Mercedes Mangrané Parche

17 nov. 2020 - 29 gen. 2021

Overview

Pero a Irene solamente la entretenía el tejido,

mostraba una destreza maravillosa y a mí se

me iban las horas viéndole las manos como

erizos plateados, agujas yendo y viniendo

y una o dos canastillas en el suelo donde

se agitaban constantemente los ovillos

 

Júlio Cortázar. Casa Tomada

 

La nostra manera de ser-en-el-món és habitar.

En la seva conferència Construir, Habitar, Pensar (1951) Martin Heidegger ens recorda com en l’alt alemany antic construir i habitar eren indissociables, recuperant el fet de construir com allò que ja-és-sempre habitar, buan. Romandre, demorar-se, un hiat, una temporalitat que ens permet la pràctica del que ens és propi. Al costat de buan, Heidegger reprèn l’antiga paraula bauen, que fa referència a com l’ésser humà és en la mesura que habita, però bauen també és protegir i cuidar, preservar i conrear.

Hi ha ocasions en què les ficcions d’aquesta convenció que anomenem realitat ens presenten els murs com a frontera, com a dispositiu impenetrable. Operen necropolíticament contra alguns cossos quan en una temptativa per subjectar-los els aniquilen. Com si l’oikos fos una cosa privada que es protegeix a través d’estratègies arquitectòniques d’aïllament. El mur com a cuirassa que ens protegeix de l’alteritat. El mur com a fortalesa. Però els murs, més enllà d’aquestes ficcions perverses, són horitzons de possibilitat. En els murs s’aixopluga allò que habita en els plans de la no-representació, el que esdevé en un espai intermedi entre veure i vetllar.

Les finestres, amb les seves cortines, vetllen com una re-articulació del que és sensible i fan possible un recolliment que cuida sense aïllar, perquè tot aïllament és contrari a l’acte d’habitar, contrari a aquest estar que és ja-sempre un co-estar. Ens trobem en totes i cadascuna de les esferes d’aquest habitar, malgrat els múltiples intents per delimitar un dins i un fora. Habitar és el davant-què d’un trànsit constant cap a la casa, en la qual mai no estem plenament però cap a la qual ens desplacem sempre. El nostre ser-en-el-món es produeix en les interseccions entre les esferes d’aquest habitar, en els camins on ens acompanyem. Es produeix quan acariciem els pegats que donen forma a aquest acord anomenat món, els traços del qual recullen papers que ens conviden a mirar. Traient el cap en aquests portals on semblaria que, en termes d’Agamben, aquesta llum invisible que és la foscor del present projectés la seva ombra sobre el passat i aquest, tocat pel seu feix d’ombra, adquirís la capacitat de respondre a les tenebres de l’ara.

Quan la casa, com a essència, no existeix, només queda la possibilitat de la dimensió relacional de l’existència. Només ens queda un estar-amb en comptes d’un estar-en. Els murs d’aquesta exposició no són els límits sinó els entre-mig d’allò per on hem de transitar. Un recolliment compartit que permet articular accions col·laboratives, conrear aquests encara-pot-arribar-a-ser que han d’arribar. Habitar és com ens emboliquem en el món a través dels cabdells, a través d’un lloc que ja sempre con-forma altres llocs. És la presa d’una casa en la qual teixir xarxes per als tremolors que vindran.

La nostra manera d’habitar és teixir.

Laura Benítez Valero

 

Ana Mas Projects presenta «Parche», la segona exposició individual de Mercedes Mangrané al nostre espai de L’Hospitalet de Llobregat. Per a aquesta exposició Mangrané presenta una sèrie de pintures a l’oli de petit format juntament amb aquarel·les i fotografies realitzades amb el dispositiu mòbil.

Mercedes Mangrané (Barcelona, 1988) reimagina relacions sobre el propi cos des d’una pintura en què la superfície es desestabilitza, indagant en els tremolors de la llum encarnada en la matèria i les formes de recolliment. A través de fotografies de moments efímers, epifanies quotidianes i trobades amb la materialitat, s’acosta al sòl, als murs i als portals, entre altres elements urbans que mostren horitzons de possibilitat des de la seva opacitat i resistència.

L’univers desplegat a «Parche» proposa una tensió sobre el desig entre el tangible i l’intangible, entre motius nítids i vaporosos: obres amb jocs tonals que s’encenen i s’apaguen, mostrant una reflexió sobre allò que es resisteix a ser mirat.

Mangrané indaga en les formes orgàniques que se solapen i se sobreposen des de l’acte de construir ocultant, des d’un camp visual que s’interroga sobre la visibilitat i les escletxes de subjectivitat en la cultura material. A través de recerques formals i conceptuals, l’artista explora l’imaginari dels espais intersticials, com ara la paradoxa del recer en la intempèrie, els espais negatius i positius en les figures que remeten al motlle o la matriu, i els contorns que delimiten el que és tangible, així com els seus buits.

Installation views