Soledad Sevilla Mi propio paisaje

04 febr. - 28 maig 2023
Mi propio paisaje

Overview

 

‘Mi propio paisaje’ [El meu propi paisatge] és una exposició que es planteja com una immersió en el món creat per l’artista, que entén la pintura com una postura vital, i que ens presenta el seu paisatge, ordenat, lleuger, pur i franc, basat en una profunda recerca sobre la geometria, l’espai i la llum.

La mostra ha estat concebuda específicament per Soledad Sevilla per a la sala Kubo Kutxa, inspirant-se en els suggeriments de l’espai en la qual ha estat instal·lada. Pren el seu títol del vers de Pessoa «Yo soy mi propio paisaje», i s’atura en quatre escenaris essencials de la seva trajectòria:

Nada temas

Soledad Sevilla ha creat per a aquesta exposició l’obra instal·lativa titulada ‘Nada temas’ [Res a tèmer], 2023, partint del vers extret del poema de Santa Teresa d’Àvila ‘Nada te turbe’. Es tracta d’una creació fugaç, fràgil; en aquesta instal·lació trasllada a l’arquitectura la seva preocupació entorn de la línia i el pla. Delinea la profunditat i el volum de l’estructura que dibuixa a l’espai amb traços de llum, que en realitat són simples fils de cotó instal·lats de manera rítmica i geomètrica travessant el buit, teixint l’aire, creant un ambient d’espiritualitat sublim. Com el títol suggereix, l’art té la capacitat de revelar veritats místiques.

Permutaciones y variaciones de una trama

L’abstracció geomètrica més pura, dibuixos serials dels inicis de la seva carrera, en els quals a través de l’ús repetitiu de la línia crea espais depurats, ficticis, generant una experiència emocional de serenitat quasi mística. Realitzats en els anys 70 i 80 sobre rotllos de paper continu, creant aquestes estructures geomètriques infinites. Alguns d’aquests treballs, inèdits en molts casos, realitzats durant la seva estada a Boston, es poden veure en aquesta exposició.

Arquitecturas agrícolas

L’observació la naturalesa és la font d’inspiració per a les sèries situades a la gran sala central.

Arquitectures agrícoles s’inspira en el paisatge de la Vega de Granada i, en concret, en els assecadors de tabac que es disseminen en ella. Es tracta de construccions tradicionals rurals, bastant rudimentàries, en les quals habitualment es penjaven les plantes i fulles de tabac per a protegir-les del sol i la pluja, al mateix temps que es facilitava la ventilació, en el seu procés d’assecat. L’artista evoca i reprodueix de manera poètica aquestes construccions en metall, neoprè o paper, materials mal·leables, creant jocs de llums, com els que es produeixen en entrar en aquestes humils construccions.

Retablos: Soledad Sevilla rescata també els assecadors de tabac, construccions que lentament van desapareixent, de manera que perviuen a la nostra memòria. S’inspira en aquesta arquitectura vernacla, en les fustes atrotinades que romanen d’aquestes arquitectures d’origen agroindustrial, per als seus Retablos, en els quals les pintures recreen el ritme i les textures de les taules, com a tanques, que ens conviden a passejar-les detenint-nos en els detalls. La intervenció a sala, formada per Retablo A, Retablo B i Sonata sin futuro, es configura com un retaule modern, com una instal·lació, una capella en la qual els quadres conformen un espai majestuós i espiritual, que ens envolta, acull i esglaia. Aconsegueix provocar una experiència transcendent.

Arpilleras: Ara es deté en un element més humil, fràgil i efímer com són les arpilleras que recobreixen aquestes construccions aïllant i protegint les plantes de les inclemències externes. Aquest material és present en obres com a Nuevas lejanías negro, Las lunas oscuras de cristal, Las lunas oscuras de plata i a la sèrie Silencio. Li interessa d’aquests teixits la seva lleugeresa, la llum que filtren, el paisatge difús que ofereixen a través seu.

Muros

De l’abstracció geomètrica més pura, transitem als els seus Muros a l’abstracció més lírica, obres en les quals conflueix el geomètric i l’orgànic. Són obres en les quals el gest s’evidencia i apareix el ritme de la pinzellada, com se succeeixen i acumulen les fulles de les plantes enfiladores que emboliquen els murs de la carrera del Darro de Granada. Aquestes — Sal y Sica— són obres inspirades en el món vegetal, obrint la connexió amb una naturalesa a vegades expressa, però moltes vegades emmarcada en elements que emfatitzen la força de la poesia que exhala la creació de Soledad Sevilla: enormes quadres formats per fulles de diferents tonalitats que podrien ser el fragment d’una planta enfiladissa infinita, fulles de diferents tonalitats, amb variacions subtils, que evoquen el pas del temps, la fugacitat de la matèria, la fràgil permanència de les coses i de la pròpia vida. Al cap i a l’últim, a l’artista li fascina el passatger.

Lola Durán Úcar, comissària de l’exposició

">

Installation views