ÀNGELS RIBÉ

Barcelona, 1943

EXPOSICIONS INDIVIDUALS

1969

Laberint, Centre Artistique de Verderonne, París.

1975

Two Main Subjective Points on an Objective Trajectory, 3 Mercer St. Gallery, New York.

1977

Can’t Go Home, C Space Gallery, New York.

Amagueu les nines que passen els lladres, Galeria G, Barcelona.

El viatge, primera part: «No es pot tornar», Espai Tres. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, Sabadell.

1978

I demà encara plourà, encara que els elefants tinguin por (perquè tenen els ulls petits), Fundació Joan Miró, Barcelona.

1979

E la forma, Espai d’art b5-125, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra.

Ornamentació, Escola Universitària de Professorat, Sant Cugat del Vallès.

Ornamentation: The Unrelated Object, C Space Gallery, New York.

1980

Bajo el…, Sala de Cultura de la Caja de Ahorros de Pamplona, Navarra.

1983

Escultures, Espai 10, Fundació Joan Miró, Barcelona.

1998  

 Àngels Ribé 1997, Espai Vau, Centre d’Art Santa Mònica, Barcelona.

El terrat, Galeria Senda, Barcelona.

2003

Àngels Ribé, Espai VolArt, Fundació Vila Casas, Barcelona.

2011   

En el laberint. Àngels Ribé 1969-1984, MACBA, Barcelona.   

Ribé, Maxphotos, Barcelona.

2012

ST, Galeria Canals, Sant Cugat del Vallès, Barcelona.

2014

Backlit, Galeria Palmadotze, Vilafranca del Panadès, Barcelona.

2018

Mon corps, mon esprit. Ana Mas Projects, Barcelona.

2019 – 2020

Sota l’Ossa Major. Tecla Sala, Mataró

EXPOSICIONS COL·LECTIVES

1972

Comunicació actual, l’Hospitalet de Llobregat.

1.219 m³, Vilanova de la Roca; Barcelona.

1973

Chicago, N.A.M.E. Gallery, Chicago.

Evanston Lakeshore Arts Festival, Evanston Art Center, Chicago.

Impact Video Art, Impact Gallery, Lausana.

Nature into Art, The Renaissance Society, Universitat de Chicago.

Nuevos comportamientos artísticos, Instituto Alemán de Madrid.

Outdoors – Indoors, Evanston Art Center, Evanston, Chicago.

Conceptual Art Festival, Universitat de Lexington, Kentucky.

Flash Art Show, Milà/Colònia/Düsseldorf.

Galerie des locataires, 12th Street, New York.

Noves tendències de l’art, Institut Alemany de Barcelona.

1974

Performances. Events. Presentations, N.A.M.E. Gallery, Chicago.

Prospective’74. Museu de Arte Contemporânea da Universidade de São Paulo.

Performances, Vehicule Art Gallery, Quebec.

Studio Works, Room 311/1105, W Lawrence, Chicago.

Tarragona. Informació d’art, Tarragona.

Terrassa. Informació d’art. Terrassa.

Work is the Effort Against Resistance, 11th Annual Avantgarde Festival of New York, Shea Stadium, New York.

1975

Ideas at Idea Warehouse, Institute for Art and Urban Resources, New York.

Impact Video Art, Palais des Beaux-Arts, Brussels.

Performance, Museum of Contemporary Art, Chicago.

Conceptual Art Show, Burpee Art Museum, Rockford, Illinois.

Rencontre Internationale Ouverte de Vidéo, CAYC, Espace Pierre Cardin, París.

Third International Open Encounter on Video, CAYC, Galleria civica d’arte moderna, Ferrara.

Fourth International Open Encounter on Video, CAYC, Centro de Arte y Comunicación, Buenos Aires.

12th New York Avantgarde Festival, Floyd Bennet Air Field, New York.

25 years to 2000, N.A.M.E. Gallery, Chicago.

1976   

Art amb nous mitjans (1966-1975), Fundació Joan Miró, Barcelona.

Objecte. Primera antologia catalana de l’art i l’objecte, Fundació Joan Miró, Barcelona.

Style and Process, Fine Arts Building, New York.

Work is the Effort Against Resistance, 112 Green St.Gallery.

Barcelona, ciutat d’art, Expo-Art, Barcelona.

Fifth International Open Encounter on Video, CAYC, Centro de Arte y Comunicación, Buenos Aires.

Sixth International Open Encounter on Video, CAYC, Museo de Arte Contemporáneo, Caracas.

1977

A Small Self-Portrait, Art Core Gallery, Kioto; Osaka Prefectural Gallery, Osaka; West Best Gallery, Nagoya.

Poéticas Visuais, Museu de Arte Contemporãnea da Universidade da São Paulo.

Works to be Destroyed, West Side Highway, New York.

1979

100 años de cultura catalana, Ministerio de Cultura, Madrid.

Exposició d’art conceptual, Museu d’Art Contemporani, Eivissa.

Pyramidal Influence: The Great Pyramid Show, Wright State University, Dayton, Ohio; Midwest Museum of American Art, Elkhart, Indiana; Albright College, Heading, Penn.; University of Hartford Art School, Conn.; Weslwyan University, Middletown, Conn.

To the Franklin Furnace, Franklin Furnace Gallery, New York.

1980

Exposició de tramesa postal/Mail Art Exhibition, Metrònom, Barcelona.

¿Quien tiene razón…?, Primer Festival de Ventalló, Girona.

1981

Homenatge a Gabriel Ferrater, claustre del Monestir de Sant Cugat, Sant Cugat del Vallès.

1982

Fil-sofia, Metrònom, Barcelona; Sala Parpalló, València.

1983

Fira d’escultura al carrer, Tàrrega.

Fuera de formato, Centro Cultural de la Villa de Madrid, Madrid.

1984   

Gabriel/Carles Pujol/Àngels Ribé, Museu Morera, Lleida.

Homenatge a Duchamp, Espai d’art b5-125, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra.

1985

Barcelona-París-Nova York. El camí de dotze artistes catalans 1960-1980, Palau Robert, Barcelona.

1986

Passejar i mirar, Segon Congrés de la Llengua Catalana, Barcelona.

1988

L’H.aRT, Tecla Sala, l’Hospitalet de Llobregat.

1991

Work in progress (Sense títol), Galeria Alfonso Alcolea, Barcelona.

1992

Idees i actituds. Entorn de l’art conceptual a Catalunya 1964- 1980, Centre d’Art Santa Mònica, Barcelona.

1993

Arthur Cravan, poeta i boxador, Palau de la Virreina, Barcelona.

Fragments. Proposta per a una col·lecció d’art actual, núm. 3. Palau de la Virreina, Barcelona.

L’acció, El subjecte com a objecte de l’art, Palau de la Virreina, Barcelona.

Performance, Facultat de Geografia i Història, Barcelona.

1994

Col·lecció d’art del Diari Avui, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Barcelona.

Continuïtat, Tecla Sala, l’Hospitalet de Llobregat.

Ideas and Attitudes. Catalan Conceptual Art, Corner House, Manchester; John Hansard Gallery, Southampton.

La acción, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid.

Terra, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra.

1995

Accions. La descodificacio de l’art, Universitat d’Estiu, Seu d’Urgell.

Cicle laterata, Casa de Cultura, Girona.

De viva veu (revista parlada), Casa de Cultura, Girona.

De viva veu (revista parlada), Sala Mas, Ajuntament de Santa Coloma de Gramanet.

L’acció com a llenguatge artístic, Universitat de Lleida.

1996

L’acció contra l’acció, Palau de la Virreina, Barcelona.

Sin número. Arte de acción, Círculo de Bellas Artes, Madrid.

1997

Accions, Sala Metrònom, Barcelona.

1998

Accions d’aigua, Ajuntament de Caldes d’Estrac.

Art i acció. Entre la performance i l’objecte, 1949-1979 (cicle de performances), MACBA, Barcelona.

1998   

Fora de camp. Set itineraris per l’audiovisual català dels anys 60 als 90. Fundació Rafael Tous d’Art Contemporani, Metrònom, Barcelona.

Grup de Treball, MACBA, Barcelona.

2002

L’art conceptual espanyol en la Col·lecció Rafael Tous, Tecla Sala, l’Hospitalet de Llobregat.

Mediterranean Feeling (part IV), Tom Maddock Gallery, Barcelona.

2003

La vaixella imaginària, Food Cultura Museum, Barcelona.

2004

Homenatge a Maria-Mercè Marçal, Centre Francesca Bonnemaison, Barcelona.

2005

Desacuerdos, MACBA, Barcelona; Centro José Guerrero, Granada; Arteleku, San Sebastián.

Festival poètic de Caixaforum, Barcelona.

Picasso to Plensa: A Century of Art from Spain, The Albuquerque Museum, Albuquerque (Nuevo México); Salvador Dalí Museum, Sant Petersburg (Florida).

El arte sucede. Origen de las prácticas conceptuales en España, 1965-1980, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia, Madrid; Sala de Exposiciones del Koldo Mitxelena, Sant Sebastià (2006).

2006

Naturalmente artificial: el arte español y la naturaleza, 1968-2006, Museo Esteban Vicente, Segovia.

2007

1947-2007. Barcelone, Fondation Maeght, Saint-Paul-de-Vence.

Sala Tres: 1972-1979. En la ruta de l’art alternatiu de Catalunya, Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, Museu d’Art de Sabadell, Sabadell.

MACBA al Frankfurter Kunstverein, Frankfurter Kunstverein, Frankfurt.

2008

Més enllà de l’objecte. Obres de la Col·lecció MACBA, Barcelona; Museu Morera, Lleida (2008); Fundació Palau i Fabre, Caldes d’Estrac (2008-2009); Antic Escorxador, Tortosa; Centre Cultural Casino, Manresa; Museu Empordà, Figueres; Can Comas, Pineda de Mar; Can Palauet, Mataró; Museu de Granollers, Granollers (2009).

2009

Il·luminacions. Catalunya visionària, Centre de Cultura Contemporània (CCCB), Barcelona.

2011

De la revuelta a la posmodernidad (1962-1982), Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid.

La persistencia de la geometría, MACBA – Fundación “la Caixa”, Barcelona; Caixaforum, Madrid; MUAC, Ciudad de México; Centro de las Artes del Parque Fundidora, Monterrey, México.

2012   

El espejo invertido: Arte de las colecciones de la Fundación “La Caixa” y del Macba, Guggenheim Bílbao, Bílbao.

Explosion! Painting as Action, Moderna Museet, Stockholm; Fundació Miró, Barcelona.

Ever Living Ornement, Micro Onde, Vélizy-Villacoubley, France.

Episodis crítics. 1957-2011, MACBA, Barcelona.

2013

Reactfeminism #2, Akademie der Künste, Berlin.

¿Què fer? Caixaforum, Barcelona.

2014

El text: principis i sortides. Capítol I: Crònica. Narració, història i subjectivitat, Fabra i Coats. Barcelona.

Haver fet un lloc on els artistes tinguin dret a equivocar-se, Fundació Miró, Barcelona.

Variaciones sobre el jardín japonés, La Casa Encendida, Madrid; Fundación Rodríguez-Acosta, Granada.

Relat de belles coses falses, Centre d’Art Lo Pati, Amposta Tarragona; Arts Santa Mònica, Barcelona.

Manualmente, Galeria +R, Barcelona.

2015

Adventures of the Black Square: Abstract Art and Society 1915– 2015, The Whitechapel Gallery, London, U.K.

In/Visible, IKOB, Eupen, Belgien.

Bienal de Jafre, Jafre, Girona.

Do D!sturb, Palais de Tokyo. Paris, France.

Self -Timer Stories, Museum der Moderne, Salzburg, Austria; MUSAC, León.

Creació a Catalunya 1950-1977, MNAC Museo Nacional de Arte de Cataluña, Barcelona.

2016

J’accepte la grande aventure d’être moi, Institut Français, Barcelona.

Vigies and Co, Nei Liicht/Dominique Lang Centres d’Art, Dudelange, Luxembourg.

Sensitive zones, Frac Lorraine, Metz, France.

Caminar sobre el gel, Bòlit, Girona; Santa Mònica, Barcelona; Can Palauet, Mataró; Can Maristany, Sant Cugat.

Col.lecció MACBA 31, Macba, Barcelona.

El penúltim sopar, Galeria Palma Dotze, Vilafranca del Panadès, Barcelona.

2017

What is not Visible is not Invisible. The Performance Series, National Museum of Singapore, Singapore.

Discursos críticos en el arte español, Centro Galego de Arte Contemporánea, Santiago de Compostela, La Coruña.

Punto de partida, Ana Mas Projects, San Juan, Puerto Rico.

Entusiasme, el repte i l’obstinació en la Col·lecció MACBA, Centre Cultural del Carme, Badalona; Ripollet; Vilafranca del Panadès; Martorell; Cerdanyola del Vallès; Igualada; Vilanova i la Geltrú; Sant Cugat del Vallès i Terrassa.

2018

From Barcelona to Abu Dhabi. Works from the MACBA in dialogue with the Emirates. Manarat al Saadiyat, Abu Dhabi.

Territorios que importan. Género, arte y ecología. CDAN Centro de Arte y Naturaleza. Huesca.

Liberxina. Pop y nuevos comportamientos artísticos, 1966-1971. Museo Nacional de Arte de Cataluña, Barcelona.

Una certa foscor. Caixaforum Barcelona, Barcelona.

2019

¡FEMINISMOS! Centro de Cultura Contemporánea CCCB Barcelona.

En caida libre. Caixa Forum. Barcelona

Dar la oreja, hacer aparecer: cuerpo, acción y feminismos (1966-1979), MUSAC Museo de arte contemporáneo de Castilla y León.

2020

Acción. Una historia provisional de los noventa. MACBA, Barcelona

PREMIS I RECONEIXEMENTS

2002

Premi d’escultura de la Fundació Vila Casas.

2012

Premi Nacional de Cultura.

2019

Premio Honorífico GAC trayectoria artística.

Premio Nacional de Artes Plásticas. Ministerio de Cultura y Deporte.

COL·LECCIONS

FRAC Lorraine Collection (Regional Contemporary Art Fund of Lorraine), Metz, France.

Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), Barcelona.

Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS), Madrid.

Rafael Tous Private Collection, Barcelona.

Vila Casas Foundation, Barcelona.

• BIO Àngels Ribé (Web de l'artista)

  Àngels Ribé (Barcelona, 1943) pertany a una generació d’artistes que inicien la seva trajectòria a les acaballes dels anys seixanta, moment de profunds canvis polítics i socials que repercuteixen directament en la manera de concebre la pràctica artística. L’obra d’art abandona la categoria d’ens estètic autònom que havia ostentat durant la modernitat per a obrir-se a un procés de desmaterialització i socialització que propicia noves relacions amb l’espectador, la institució artística i el mercat.

  L’any 1967 Àngels Ribé, asfixiada per l’ambient opressiu de la Barcelona de l’època, es trasllada a París per a estudiar Sociologia. Allà participa en els moviments del Maig del 68 i poc després comença a treballar al taller de l’escultor Piotr Kowalski. La seva vocació artística ja estava ben clara. El 1969 presenta públicament la seva primera instal·lació, Laberint: un laberint circular de plàstic groc transparent, que convertia l’espai expositiu en escenari fluït de recorreguts improvisats pels espectadors.

  A la dècada dels setanta Ribé es trasllada als Estats Units (Chicago i Nova York) on entra en contacte amb una sèrie d’espais artístics alternatius que es feien ressò de l’activitat emergent del moment i aviat comença. Es consoliden llavors les essències d’una gramàtica artística que ja s’havia esbossat en l’etapa parisenca. La desenfatització de l’objecte es fa ara evident. Ribé executa performances i instal·lacions de caràcter efímer que documenta poèticament mitjançant la fotografia. El seu cos es converteix en el principal articulador d’accions extremadament meditades en les quals els elements i processos de la natura adquireixen un paper central. Ribé accedeix a la natura per dues vies: una més immediata i sensorial, lligada a les seves manifestacions físiques –Intersecció de llum, Intersecció de pluja, Intersecció d’onada, totes de 1969–, i una altra més abstracta en la qual la geometria actua com el principi vertebrador. El triangle esdevé aquí una forma fundacional primigènia que l’artista utilitza en relació amb la seva pròpia dimensió corporal, tal com pot apreciar-se als treballs de la sèrie 3 punts (realitzats entre 1970 i 1973) o a Invisible Geometry 3 (1973).

  A la dècada dels vuitanta Ribé torna a Espanya i recupera l’interès pel caràcter objectual de l’obra d’art i per la seva materialització escultòrica. Treballa primer amb ferro i –a partir del 2000– amb neons que la connecten de nou amb la incorporeïtat de la llum i de l’espai.

• POÈTICA, REBEL I...LLIURA
  Maria Palau

  Àngels Ribé (Bar­ce­lona, 1943) té un record vague de l’impuls que la va por­tar a fer-se una foto­gra­fia men­jant una poma, el 1980, aca­bada de tor­nar dels Estats Units, on havia des­ple­gat la seva car­rera la dècada ante­rior. Però del que no té cap dubte és que la raó de ser de la peça Me eating an apple, d’un blanc i negre fred i des­a­fi­ant, no s’ha alte­rat. El punt de rebel·lia d’aque­lla jove cre­a­dora es manté intacta avui per molt temps que hagi pas­sat, a con­trapèl de les modes artísti­ques que ha vist néixer i morir. Ribé segueix mas­te­gant amb con­vicció el fruit pro­hi­bit dels con­ven­ci­o­na­lis­mes. “La cre­ació pura sem­pre és incon­for­mista, no pot estar mai supe­di­tada a cap lema, ide­o­lo­gia o con­signa. És l’única manera que tenim els artis­tes per ser lliu­res”, exclama.

  Amb aquest auto­re­trat que posa en qüestió tan­tes i tan­tes coses, la pri­mera de totes el sot­me­ti­ment, s’obre l’expo­sició Mon corps, mon esprit, que ahir es va inau­gu­rar a la gale­ria Ana Mas Pro­jects de l’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat, on es podrà visi­tar fins al 9 de març. Ribé el va expo­sar fa gai­rebé tres dècades a Pam­plona i ara és feliç de retro­bar-lo per llançar el mateix mis­satge al públic: l’art és un dels pocs espais que resis­tei­xen a la medi­o­cri­tat i a l’adot­ze­na­ment. Sem­pre l’ha tin­gut en molta con­si­de­ració, al públic, i sem­pre li ha donat via lliure per rela­ci­o­nar-se amb les seves obres. “Les lec­tu­res de l’art són ober­tes. L’impor­tant és que comu­ni­qui”, indica.

  Han pas­sat ja set anys de l’expo­sició que el Museu d’Art Con­tem­po­rani de Bar­ce­lona (Macba) li va orga­nit­zar per revi­sar l’uni­vers cre­a­tiu tan per­so­nal que va eri­gir a par­tir de finals dels sei­xanta sota el nou para­digma de l’art con­cep­tual i, a recer d’aquest, del procés de des­sa­cra­lit­zació de l’obra d’art. La mos­tra posava el fre a mit­jan dels vui­tanta i, per tant, dei­xava a l’aire la retros­pec­tiva que hau­ria de donar una visió molt més rica de la seva tra­jectòria. La llàstima és que no arriba, aquest repàs exhaus­tiu a tot el seu cor­pus. “Jo no em vaig morir als anys setanta”, engalta Ribé, que sem­pre ha tro­bat difi­cul­tats per tenir visi­bi­li­tat tant en les ins­ti­tu­ci­ons museísti­ques com en el cir­cuit galerístic, i això sent com és un dels talents més sin­gu­lars i con­sis­tents de l’art català del dar­rer mig segle.

  Ribé ha con­ti­nuat i con­ti­nua tre­ba­llant un dis­curs artístic amb un voca­bu­lari par­ti­cu­lar que ori­gina la intuïció i que madura l’intel·lecte. Aquesta fide­li­tat al seu propi món és jus­ta­ment el que aflora en l’expo­sició de la gale­ria Ana Mas, on s’entre­lla­cen vells i nous pro­jec­tes.

  Les con­ne­xi­ons que s’esta­blei­xen entre uns i altres és esti­mu­lant. Més enllà de les seves edats, poca cosa separa dues de les sèries fotogràfiques més allu­nya­des cro­nològica­ment. A Orna­men­ta­tion: the unre­la­ted object, del 1979, Ribé va cer­car en l’espai públic de Nova York for­mes pri­migènies que acom­pa­nyen la huma­ni­tat des de temps remots. For­mes que no necessària­ment tenen una dimensió tan­gi­ble, ja que sovint emer­gei­xen d’una ombra, d’un cop de vent o de l’onatge del mar.

  Aquesta obsessió per voler expli­car el món a par­tir del frag­ment, del detall, de les apa­rents insig­ni­fi­can­ces que tenim més a prop i que a força de veure-les dei­xem de mirar, rea­pa­reix a Eines, del 2014. Ribé va recórrer a objec­tes que for­men part de la seva quo­ti­di­a­ni­tat, una colla d’uten­si­lis del seu taller, per rei­vin­di­car que la cre­a­ti­vi­tat és latent a tot arreu. En els pots, sovint cen­drers reu­ti­lit­zats, que cus­to­dien els seus pin­zells i les seves pin­tu­res hi va des­co­brir una bellesa oculta molt pro­pera a la natura. En les foto­gra­fies, pri­meríssims pri­mers plans dels fons dels reci­pi­ents, l’objecte és irre­cognos­ci­ble. “Totes les coses tenen mol­tes visi­ons i no ens hauríem de resig­nar amb una de sola”, pre­cisa.

  Eines no és el tre­ball més recent que pre­senta la gale­ria de l’Hos­pi­ta­let. Ho és l’obra que dona nom a l’expo­sició, Mon corps i mon esprit, del 2017, en la qual una vegada més Ribé entronca amb allò més essen­cial del seu neguit artístic: el seu cos, que aborda com un mate­rial artístic més i que evoca poètica­ment “pro­duint geo­me­tria” amb un sim­ple cor­dill mani­pu­lat per les seves mans; i l’espe­rit, que repre­senta com una extensió del cer­vell.

  Mon esprit cele­bra les tro­ba­lles casu­als d’objec­tes comuns que l’artista con­serva perquè pres­sent que algun dia li faran algun ser­vei. “No soc d’acu­mu­lar mol­tes coses, només guardo les que penso que tenen una vida secreta pen­dent de des­vet­llar.” En aquest cas, es trac­tava d’uns con­duc­tes vul­gars als quals la seva foto­gra­fia ha donat un sug­ges­tiu aspecte encefàlic.

  Ribé és molt meti­cu­losa en la manera d’expo­sar les seves obres. No vol que cap ele­ment gratuït dis­tor­si­oni l’experiència de la visita. L’espai de la gale­ria Ana Mas li ha permès fer lluir les seves escul­tu­res tal com volia. “Mai les havia dis­fru­tat tant com aquí”, asse­gura. Són obres dels anys vui­tanta en les quals va tre­ba­llar l’escul­tura com a suport pictòric i va assa­jar una idea de l’art vin­cu­lada al desig que també tro­bem en una pre­ci­osa peça dels anys setanta, Para mirar con deli­ca­deza, una petita placa de ferro per­fo­rada amb un dibuix geomètric i sus­pesa a l’aire que es rela­ci­ona amb l’exte­rior de la gale­ria. Es rela­ci­ona amb la vida.

  Ribé ha dei­xat de fer escul­tura i s’ha cen­trat en la foto­gra­fia per raons estric­ta­ment econòmiques. L’escul­tura és cara de pro­duir i reque­reix espai per ser emma­gat­ze­mada. I això en una situ­ació de tanta ines­ta­bi­li­tat com la que estan patint els nos­tres artis­tes és inas­su­mi­ble. Fins i tot per als que tenen una llarga car­rera que acre­dita el seu talent. I aquí tenim un pro­blema.

• LA POÈTICA DE LA RESISTÈNCIA
  Teresa Grandas

  La qüestió de l’espai i l’espectador La trajectòria artística d’Àngels Ribé comença a finals dels anys seixanta, moment en què es fa evident un canvi de model estètic que serà fonamental en l’aparició de noves maneres de concebre la pràctica artística. La funció associativa o simbòlica de l’art es renegocia; l’obra d’art deixa de ser un ens autònom tal com havia estat concebuda per la tradició moderna, i el seu significat passa a dependre de l’intercanvi amb l’espectador; així, revela l’ambigüitat i la multiplicitat de referències i lectures que en són una part intrínseca. En aquest context, però, la historiografia tradicional s’ha referit a alguns moviments artístics del moment, en concret al minimalisme, des d’una perspectiva estilística i formal; des d’una visió molt esbiaixada que ha ignorat les motivacions ideològiques subjacents. Aquest tipus d’anàlisi s’ha basat sobretot en una lectura no narrativa de l’obra que ha exclòs qualsevol altra mena de significació. Si bé és cert que les obres que s’ha optat per reunir sota l’epígraf del «minimalisme» responen a unes pautes reduccionistes de la forma i del gest, que utilitzen materials industrials i objectes trobats amb una manipulació subjectiva gairebé inexistent, també cal tenir en compte que molts d’aquests artistes concebien el seu treball com un compromís. Es tracta d’una pràctica que explora les relacions entre l’artista i les institucions, així com les jerarquies que les governen, els mecanismes de relació amb l’obra i altres aspectes diversos de caire social i polític. Artistes com Robert Morris o Carl Andre, en reconsiderar el vincle tradicional entre l’espectador i l’objecte, van destacar el caràcter obert i el potencial democràtic del seu treball. És a dir, van incorporar l’aspecte participatiu a través d’un replantejament de les maneres de presentar l’obra. Amb això buscaven eliminar les barreres que els distanciaven de l’espectador i l’interpel·laven directament. El 1967, Michael Fried escriu el seu conegut assaig «Art and Objecthood»,1 en el qual postula una crítica al minimalisme per considerar-lo un art literalista i en el qual es constata una característica inherent, que denomina teatralitat. Si és l’experimentació de l’espectador la que restitueix el sentit de l’obra, es tracta aleshores d’una experiència canviant, ja que depèn d’un espaitemps. L’obra requereix, doncs, el reconeixement de l’espectador, la seva implicació; amplia el seu potencial experimentador més enllà del fet formal, atrapa l’espectador en una relació «teatralitzada» i incorpora l’efecte fenomenològic.

  TEXTO COMPLETO PDF