Mercedes Mangrané | Ana Mas Projects

Sutura, 2019. Óleo sobre lino. 46 x 40 cm

Mercedes Mangrané | Ana Mas Projects

Sutura II (Blanco Roto), 2019. Óleo sobre lino. 42 x 34 cm

Mercedes Mangrané | Ana Mas Projects

Derrumbe, cristal roto IV, 2018. Óleo sobre lino. 33 x 24,5 cm

Mercedes Mangrané | Ana Mas Projects

Derrumbe, cristal roto II, 2018. Óleo sobre lino. 33 x 24,5 cm

Mercedes Mangrané | Ana Mas Projects

Viga VI, 2018. Óleo sobre lino. 33 x 24 cm

Mercedes Mangrané | Ana Mas Projects

Recoveco, 2018. Óleo sobre lino. 27 x 35 cm

Mercedes Mangrané | Ana Mas Projects

Reflejo, 2018. Oli sobre lli. 27,2 x 22,7 cm

Mercedes Mangrané | Ana Mas Projects

Hoja leve, 2019. Oli sobre lli. 22,8 x 27,2
cm

Mercedes Mangrané | Ana Mas Projects

Viga triste, 2018. Óleo sobre lino. 24 x 33 cm

Mercedes Mangrané | Ana Mas Projects

"Asir" Museo Patio Herreriano (Valladolid) 2019

Mercedes Mangrané | Ana Mas Projects

"Recompensa" Ana Mas Projects (Barcelona) Art Nou 2017
Foto: @RobertoRuiz

Mercedes Mangrané | Ana Mas Projects

"Recompensa" Ana Mas Projects (Barcelona) Art Nou 2017
Foto: @RobertoRuiz

Mercedes Mangrané | Ana Mas Projects

"Recompensa" Ana Mas Projects (Barcelona) Art Nou 2017
Foto: @RobertoRuiz

Mercedes Mangrané | Ana Mas Projects

"Recompensa" Ana Mas Projects (Barcelona) Art Nou 2017
Foto: @RobertoRuiz

Mercedes Mangrané | Ana Mas Projects

"Recompensa" Ana Mas Projects (Barcelona) Art Nou 2017
Foto: @RobertoRuiz

Mercedes Mangrané | Ana Mas Projects

"Recompensa" a Ana Mas Projects (Barcelona) Art Nou 2017
Foto: @RobertoRuiz

Mercedes Mangrané | Ana Mas Projects

Vista de “PRODUCE, PRODUCE, PRODUCE(D) Loop Barcelona. 2018

Mercedes Mangrané | Ana Mas Projects

Vista de “Flirteo”, videoscreening and performance at Barcelona Botanic Garden, Barcelona. 2018

Mercedes Mangrané | Ana Mas Projects

“Flirteo”, videoscreening and performance at Barcelona Botanic Garden (Barcelona) 2018

CV

MERCEDES MAGRANÉ

EXPOSICIONS (SELECCIÓ)

2020

Parche. Ana Mas Projects, Hospitalet de Llobregat, Barcelona

Drainage systems. Georg Kargl Box, Vienna, Austria

2019

Asir. Museo Patio Herreriano. Valladolid.

Premio Internacional de Arte Fundación Maria José Jove, group show. A Coruña.

8è Premi de Pintura Torres-García group show, Fundació Iluro, Mataró.

April season. Side Gallery, Casavells, Girona.

Durante la construcción de la muralla china. Luis Adelantado, Valencia.

Susceptible. Cultural Rizoma, Celrà, Girona.

2018

PRODUCE, PRODUCE, PRODUCE(D) Loop Barcelona. 2018

SWAB Art Fair. Ana Mas Projects

FLIRTEO, Nit dels Museus, Jardí Botànic, Coproduced by Hangar.org,

Barcelona

2017

Recompensa, Ana Mas Projects

2016

Caminar sobre el Gel. Bòlit Centre d’Art Contemporani, Girona.

Truco a la porta de la pedra. La Puntual, St Cugat.

Delicartessen. Galeria Esther Montoriol, Barcelona.

3a Edición de la Bianyal. Vall de Bianya, Girona.

2015

Aparteu les Cadires. Can Felipa, Poblenou, Barcelona.

Los lugares amenos. Espacio AB9, Murcia.

9a Biennal d’Art Leandre Cristòfol. Centre d’Art La Panera, Lleida.

2014

El descens. Capella de St Roc, Valls, Tarragona.

El cordón de plata. Cyan Gallery. Barcelona.

Artificialia. Cyan Gallery. Barcelona.

2013

Wavy Banners. Culture festival THE WAVE.Norre Snede, Humlum, Vorgod- Barde, Sdr.Nissum, Denmark.

Les murs du temps. Cyan Gallery group show, Barcelona.

Materia de Ensayo. DEMOLDEN Video Project Space, Santander.

El espacio cósmico estaba ahí, en dos o tres centímetros. Galería Bacelos, Vigo.

2012

Ouverture. Beca Sala d’Art Jove. Barcelona.

…And you will know us by the trail of bread. Karat, Cologne.

Solovídeo. Espacio Trapezio, Madrid.

EXPOSICIONES COLECTIVAS (SELECCIÓN)

2020

Attempt at Rapprochement, Georg Kargl Vienna

ARCOlisboa 2020 Online Edition, Georg Kargl Fine Arts

Notcancelled.art, Georg Kargl Fine Arts, Vienna

2019

Notes on landscape, Kunstraum Lakeside. Klagenfurt,Vienna

Premio Internacional de Arte, Fundación Ma José Jove, A Coruña

Durante la construcción de la muralla china. Galería Luis Adelantado, Valencia.

2018

Untitled Miami Art, Ana Mas Projects, Florida (USA).

Produce, produced, produced. LOOP Festival, Real Cercle Artístic, Bcn.

2017

“Caminar sobre hielo”. Bòlit Centre d’Art Contemporani, Girona; Ars Santa Mónica, MAC Mataró, Bcn.

2016

Llamo a la puerta de la piedra. La Puntual, St Cugat.

Delicartessen. Galeria Esther Montoriol, Barcelona.

2015

Los lugares amenos. Espacio AB9, Murcia.

Aparteu les Cadires Can Felipa Arts Visuals, a cura de Joana Hurtado, Poblenou, Bcn.

2014

9a Biennal d’Art Leandre Cristòfol. Centre d’Art La Panera, Lleida.

2013

Les murs du temps. Cyan Gallery, Barcelona.

El espacio cósmico estaba ahí,(…). Galeria Bacelos,Vigo.

2012

Ouverture, Beca Sala d’Art Jove. Barcelona.

ACTIVITAT INVESTIGADORA

2015

Col·laboradora a la investigació “Aproximación al ecosistema de la enseñanza artística en Catalunya” amb Sinapsis, encàrrec del CONCA, Barcelona.

Participació al projecte dodgeball, en el marc de Pedagogías de fricción, Fundació Miró, Barcelona.

2014

Dinamitzadora cultural a través de la creació del programa “Sacudir la mirada” a UNZIP Dispositiu de suport i mediació de les arts visuals al Prat de Llobregat. Ajuntament del Prat de Llobregat. Amb la col·laboració de: PictoBcn y Associación de Amigos del Arte del Prat.

Conferència a la Facultat de Belles Arts de Barcelona en el marc de “Encuentros con creadors”(UB) Barcelona.

2013

Presentación de proyectos fílmicos en el Festival Internacional de Cinema Documental Punto de Vista, Pamplona.

BEQUES

2019

Kunstraum Lakeside, Viena

2018

Beca Creación y Museos para la Noche de Los Museos en el Jardín Botánico de Montjuïc, Instituto de Cultura de Barcelona, coproducción de Hangar, Barcelona.

2017

Beca UNZIP Arts Visuals, proyecto arte-educación con Miriam C.Cabeza, El Prat de Llobregat.

2015

Beca de producción en Can Felipa, Poblenou, Barcelona.

2012

Beca Sala d’Art Jove, Barcelona.

COLECCIONS

Centre d’Art La Panera, Lleida.

Col·lecció Banc Sabadell.

Fundación Vilacasas

Colección Juan Manuel Elizalde

Textes

  • JOAN MIQUEL LLODRÀ NOGUERAS
    Texto para Susceptible en Cultural Rizoma

    Susceptible, mot que pot ser interpretat de ben diversa manera: de qui és irritable o fàcil d’ofendre’s o d’afectar-se per influències externes, a qui és capaç o apte de rebre una modificació, una impressió. Una o altra accepció, malgrat ser de signes ben oposats, comporten el sentit d’impacte, d’empremta deixada, per bé o per mal, ja sigui en l’interior o en l’exterior de qualsevol objecte o subjecte. Susceptible és el títol, ben suggeridor i ambigu, triat per al conjunt de pintures que Mercedes Mangrané (Barcelona, 1988) exposa a Cultural Rizoma, poques pintures però plenes d’aquell món tan personal i íntim –silenciós i serè–, al qual aquesta jove artista ens comença a tenir acostumats.

    Malgrat el petit format dels llenços, les pintures de Susceptible són grans; i ho són en l’emoció que transmeten, en el sentiment que res-piren, en l’esperit que traspuen els seus colors, degradats de tonalitats a voltes suaus, d’altres potents, però especialment –m’atreveixo a dir que en tot moment–, a través de les textures. I és que l’obra de Mangrané, tant l’exhibida en la mostra que ens ocupa com la realitzada en els darrers anys, és absolutament tàctil. Els ulls volen més del que observen, del que capten; només els capcirons dels dits –si poguessin–, tot lliscant per unes superfícies suaus però interrompudes sovint pel relleu dels grumolls o dels solcs deixats per la pintura, els ajudarien a acabar d’aprehendre les composicions que tenim al davant.

    TEXT COMPLET

  • Mercedes Mangrané
    Text exposició "Parche" a Ana Mas Projects

    Tinc el record primerenc que la història que se m’explicava en el col·legi sobre les vocals no anava més enllà de la fonètica i sobre trucs narratius per a aprendre a memoritzar la seva escriptura, sobretot quan practicava la lletra lligada.

    A l’abril em vaig inscriure en un curs d’àrab, i he pogut aprendre que davant el so vocal de les marques (Fat-ha, Dhamma, Kasra i Sukun) i els seus significats originaris, tot té una correlació coreogràfica envers l’articulació de la boca (el gest) que cobra sentit: Fat-ha significa “una obertura”. (a); Dhamma significa “un tancament”. (o); Kasra significa “una ruptura”. (i); Sukoon significa “Estàtic”. (se silencia o mitiga la vocal que pot escapar en pronunciar consonants).

    Al lent ritme de l’aprenentatge d’una llengua, segueixo amb un altre llenguatge lent: en la pintura també es donen obertures, tancaments, ruptures, estatismes. Però de quina manera poden explicar-se?

    .

    És inevitable pensar en Kandinsky i el seu escrit Punt i línia sobre el pla, quan escriu sobre l’exterioritat del punt, però també de com el signe exterior es torna costum i enfosqueix el so interior del símbol. L’interior queda “emmurallat” dins de l’exterior. I afegeix; que el punt pertany a l’estret cercle dels fenòmens quotidians amb la seva nota tradicional: la mudesa.

    .

    Una vegada de camí a l’aeroport, a l’estació de trens de Viena, em vaig quedar mirant el tren de l’andana de davant. Llavors vaig escoltar la concatenació do-re-mi-fa…compassada al mil·límetre amb la velocitat d’arrencada del tren, en una espècie de realisme màgic. Davant una il·lusió així, i abans que la màgia s’esvaís, vaig poder entendre que l’efecte atzarós de casualitat estava prèviament editat i amplificat per uns altaveus. Una estupefacció semblant al que ocorre al cinema.

    A la pel·lícula Lazzaro felicce, es dóna un moment poètic diferent i semblant: el so de l’òrgan d’una església escapa del lloc, adherint-se a Lazzaro i el seu grup en el moment en què són expulsats com a visitants. Llavors les monges exclamen: “La música! tanqueu les portes!”. Fins i tot coneixent l’engany i la impossibilitat de la situació, el cop màgic persisteix.

    Em pregunto quin tipus de sons poden associar-se a les pintures, aparentment mudes: badalls, laments, desitjos assonants, exorcismes en harmonia.I si d’alguna manera, s’adhereixen silenciosament als qui les senten.

    .

    Malgrat partir del concret, no persegueixo el concret.

    En els detalls d’humitats, fragments de murs que trobo enfront del taller, portes i finestres tapiades, es donen signes d’abandó, però també de resistència. Hi ha una cosa inútil a voler mantenir ferm el que es desestabilitza.

    La matèria es concentra en unes obres i desapareix en unes altres.

    Allò que resulta avorrit als ulls fins que desapareix, fins que es torna a descobrir.

    .

    Després dels tocs de queda les imatges es van resignificar brutalment. Aquest és el cos d’obra que havia estat gestant temps abans i que correspon a una sèrie de notes anímiques particulars que, com les idees, no resulten inamovibles.

    Constel·lacions nodrides de situacions quotidianes que remeten al propi cos a través dels seus entorns.

    Voldria pensar que les obres escapen a la temptativa del propi tancament. Les analogies constructives envers la pintura (superposicions, anul·lacions, desbordaments de la matèria, afirmacions…tan pròximes al sistema de signes d’una llengua) m’ajuden a encarar l’exploració d’una superfície trontollant.

    .

    Un portal es descriu de manera hegemònica com la part interior immediata a la porta principal d’una casa, edifici o construcció. És un espai paradoxal, perquè evoca un cert recer des de l’exterior, participant del de fora però estant a cobert.

    Un portal és també un accés, una entrada o una sortida a un lloc que no podem veure per endavant.

    Si juguem al canvi d’escala i imaginem altres contextos allunyats de la iconografia medieval cristiana (el naixement), posem el cas: el forat d’un formiguer, les profundes bretxes de l’escorça d’una olivera, la pell trencada d’un caqui, la boca de la bústia…i és que un portal dota d’entitat un espai intersticial tornant-lo enigmàtic i alimentant un misteri que depèn del sentir de cadascun. Alguna cosa que divideix, particiona, una escissió que evoca o dóna pas al desconegut.

    .

    Crec que cadascun porta el seu espai domèstic en si, com a part del cos.

    Com la closca d’un cargol l’espiral del qual comencés a créixer sense límit, connectant-se i fonent-se amb l’entorn.

    I en la cerca de signes que resulten familiars s’afegeixen capes-món que construeixen el sentir.

    Les pintures neixen de la incertesa i fugen la certesa, però quan aquestes característiques s’acompassen amb el sentir del context a vegades resulta difícil mantenir-se.

    .

    La portada, la faccia, la façana, la cara. El que es mostra. El que també emmascara, el que queda darrere.

    Petites escletxes per les quals apunta una tènue llum, un color que s’encén.

    Timpà, llindes, pilars…són formats abruptament; si es vol, hi són allí.

    Portals on els únics sentinelles som els espectadors.

    .

    Penjada a la paret de la meva habitació hi ha una fotocòpia que vaig imprimir d’un catàleg sobre músiques en l’antiguitat, una mostra en la qual vaig treballar de guia i on es mostren un parell d’orelles votives de l’Imperi Nou de l’Antic Egipte que vaig poder veure en repetides ocasions. També són portals. Les tinc aquí per a recordar-me la importància de l’escolta.

    En pintura en comptes d’entrar so, entren mirades.

    .

    Les fotografies són mostrades com a contrapunts, gèrmens d’idees-imatge, de trobades, que remeten a les formes de recolliment, que connecten amb un simbolisme que es remunta a la matriu del paleolític. Formes: ondulants, trencadisses, tremoloses.

    Un toll o un reflex sobre una taula, projeccions de llum en creixement o decreixement, motlles generats fortuïtament a insistència de l’escombratge de la pluja que desplaça les partícules de terra d’una fulla tornant-la la seva ombra matèrica.

    Línies el tremolor de les quals és traçat a mà.

    .

    El Llibre dels Morts de l’Antic Egipte, també traduït com a “Llibre de la Sortida al Dia” o “Llibre de l’emergència a la llum”, primer va partir d’una tradició de textos funeraris en les parets de tombes i sarcòfags (escrits sobre objectes), i més tard sobre papirs que s’introduïen en el sarcòfag amb la voluntat d’ajudar a traspassar “el portal” del més enllà.

    En aquestes imatges-conjur, hi havia una creença en la màgia de la imatge per a influir en els propis déus, però només una petita minoria podia permetre’s aquest tipus d’encanteris i rituals. Una de les proves a realitzar pel difunt era el de travessar portes, cavernes i muntanyes custodiades per criatures monstruoses. En temps del Nou Imperi, aquest privilegi va deixar de ser exclusivament real i qualsevol egipci no necessàriament emparentat amb la reialesa que pogués permetre’s un Llibre dels Morts disposava dels encanteris i instruccions necessaris per a creuar el portal.

    .

    En aquest voler estar fora de perill i no a la intempèrie, em ressona aquest poema de Brecht: “Quatre invitacions a un home arribades des de diferents llocs en temps diferents”:

    1

    Aquesta és casa teva.

    Pots posar aquí les teves coses.

    Col·loca els mobles al teu gust.

    Demana el que necessitis.

    Aquí està la clau. Queda’t aquí.

    2

    Aquest és l’estança per a tots nosaltres.

    Per a tu hi ha una habitació amb un llit.

    Pots donar-nos un cop de mà als camps.

    Tindràs el teu propi plat.

    Queda’t amb nosaltres.

    3

    Aquí pots dormir.

    El llit encara és fresc,

    només el va ocupar un home.

    Si ets delicat,

    esbandeix la cullera d’estany en aquesta galleda

    i quedarà com a nova.

    Queda’t confiat amb nosaltres.

    4

    Aquesta és l’habitació.

    Afanya’t; si vols, pots quedar-te

    tota la nit, però es paga a part.

    Jo no et molestaré

    i, a més, no estic malalta.

    Aquí estàs tan fora de perill com en qualsevol altre lloc.

    Pots quedar-te aquí, llavors.

    (1926, del Llibre de lectura per als habitants de les ciutats)

    .

    Aquest estiu vaig llegir un conte curt titulat el mariner de St. Pau de Jacint Verdaguer, sobre un pescador que fuig de la seva llar després de la mort que la mar ha donat a la seva família i a la seva casa. Aquest carrega la pala del rem a la seva esquena i s’allunya caminant amb el ferm propòsit d’assentar-se al poble on no reconeguin la funció original de tal objecte, convencent-se que només llavors podrà trobar la pau. Després de diverses caminades per diferents pobles de Catalunya dóna amb un indret on després d’ensenyar la pala de rem creuen que és un cullerot per a remoure el blat de moro de l’olla i allí s’assenteixi.

    Hi ha alguna cosa duchampiana i antropològica en l’actitud del protagonista del conte. Conscient de com juga el seu paper el canvi de context a l’hora d’atorgar sentit a un objecte, sabent que tot és mutable (fins i tot el dolor).

    Una cosa semblant em fa sentir la pintura, sembla una mateixa cosa i a la vegada es multiplica davant l’experiència d’altres mirades. A vegades em sabotejo i m’allunyo, per a trobar una cosa diferent en retrobar-me amb allò que em resulta familiar.

    .

    Sembla que un hagi d’aspirar a mirar de la forma en què ho fan aquells rostres que van quedar retratats per Val del Omar en les seves missions pedagògiques, quan “acostava la mar” (al contrari de Verdaguer) a través del dispositiu cinematogràfic a diferents pobles de l’interior d’Espanya, captades en les seves fotografies de les missions pedagògiques republicanes (1931-1933); o sobre els rostres dels nens de Erice en veure per primera vegada Frankenstein en un cinema de poble (El espíritu de la colmena,1973), i així tantes altres referències a la meravella. Aquestes imatges que immortalitzen aquests sentirs són testimoniatges de les primeres vegades. Aquest intent per capturar la sensació primària es comparteix també quan l’animal és filmat, alguna cosa que despulla l’artifici i les estructures humanes.

    Però jo vull embrutar-me, fer alguna cosa que en comptes d’atreure també repel·leixi, que cadascun miri com i quan li plagui; malgrat la tirania de les xarxes socials. Sense meravella, amb la proximitat del reconeixement.

    No pretenc sorprendre sinó participar en l’existent, mostrant alguna cosa que obri la possibilitat en l’altre per a re-conèixer-se en les formes, des d’un terreny de significació que part del substrat de l’experiència corrent.

    .

    Una boia és un pes que recorda a la seva part lleugera, plena d’aire, que hi ha un sòl. Una interrupció.

    Mirar l’horitzó i no trobar elements que interrompen el camp de visió resulta gairebé una visió a cegues.

    Com la lluita miop per situar el llunyà lluny, (quan cada vegada és més a prop) i el que està definit s’acaba tornant vaporós i al final només queda un món discernible a pocs pams d’un mateix.

    Les pintures, com superfícies cegues, han de ser llegides..al llegir es fan llegibles.

    En el seu inici, l’etimologia de llegir s’entenia no tant com una interioritat recollida sinó com l’exterioritat de la lectura a viva veu que ajudava a l’enteniment de paraules que s’embullaven, (com quan aprens una llengua amb lletres que són completament desconegudes per a tu i llegeixes per a fixar-les, formant una unitat de so i forma) alguna cosa així com llegir per a fixar el tremolor d’un text, o segons Cortázar aquestes formigues que desfilen davant els ulls.

    Cortines, finestres, murs, papers, no són tan diferents, tots ells velen, tamisen…permetent o impedint la llum amb els seus diferents gruixos.

TancarExposicions