Juan Narowé Negative Capability

01 jul. - 02 set. 2022

Overview

‘Negative Capability’ és la primera exposició a Barcelona de l’artista brasiler Juan Narowé, en la qual es reuneix un ampli ventall de llenguatges, mitjans i formats que sorgeixen tots del dibuix. L’ exposició està comissariada per Francesco Giaveri i s’emmarca dins del programa de la 11ª edició d’Art Nou.

 

Well, strike another match

Yeah, go start new, go start ne

 ‘Cause it’s all over now, baby blue [1]

A punt d’enfosquir, caminant a les palpentes cap a alguna cosa o algú.

Negative Capability també és el títol d’un recent àlbum de Marianne Faithfull. Es tracta d’un concepte que John Keats descriu el 1817 en una carta als seus germans, referint-se a la capacitat d’estar “in uncertainties, mysteries, doubts, without any irritable reaching after fact and reason” [2].

En una mar d’incertesa, un caos tan dispers com difús, semblen moure’s Juan Narowé i les obres reunides en aquesta ocasió.

I know it looks like I’m movin’ but I’m standin’ still [3]

Inquieta observar el què ens envolta i ens nodreix, sovint enmig d’una profunda confusió. Més encara quan es pren la decisió de no simplificar ni reduir aquest caos a una síntesi racional que el domestiqui i suavitzi. Potser fent ús d’un còmode paraigua de teoria racional expressament adaptada. En la cerca radical de Narowé, amb els seus tints èpics, destaca el rebuig de plantejar una conclusió; la seva elecció consisteix a seguir indefinidament el camí, un pas darrere l’altre, primer en una direcció, després en una altra. Els punts d’inflexió, els moments divergents que es presenten en aquesta exposició, són restes d’una intensitat fugaç. Signes, gestos, gargots fins i tot. O bé, imatges que aspiren a esdevenir icones. Tots ells, fruits d’un llarg procés de prova i error, de deixar anar la mà i escalfar els músculs, d’acumular i sostreure per a finalment aconseguir una figuració feta fallida. I així i tot, quan apareixen en el paper, el llenç, la taula o en el zine, no hi ha conclusió a la vista, no hi ha demostració, sinó monstres que commouen.

Behind every beautiful thing there’s been some kind of pain [4]

Dubtes, misteris, incerteses poblen un magma en ebullició. Amb gran paciència, una dedicació que és pràcticament una obsessió, l’artista representa els centellejos que la calor del foc retorna a la superfície, encara que sigui per només un moment. Espera atenta, un estadi d’alerta enfront de possibles ràfegues d’intensitat. Observació i repetició. Les dues cares d’una fulla se sobreposen confonent-se, i no hi ha raons per a separar-les.

The empty handed painter from your streets

Is drawing crazy patterns on your sheets [5]

A l’exposició hi ha taules, algunes físiques, de fusta, on es despleguen una infinitat de personatges i situacions. Després hi ha taules representades, dibuixades o pintades, que proposen objectes i situacions; en definitiva, uns altres tableaux. També ens trobem amb caminants, pensadors i senzills objectes que gairebé parlen. Juan Narowé ha observat molt, amb decisió i delicadesa alhora. Observar i pensar al final s’ajunten en la melancolia, en la posició clàssica de la mà que sosté el cap el pes del qual, pels excessos d’àllo vist i pensat, precisa descansar sobre alguna cosa, tenir un cert suport. L’estat melancòlic permet, malgrat tot, reflexionar i mirar el món per a tractar de canviar-lo. Es tracta d’una actitud activa. Una concentració tibant.

Juan Narowé manté la seva determinació de quedar-se enmig del caos, agafant al vol uns centellejos per a després donar-li forma, una sola entre totes les possibles, i seguir una vegada i una altra. Perquè va enfosquint sí, però encara no del tot.

Bowsprit cracked with ice and paint cracked with heat.

I made this, I have forgotten And remember.

The rigging weak and the canvas rotten

Between one June and another September.

Made this unknowing, half conscious, unknown, my own.

The garboard strake leaks, the seams need caulking.

This form, this face, this life

Living to live in a world of time beyond me; let me

Resign my life for this life, my speech for that unspoken,

The awakened, lips parted, the hope, the new ships [6]. 

Benvolgut lector, li agraeixo haver arribat tan lluny en aquest text. Espero que la seva lectura s’esdevingui també lluny de l’exposició individual de Juan Narowé a la galeria Ana Mas Projects, on hagi pogut vostè gaudir de les seves obres sense el soroll d’aquestes línies.

Per tal d’oferir-li aquest projecte, han sigut mesos de converses telefòniques, visites a l’estudi, dubtes, errors, confusions, canvis d’idea i, finalment, tornar a començar. Buscar, mirar, dibuixar, preguntar, llegir, observar, pensar. I tot el contrari. I tot alhora. Tan extensa era la seva obra, tan contínua la seva cerca (this form, this face, this life) que vaig tenir la impressió de que aquesta exposició fora, en realitat, una quimera, alguna cosa així com posar-li portes a un camp.

Per això mateix, crec que no calia empresonar les seves obres amb una teoria premeditada, sinó oferir algunes referències, el to de les quals, com en una cançó de Marianne Faithfull, permetés seguir la navegació entre l’imaginari de Juan Narowé, sense introduir res irritablement racional que apagués la seva màgia o, almenys, intentar-ho.

Francesco Giaveri

 

 

[1] de It’s All Over Now, Baby Blue composada per Bob Dylan. Inclosa a l’àlbum Bringing It All Back Home de 1965. Marianne Faithfull publicà  una versió a Rich Kid Blues, àlbum grabat el 1971 però editat únicament el 1985; succesivament Faithfull la va tornar a gravar el 2018 per a  Negative Capability.

[2] John Keats, carta a George i Tom Keats, 21-27 decembre 1817.

[3] de Not Dark Yet por Bob Dylan publicada a Time Out of Mind en 1997.

[4] de Not Dark Yet por Bob Dylan publicada a Time Out of Mind en 1997.

[5] de It’s All Over Now, Baby Blue composada per Bob Dylan. Inclosa a l’àlbum Bringing It All Back Home de 1965. Marianne Faithfull publicà  una versió a Rich Kid Blues, àlbum grabat el 1971 però editat únicament el 1985; succesivament Faithfull la va tornar a gravar el 2018 per a Negative Capability.

[6] T. S. Eliot, Marina, 1930. “El bauprés roto por el viento y la pintura resquebrajada por el sol. /  Yo he hecho esto, y lo he olvidado / Pero recuerdo. / El débil aparejo y las lonas podridas / Entre un Junio y otro Septiembre. / Lo hice sin saberlo, medio conciente, desconociéndome, a mí mismo / La hilada del armazón se deshace, y las costuras necesitan calafateo. / Esta forma, este rostro, esta vida / Viven para vivir / en un mundo, en un tiempo más allá de mi; déjame / Renunciar a mi vida por esta vida, a mi palabra por aquella inefable, / La desvelada, los labios abiertos, la esperanza, los nuevos navíos.” Traducció de Nicolás Salerno.

Installation views