Carmen Mariscal La esposa esposada (l’épouse menottée) 

12 oct. - 20 des. 2018
La esposa esposada (l’épouse menottée) 

Overview

La primera exposició de l’artista mexicana Carmen Mariscal (Pal Alt, Califòrnia, 1968) a la Casa d’Amèrica Llatina (París) és part del fil de preocupacions que, durant anys, han reforçat la postura d’una dona artista sensible i compromesa amb els múltiples camins d’una causa femenina que ella aborda amb un suau radicalisme. Memòries de la vida familiar i personal, i consciència social resultant d’una reflexió en contacte directe amb l’actualitat, són algunes de les fonts que reguen plenament la seva obra i fonamenten la seva narrativa. […] És amb aquest esperit que Carmen Mariscal va triar com a eix reflexiu de la seva obra creativa la condició de la dona com a esposa i mare. […]

Partint de l’individual i avançant cap al col·lectiu, Carmen Mariscal concep la seva última instal·lació retratant la seva preocupació, tant íntima com social, per la condició de la dona en el matrimoni. La coincidència lingüística que conformen les paraules en espanyol “esposa” (esposa), “esposas” (esposes) i “esposada” (emmanillada), són benvingudes per al seu propòsit intel·lectual reivindicat com a feminista, i estan en l’origen de la instal·lació La esposa esposada (L’esposa emmanillada). Per a fotografiar a una vintena de dones «vestint» un vestit de núvia compost per més de mil petites esposes d’acer amb una forma que recorda a les crinolines del segle XIX, veritables grillons per al cos empresonat en cèrcols de ferro, l’artista va apel·lar a diverses associacions de dones que han sofert situacions matrimonials difícils o exili forçat.

Les sis fotografies triades per a l’exposició representen dones i diferents actituds corporals, rostres la mirada dels quals ens interroga, rostres ocults (pel cabell) o que s’aparten, rostres reflectits en els quals reconèixer-nos a nosaltres mateixos, al bust i a la resta del cos romanent «empresonat». El que l’artista va voler privilegiar en cada fotografia és el tipus de relació que la dona estableix amb el vestit, les emocions, pensaments, afectes i desordres que la travessen quan es troba una mica com un «ocell engabiat»; per a evitar que la rigidesa d’aquest “tancament” voluntari i temporal imposi la mateixa actitud a totes les dones, els va deixar una (relativa) llibertat de moviment, el limitat espai de què disposaven només els permetia alliberar els braços.

El desafiament per a aquestes dones era reproduir una situació desafortunada, fins i tot si era virtual; recordar la presó que va ser el matrimoni concertat, fins i tot forçat, la maternitat soferta, l’esquinçament de l’exili, tantes situacions i reaccions diverses que van poder despertar en el dolor l’enfrontament físic amb les asprors tan materials com simbòliques d’aquest vestit-armadura de núvia, no per a protegir-se d’ella, sinó per a alliberar-se d’ella. […] Fragments sonors d’històries entreteixides on el passat està sempre present en la memòria d’algunes d’aquestes dones constitueixen la banda sonora que acompanya a la instal·lació; i ens recorda la mesura en què aquest destí tràgic i inevitable és compartit per tantes dones de tot el món. […]

 

Christine Frérot, comissària

 

Installation views