Lucía C. Pino | Ana Mas Projects

Serie Non-slave tenderness 113 1331. Pieza 1, 2018. Latón plegado, retorcido y abollado, 100 x 32 x 21cm.

Lucía C. Pino | Ana Mas Projects

Serie Non-slave tenderness 113 1331. Pieza 3, 2018. a. Latón
b. Metacrilato termoconformado y plegado 120 x 85 x 28cm
c. Escayola y dos piezas de chapa de latón plegado 105 x 85 x 36 cm
d. Neonflex

Lucía C. Pino | Ana Mas Projects

Non-Slave Tenderness 113 1331
Pieza 2, 2018
a. Metacrilato termoconformado 150 x 133 x 20 cm
b. Escayola y metal / Plaster and metal 110 x 102 x 67 cm
c. Latón plegado 100 x 61 x 35cm
d. Neonflex

Lucía C. Pino | Ana Mas Projects

She's Becoming Difficult To Keep Track Of. This Is The Time Of Sweet, 2017. Impressions, resina i minerales

Lucía C. Pino | Ana Mas Projects

She's becoming difficult to keep track of. This is the time of sweet, 2017. Impressions, resina i minerals

Lucía C. Pino | Ana Mas Projects

Metal Honey Shaves Her Head, 2017. Planxa metàl·lica i làtex

Lucía C. Pino | Ana Mas Projects

S/T, 2015. Esponja, guix, metall, 80 x 16 x 6,2 cm

Lucía C. Pino | Ana Mas Projects

MUR II, 2015. Llamborda, tela, guix, maons, 42 x 38 x 34 cm

Lucía C. Pino | Ana Mas Projects

Voluptuoso, 2015. Bombo i fang, 62 x 70 x 58 cm

Lucía C. Pino | Ana Mas Projects

Pilgrim Talk, Ronda Fantasmagòrica (2015) Butaca badada, plàstics, tub de metall, guix. Dimensions variables

Lucía C. Pino | Ana Mas Projects

Full Fantom Five, 2019. Ferro 92 x 41 x 16 cm

Lucía C. Pino | Ana Mas Projects

Full Fantom Five, 2019.
Ferro 92 x 41 x 16 cm

Lucía C. Pino | Ana Mas Projects

Irdial, 2015 - 2020.
Cadenes, corretges, vidre dibuixat, fang,
teixit tractat, cabells sintètics. Mesures variables

Lucía C. Pino | Ana Mas Projects

Vista de "Non-slave Tenderness". Espai13. Fundación Miró, (Barcelona) 2018

Lucía C. Pino | Ana Mas Projects

Vista de "Non-slave Tenderness". Espai13. Fundación Miró, (Barcelona) 2018

Lucía C. Pino | Ana Mas Projects

"Qüestió de Fé/Qüestió de Tros" CCCC. (València) 2018

Lucía C. Pino | Ana Mas Projects

"Torrent Echidna Attractor" Arts Santa Mónica.(Barcelona) 2017

Lucía C. Pino | Ana Mas Projects

"Torrent Echidna Attractor" Arts Santa Mónica. (Barcelona) 2017

Lucía C. Pino | Ana Mas Projects

"Torrent Echidna Attractor" Arts Santa Mónica. (Barcelona) 2017

Lucía C. Pino | Ana Mas Projects

"Place No emphasis", Ana Mas Projects (Barcelona) 2015

Lucía C. Pino | Ana Mas Projects

"Place No emphasis", Ana Mas Projects (Barcelona) 2015

Lucía C. Pino | Ana Mas Projects

"Place No emphasis", Ana Mas Projects (Barcelona) 2015

Lucía C. Pino | Ana Mas Projects

"Place No emphasis", Ana Mas Projects (Barcelona) 2015

Lucía C. Pino | Ana Mas Projects

"Place No emphasis", Ana Mas Projects (Barcelona) 2015

Lucía C. Pino | Ana Mas Projects

"Place No emphasis", Ana Mas Projects (Barcelona) 2015

Lucía C. Pino | Ana Mas Projects

"Z. Accions a l'Altell", COAC (Barcelona) 2016

Lucía C. Pino | Ana Mas Projects

"Z. Accions a l'Altell", COAC (Barcelona) 2016

Lucía C. Pino | Ana Mas Projects

Exposición colectiva. Luís Adelantado (Valencia). 2020

Lucía C. Pino | Ana Mas Projects

Exposición colectiva. Luís Adelantado (Valencia). 2020

Lucía C. Pino | Ana Mas Projects

Exposición colectiva. Luís Adelantado (Valencia). 2020

CV

LUCÍA C. PINO

EXPOSICIONS INDIVIDUALS

2020

Territorio y Refugio, Galería Luis Adelantado, Valencia.

Arco 2020 Ana Mas Projects

Trashnocheo. Una imagen que no duela ni cueste mirar. Madrid

Between Debris and Things. Centro de Cultura Contemporánea del Carmen, Valencia.

Nadie sabe que los gérmenes acaban de llegar. Can Felipa. Barcelona

Cuerpo y ficción. Dilálica. Barcelona

Las consecuencias. Ethall. Barcelona

2019

Hacking Jvjol, COAC. Barcelona.

La Llicó de DIógenes, Centre d’Art Maristany, Sant Cugat.

Proyecto especial Arco 19, Madrid. Ana Mas Projects Non-Slave Tenderness 1131331

2018

Non-Slave Tenderness. Espai13. Fundación Miró. Barcelona.

Un sujeto construido en el punto de intersección de la multiplicidad de posiciones de sujeto. Casal Solleric. Palma

RAW Material. Espositivo Madrid

Cuestión de fe/Cuestión de trozo – CCC Valencia

2017

TORRENT ECHIDNA ATTRACTOR, Arts Santa Mònica, Barcelona.

Derby Bakora, etHall, Barcelona.

EXPOSICIONS GRUPALS

2020

Territorio y Refugio, Galería Luis Adelantado, Valencia.

Between Debris and Things. Centro de Cultura Contemporánea del Carmen, Valencia.

Nadie sabe que los gérmenes acaban de llegar. Can Felipa. Barcelona

Cuerpo y ficción. Dilálica. Barcelona

Las consecuencias. Ethall. Barcelona

2019

Hacking Jvjol, COAC. Barcelona.

La Llicó de DIógenes, Centre d’Art Maristany, Sant Cugat.

2018

Jornadas sobre el estudio de la imagen, CA2M con Angel Bados y Rubén Grilo.

La lección de Diógenes comisariada por Alex Mitrani en Bolit Centre d’art de Girona, Mac Mataró y La Panera, Lleida

BIAM – Biennal d’Art Ciutat d’Amposta 2018, Lo Pati, Amposta con Carlos Valverde

2016

La Materia com a Forma, la Capella, Barcelona.

In/out at Swab, Barcelona.

Enésima intempestiva at Àngels Barcelona. Espai 2. Barcelona.

Absolutamtente Mode(rr)nos – COAC. Barcelona.

La lliçó de Diógenes. Tecla Sala. L’Hospitalet de Llobregat.

2015

No Song to Sing. ADN Platform. Barcelona.

Fins i Tot un Paisatge Tranquil. Can Felipa, Barcelona.

Place, no emphasis. Ana Mas Projects. Barcelona Gallery Weekend.

Mercuri Splash. Fundació Joan Miró, Barcelona.

Juicio Sentimental. Acció Dissolvent. Deltebre.

Dórico Reforzado. Castillos y Bodegones. Salamina.

2014

T Sculpture. Domestica 3.

2013

Massa I. Casa de Cultura de Girona.

M a s s a — M u d a. Fundació Fita. Girona.

2012

Festival Proyector. Madrid.

Sin título (I would prefer not to). Casa Cultura de Girona.

Cámara poética en Filmoteca de Murcia.

Recitales para Interfono.

FRESH! Films recientemente producidos en Catalunya The Private Space. Barcelona.

Under The Subway. Local Project ART SPACE. Nueva York.

2011

Pragda Films Big Screen. New York. USA.

Lo que nos rodea. La Pieza. Madrid.

BAC. Galería H2O. Barcelona.

Esteu a punt per a la televisió? Macba. Barcelona.

2010

Liminal GR, Sala Off, Barcelona.

Bac! 11 Casa Asia. Barcelona.

Spin New York, USA. T21.

Fireball. La Pieza. Madrid.

2009

Optica FestivalLa Casa Encendida. Madrid. Colegio de España en Paris. Francia. CCAI. Gijón. Centro Huarte. Navarra. España.

Low Cost: lliures o còmplices? VuduTV. FAD. Barcelona.

Basti. Larraskito. Bilbao.

Hace ya días que abandonamos Alcorcón. Magatzem. Valencia.

2008

Stripart Barcelona.

Loop Video Festival. Barcelona.

Arco’08, Galería Moriarty. Madrid.

Mem Festival. Bilbao.

2007

Vad 2007 Girona.

Festival Ananil . Montemor-o-novo. Portugal.

2OO6

Il diavolo nel focolare. TRIENNALE de Milán. Galería Aulenti. Milán. Italia.

Va Bienal de Arte Contemporáneo de VIC Barcelona.

ViaLab. Laboratorio de Arte en la Via Pública. Badajoz.

Divergenz. Tanzfabrik Berlin. Alemania.

D/ART/2006. Sydney. Australia.

Obra reciente. Sala Naranja. Valencia.

PREMIS

2020

Barcelona Producció 2021 La Capella

Premio mejor artista española DKV-Swab

2019

Premio de reconocimiento ARTSFAD

Beca Osic

2O13

NCRlab 12 .

2O12

1st Prize. Inundart Arts Visuals. Casa Cultura Girona.

2OO6

Va Bienal de Arte Contemporáneo de Vic. 2º premio.

2OO1

Grant Bancaja. Dams. Università di Bologna.

COL·LECCIONS

MACBA, Barcelona

Depósito de la Generalitat de Cataluña

DKV arteria

Utopicus Art

Olor Visual de la Fundación Ernesto Ventós.

Textes

  • NON-SLAVE TENDERNESS. L’AMOR COM A ABRAÇADA D’ALLÒ INESPERAT
    Carolina Jiménez
    Adesk (2018)

     

    Diu Andrei Tarkovsky en el seu llibre Sculpting in Time el molt que l’irritava escoltar les hipòtesis i sospites sobre el significat de “la zona” en la seva pel·lícula Stalker. “La zona no simbolitza res. La zona és simplement una zona, és la vida. I concloïa, “és aquesta partícula elemental amb la qual l’home pot comptar en la seva vida: la capacitat d’estimar que dóna sentit a la seva existència”. Tenint en compte la perspicàcia autoanalítica de l’escriptura del director, una estaria gairebé obligada a acceptar-ho. Em resisteixo a fer-ho, però, perquè l’explicació cau en un fort antropocentrisme que no es manifesta en la pel·lícula. La zona, fins i tot sense presència humana, és plena de vida, una vida on allò natural no es distingeix d’allò artificial. O on l’artificial ha impregnat això que coneixem com a natural. Col·laboren junts. “La zona és simplement una zona, és la vida”. Deixem-ho aquí.

    Non-Slave Tenderness és també una zona. És vida. És un organisme material. Una entitat animista que incorpora, transforma i es nodreix constantment d’una multiplicitat de fluxos i acoblaments humans i no-humans. A diferència de la zona anterior, la violència contra els seus visitants, potser aquí també mers stalkers, no és la seva característica principal. Sí que ho és la tendresa, ja ens adverteix el seu nom, un amor fati que no és humà, ni de bon tros diví, sinó del tot material. Un amor orientat a la relacionalitat multidireccional i transespècie. Un amor que, com diria Karen Barad, “es fa sentir” i es contagia res més traspassar el seu llindar. Un llindar de l’amor com a esdevenir imperceptible que evidencia el moment de desaparició i l’evanescència dels subjectes aïllats. Els afectes deriven de la fusió amb l’ambient, amb la matèria, amb la immanència de la zona.

    Non-Slave Tenderness és un compost d’objectes, artefactes tecnològics, transferència de dades i sons amb capacitat per a afectar-se i ser afectats. Regulació tecnològica, mecanització, forçament, programació, talls a làser, diagrames de fluids, sistemes, càlculs de cabals, de volts, d’ampers. Una comunitat afectiva que es torna política a través de vincles col·lectius de mobilització de recursos.

    We don’t have to have something against our skin to feel it. Feeling something feeling something is still feeling something. But sometimes an inanimate object can amplify to us the most familiar object of all—another body.
    Karen Barad

    Non-Slave Tenderness els cossos tenen cura i són cuidats. Una cura que es concreta en pràctiques tan quotidianes com, per exemple, l’encesa d’una bateria que ha de carregar-se cada nit. I que, de no fer-se, posaria en perill l’estructura de la zona. Non-Slave Tenderness convida doncs a una “solidaritat -en tant que obligacions i responsabilitats- de persones i coses”, en paraules de Jane Bennett. Perquè en una zona nuada de matèria vibrant, danyar una part de la seva xarxa tentacular podria fer mal a les altres parts. Una zona on els seus visitants no han d’entrar amb la por amb què ho fan els stalkers de la pel·lícula de Tarkovsky o de la novel·la dels germans Strugatski. I no tant perquè Non-Slave Tendernessno posseeixi materials que incitin al desig de pertinença, sinó perquè la nostra aproximació a ella no pot ser extractivista. Potser aquells stalkers estaven massa imbuïts de l’esperit de Perseu i mai van intentar comprendre a Medusa. Non-Slave Tenderness és un conjunt d’escultures que mussiten en un entorn que s’ha deixat enrere relacions extractives i de submissió. Ella és una potent força motivadora basada en els desitjos, en els afectes, en els sentiments i l’amor de connexió cap a un món compartit.

     

  • Text del catàleg La possibilitat d'una illa
    Alexandra Laudo
    2018

     

    Descriure l’illa en un llenguatge estrictament humà presenta, d’entrada, algunes dificultats. Per començar cal triar un temps verbal, fer una distinció entre present, passat i futur, i conjugar els verbs d’acord amb aquesta elecció. Puc dir que l’illa era, que l’illa va ser, que l’illa seria o que l’illa haurà estat. Però cap d’aquestes conjugacions ni de les mol- tes altres flexions verbals possibles expressaria o contindria la multiplicitat temporal unísona que s’hi produeix, el constant esdevenir-se de temps hete- rogenis que hi té lloc.

    També és inadequat, per descomptat, aquest ús de la primera persona del singular, un sintagma nominal esquerp, com un vestit petit, que em pre- senta falsament com un jo individuat, distingit, únic. En aquests morfemes esquifits de nombre i perso- na no hi cap la nostra subjectivitat immensa i vis- cosa, el tot enorme i últim que constituïm tots i ca- dascun dels elements d’aquest lloc, les petxines, els focus de 50 watts, els tubs de goma, l’aigua que hi circula, l’escuma de poliuretà, la meva suor, l’MP3 o el vapor de mercuri dels llums fluorescents. Tots ells són jo, i jo soc alhora, contínuament i discontínua, tots ells i el tot. I entre nosaltres hi ha una actitud de tendresa. Soc amable amb el corrent altern, amb el bombeig de l’aigua, amb la calç i amb els diferents estrats de guix. La toxicitat és tendra amb mi i jo he après a estimar-la. I ara som tots un i tenim un sistema circulatori compartit, que és una amalga- ma tentacular de tubs de vidre i tubs de goma. I per aquests tubs hi circulen la sang transparent de l’illa i el nostre alè, el flux voltaic i el moviment de les galàxies, tots ells accionats per un cor col·lectiu, un muscle-màquina que, tècnicament, és una bomba d’aigua de jardí Sterwins 250 TP3.

    També resulta limitador i reduccionista par- lar de l’illa anomenant-la així, perquè l’illa té molts noms i perquè el seu és un nom canviant, en cons- tant transformació. Alguns dels seus noms són pronunciables en llenguatge estrictament humà: espai-temps, Dona-Aranya, refugi de reconstitució, úter-oceà, buit líquid, Antònia, compostatge, cel- lular, Tot. Molts dels altres noms no són traduïbles al llenguatge dels éssers humans individualitzats. Un dia el seu nom era el cant de tots els ocells que s’han extingit de la Terra, i un altre cop eren tots els noms seguits, un rere l’altre i tots junts al ma- teix temps, de les mares de tots els que vivim allà o hi han viscut o hi viuran en algun moment. Així doncs, com ja he dit, a l’illa tots els temps verbals i els temps del món conviuen com si fossin estrats terrestres sempre accessibles, o com la llum de les estrelles mortes i vives de l’univers. Tot i això, a l’illa hi ha dia i hi ha nit, i hi ha diferents estacions: la de la neu extrema, la de la pluja extrema, la del desert i la de la primavera, que és també l’estació més re- comanable per morir.

    L’illa té, per tant, un nom canviant, en procés, i el nostre llenguatge a l’illa és en si mateix una enti- tat complexa, mutable i trans, que es metamorfosa constantment per possibilitar totes les formes de pensament i d’expressió. L’illa mateixa, de fet, és també una existència que es transforma i que fins i tot a vegades desapareix parcialment. La boira, les superfícies translúcides, les masses líquides i els contorns invisibles fan que l’illa, territorialment, existeixi en una constant redefinició. De fet, no hi ha cap límit físic ni conceptual que defineixi l’illa, i això podria posar en qüestió si és realment una illa o no, o fins i tot si les persones que treballen a les oficines del museu, els turistes que contemplen els quadres de Miró o tots els cafès amb llet que se ser- viran al bar-restaurant d’ara fins al final dels temps són, també, part de l’illa.

    Però sí que hi ha un llindar, un accés lluminós, una entrada, i és com un himen. I jo –o aquest jo que sóc tot i tothom i totes les coses– cada 19 cop que el traspasso puc sentir i recordar com va ser el naixement d’algú o d’alguna de les coses o dels ele- ments que formem part de l’illa, ara, abans o en un futur. Creuant el llindar he estat una muntanya que es formava, l’escuma que apareix quan mor l’ona- da, tots els microorganismes de l’aigua, l’asfalt a qui algú va donar vida en una fàbrica, l’activació del motor d’un cotxe amb una bateria Tudor 64 A/h, un nou planeta, la primera síl·laba del llenguatge humà, la llum de led en ser inventada, tu quan vas néixer, el primer de tots els moviments, l’últim de tots els segons.

    A Non-Slave Tenderness, Lucía C. Pino construeix, des de l’especulació escultòrica, un reducte insular futur, un paisatge de ciència-ficció semiaïllat en què l’element tòxic i residual no es distingeix ja del biò- tic, i en què cables, vidres, tubs, llum, aigua, sons i fins i tot les persones mateixes estableixen entre ells una relació d’equivalència. És un paisatge format per materials diversos provinents d’un entorn líquid ima-ginat, com ara un mar o un oceà; materials que, pot- ser per efecte de les ones, i mitjançant processos de compactació, fusió, cura, forçament i regulació tec- nològica, han esdevingut objectes híbrids, conglo-merats de sediments heterogenis. L’entorn convida a alentir el ritme, a avançar amb cautela, fins i tot a adoptar una actitud contemplativa. Les escultures, concebudes com a cossos vius, prefiguren un en- torn en què han quedat enrere les relacions extracti- ves i de sotmetiment, i on emergeix un nou sistema de correspondències basat en la cura i la tendresa.

TancarExposicions