’elements inesperats que tensionen la composició i el sentit del quadre, ens adonem que mai no busca el camí fàcil. És per això que l’obra de Damaris Pan té la capacitat de sorprendre’ns i ens obre la porta a múltiples formes d’apreciació del medi pictòric, fent sobretot la pintura present.