Damaris Pan Turno de réplica

18 set. 2021 - 22 maig 2022
Turno de réplica

Overview

‘Turno de réplica’ [Torn de rèplica], amb les seves ressonàncies parlamentàries, proposa un diàleg que neix d’una interpel·lació generacional als ecos de l’avantguarda que ressonen avui a les obres d’artistes contemporanis. Turno de réplica vol ser un títol genèric que obri la porta a diferents lectures de la Col·lecció Art Contemporani en muntatges successius. La que ens ocupa avui duu per títol “Construcció/Composició” i té relació amb les dràstiques transformacions que qüestions germinals en tota creació com ara la reflexió sobre el pla, la forma, el volum o l’espai han patit i pateixen al nostre temps, arran de l’arribada de la tecnologia digital, de les “consideracions dels excessos” de les imatges, de les noves relacions entre continent i contingut en l’àmbit expositiu i de la nova performativitat de les obres d’art. Mentre que lectures anteriors de la col·lecció trenaven una relació de “parentesc” entre els artistes, el que es proposa aquí, com és habitual al programa últim del museu, és una relació de consensos i dissensions, d’analogies i fractures que poden oferir noves perspectives al voltant de l’art del nostre país, d’ahir i d’avui.

 

La sala que acull les obres de Damaris Pan, titulada Expresions de l’abstracció, està dedicada a figures amb obres que van viure un moment de gran projecció a la dècada dels anys cinquanta, una època que no és nova al programa del museu, sobretot en el camp de la fotografia, i que ens ha permès, a través de l’obra d’Alejandro S. Garrido, aproximar-nos a diferents aspectes de la societat del moment. El nostre recorregut se centra en pintura i escultura, i en les possibles relacions entre el collage i el tèxtil, arran de les noves expressions sorgides recentment en aquest àmbit.

La dècada dels anys cinquanta es caracteritza pel predomini de l’abstracció. També hi traspua allò que alguns historiadors han entès com un període d’“indefinició” o, com a mínim, un temps amb una producció artística que s’escapava dels esquemes habituals d’avantguarda, caracteritzats per la successió nítida de moviments i estils. No és estrany, per tant, que en lectures prèvies de les obres d’aquest període de la Col·lecció s’hagi utilitzat la fórmula “abans de l’informalisme”. Si a la Sala 3 hi observem obres típicament lligades al minimalisme o a l’art conceptual i a la Sala 5 hi trobem treballs que s’adscriuen amb naturalitat al cubisme i al surrealisme, el que es desplega a la Sala 4 té com a denominador comú la inscripció en l’àmbit d’aquest “calaix de sastre” que anomenem “abstracció”, tot i que un cop allà el ventall de possibilitats expressives s’expandeix en múltiples direccions. El caràcter obert d’aquesta denominació permet, tanmateix, des de la perspectiva d’avui, adoptar la mirada oberta, preludi de consensos i dissensions, que dona forma a aquesta exposició.

Figures històriques com Jorge Oteiza, Pablo Palazuelo, Eusebio Sempere o Lucio Muñoz comparteixen espai, en el primer àmbit de la sala, amb artistes actius com María Luisa Fernández, Damaris Pan o Guillermo Pfaff. En tots s’hi observa l’interès per l’abstracció, però entre ells s’hi teixeixen vincles no sempre evidents, ja que estan o pretenen estar entramats en una malla de relacions. L’escultura d’Oteiza, amb les seves conegudes dialèctiques i pugnes entre contraris —ple/buit, interior/exterior— troba el seu eco o, més aviat una rèplica, en les obres de María Luisa Fernández, mentre que aquesta última i Lucio Muñoz trenen un diàleg en el camp de la representació del volum i el tractament de la fusta. Damaris Pan situa el pla al centre de la seva experimentació espacial al voltant de la superfície i, alhora, sembla deutora de Sempere en l’ambigüitat que tensa les relacions entre figura i fons, tan riques i complexes en la pintura de l’artista valencià.

Continuem en un territori eminentment pictòric per enfrontar-nos a les obres de Santiago Lagunas i Guillermo Pfaff. L’obra que es mostra aquí de Lagunas és pintura abstracta d’una gestualitat innegociable, anunciadora en certa manera de l’expressionisme que havia d’arribar. Agafa aquest fil Pfaff, un pintor nascut el 1976 que opta alhora pel gest i per la forma a la recerca de l’anhelada organització dels diferents elements de l’espai pictòric. És en aquest anhel on trobem la connexió amb Sempere, en la manera com el motiu troba, des d’una major o menor intuïció en el cas de Pfaff, el seu lloc sobre el pla, i és també en aquest àmbit on Pffaf sent els ecos de Palazuelo i el seu extraordinari Sur noir, amb el vagarejar precís i lent de tosques formes geomètriques en la nit densa i negra.

Al segon àmbit d’aquesta sala hi trobem tres figures, una d’històrica i dues d’actives avui en dia: Manuel Millares, Elena del Rivero i Irene Infantes. De Millares s’exhibeix un petit collage de 1945 que, si bé pot delatar l’informalisme posterior, es manté encara en unes coordenades geomètriques ben definides. La rèplica l’aporta Elena del Rivero ja des del títol de la seva obra, Against minimalism, mentre que Irene Infantes apel·la a la transversalitat de la seva pràctica amb el tèxtil, eludint l’autoreferencialitat de l’abstracció. En Millares i Infantes hi observem una relació entre la concreció geomètrica i una certa tendència al desbordament, que permetria a la forma transcendir els seus propis límits, cosa que acabaria passant a l’obra del canari i que permet a la d’Infantes avançar també cap a altres disciplines i camps.

Exposició comissariada per Javier Hontoria.

Artistes participants: Elena Alonso, Manuel Ángeles Ortiz, Elena Asins, Rafael Barradas, Francisco Bores, Pancho Cossío, María Luisa Fernández, Fuentesal Arenillas, Julio González, Irene Infantes, Manolo Laguillo, Nicolás de Lekuona, Maruja Mallo, Manuel Millares, José Moreno Villa, Lucio Muñoz, Alfonso de Olivares, Jorge Oteiza, Pablo Palazuelo, Benjamín Palencia, Damaris Pan, Alberto Peral, Guillermo Pfaff, Elena del Rivero, Joan Sandalinas, Adolfo Schlosser, Eusebio Sempere, Ignacio Uriarte, Oriol Vilanova.

Installation views