Lucía C. Pino, Antoni Llena ‘Panta rei. Tot flueix. Antoni Llena i Lucía C. Pino’

24 febr. - 25 maig 2022
‘Panta rei. Tot flueix. Antoni Llena i Lucía C. Pino’

Overview

[…] Amb la presentació conjunta d’obres de dos artistes pertanyents a moments vitals i contextos diferents, com són Antoni Llena i Lucía C. Pino, constatem que els límits generacionals es difuminen perquè existeixen sensibilitats i corrents culturals que es repeteixen i estableixen afinitats.

En el context artístic el terme “generacional” tendeix a considerar-se caduc. “La idea de generación es una de las más resbaladizas del campo del arte. Los límites son imprecisos; las distancias vaporosas; y la pertinencia, discutible (…) En los tiempos que corren, dispersos de por sí, el termino generacional languidece al tiempo que clama una regeneración. (…) Llamémosle círculo de intereses, motor de correspondencias, pulso común, maneras de hacer, grupo de afinidad o sistema celular, ilusión o coincidencia. Ahí el rango de edad pasa a un segundo plano y la identificación es transgeneracional”, afirma Bea Espejo (El País, 2020).

El canvi perpetu i el fluir són trets que emergeixen en les obres del artistes presentats. L’expressió d’aquesta transformació sense aturador es fa palesa en els materials que trien. “(…) importa qué materiales usamos para pensar otros materiales, qué cuentos contamos para contar otros cuentos y qué historias hacen mundos”, diu Donna Haraway, referent per a tants artistes contemporanis (Duke University, 2016).

[…]

Les obres de Llena i les de C. Pino atorguen gran protagonisme als materials que, a través de la seva precarietat, fan evident la despreocupació per la transcendència o la persistència en el temps d’aquests creadors. En ambdós casos, els materials emprats els situen a prop de l’art pobre, sense que això pugui ser considerat un encasellament o etiqueta en cap dels dos.

El seus són materials senzills, quotidians, alguns naturals, altres artificials, en ocasions sobralles de la nostra societat industrial que ens parlen de la fragilitat humana i són, en el seu simbolisme, alhora metàfora de la nostra existència esllanguida i crítica vetllada al consumisme desaforat. Contenen en ells mateixos el canvi i la transformació constant que implica el transcórrer del temps.

Lucía C. Pino investiga les possibilitats de coneixement, no centrat en l’humà, observant el comportament, possibilitats de transformació o estabilitat dels materials, així com la relació que estableixen amb l’artista i l’espectador. A través de procediments industrials, tèrmics o mecànics, explora els límits dels materials i els seus processos de transformació. Així, quan Pino ens parla del seu interès per estudiar com la viscositat esdevé sòlida, es situa en el mateix pla que Antoni Llena quan assisteix impertorbable al marciment i declivi dels seus delicats papers.

Aquesta pobresa contingent fa evident la fragilitat del nostre món que s’esbuca i l’avidesa humana que el posa en perill, fins a situar-lo en la posició més extrema viscuda fins ara per la nostra espècie. És en aquesta mateixa precarietat, volguda o forçada, que es troba, paradoxalment, una llavor d’esperança per l’ésser humà, si bé alguns filòsofs com Timothy Morton i la teoria de la Dark Ecology (Columbia University Press, 2015) asseguren que la recuperació del planeta haurà de passar per abolir la creença en la centralitat de la humanitat.

La presa de consciència de la futilitat humana s’ha ampliat a la del planeta. Aquesta sensibilitat actual se suma a la successió de concepcions de la natura que s’han donat al llarg de la història de l’art, si bé ara ens trobem davant, potser, de la més apocalíptica. La crida a la lluita per tornar a connectar amb la natura i ser capaços de compartir en termes d’igualtat amb els altres habitants del planeta uns recursos que, ja sabem, són finits, és una alenada d’esperança. Podem parlar d’un ecologisme contemporani a la base de l’art d’aquest dos artistes que revela una actitud íntimament i profundament política.

[…]

Lucía C. Pino s’aboca a la possibilitat de crear nous espais d’existència, nous indrets artificials on, d’amagat o no, sentirem bategar de nou la vida que crèiem gairebé extingida. L’exposició de Lucía C. Pino a l’espai 13 de la Fundació Miró l’any 2018 era, en paraules de la seva comissària Alexandra Laudo, “la construcció, des de l’especulació escultòrica”, d’un reducte insular futur, un paisatge de ciència-ficció parcialment aïllat en què l’element tòxic i residual no es distingeix ja del biològic, i en què cables, vidres, tubs de llum, aigua i, fins i tot les persones mateixes que hi deambulen estableixen entre elles relacions d’equivalència” (Fundació Joan Miró, 2013). Establint noves formes de relació, Pino prova de reinventar els vincles que els humans tenim amb la matèria i configura un paisatge imaginari, no jerarquitzat. En referència al seu projecte “Full Fathom Five”, títol d’un poema de Silvia Plath (Penguin Random House, 1957) i d’un text de William Shakespeare, diu que pensa en una espècie d’espectre, un subjecte polititzat que busca el gaudi i l’acció política a través d’una estètica, un ésser polític que sap que el seu present és un món col·lapsat, però que conserva intuïcions i sospites, amb un cert greu d’esperança.

No podem deixar de demanar-nos si aquest espectre pot tenir alguna relació amb els fantasmes que transiten les obres d’Antoni Llena (Galeria Antoni Tàpies, Edicions T, 1999), paradoxals personificacions de la imaginació que s’identifiquen amb la realitat, enfrontats amb la fantasia d’eternitat i transcendència que materialitzen els seus “dòlmens”.

Ambdós, els fantasmes d’Antoni Llena i els espectres de Lucía C. Pino, contenen la íntima creença en un possible i esperançador futur.

 

Extracte del text curatorial d’Antònia Maria Perelló.