
- Joaquim Chancho
- Manel Armengol
- Raúl Díaz Reyes
- Sabine Finkenauer
- Regina Giménez
- Alana Iturralde
- Quisqueya Henríquez
- Mercedes Mangrané
- Carmen Mariscal
- Melvin Martínez
- Xavier Miserachs
- Lucía C. Pino
- Alberto Peral
- Laercio Redondo
- Àngels Ribé
- Inken Reinert
- Soledad Sevilla
Mon esprit. Barcelona, 2017. 3 fotografies. Impresió giclée. 50 x 50 cm c/u
El no dit. El no fet. El no vist. Fotogravat sobre paper, 1977. 76 x 57 cm
Invisible geometry II, 1973/2011. 4 fotografies en blanc i negre. 67x100 cm c/u
Association 2. Chicago, 1973/2011. 2 fotografies b/n. 67 x 100 cm c/u
Association 3. Chicago, 1973/2011. 2 fotografies b/n. 67 x 100 cm c/u
Bye, 2003.Neó. 200 x 200 cm
En campo abierto, 2003. Neó. 50 x 300 cm
Cap al lluny, 2003. Neó. 160 x 160 cm
S/T. Barcelona, 1983. Ferro i esmalt. Ferro i brillo de plata. 2 peces de 24 x 103 x 0,3 cm c/u
S/T, 1983. Acer, esmalt i purpurina de plata. Mesures variables
Para mirar con delicadeza
Barcelona, 1979.
Hierro
45 x 25 cm
Vista de "Mon corps, mon esprit" en Ana Mas Projects (Barcelona) 2018. © RobertoRuiz
Vista de "Mon corps, mon esprit" en Ana Mas Projects (Barcelona) 2018. © RobertoRuiz
Vista de "Mon corps, mon esprit" en Ana Mas Projects (Barcelona) 2018. © RobertoRuiz
Vista de "Mon corps, mon esprit" en Ana Mas Projects (Barcelona) 2018. © RobertoRuiz
Artissima (Turin) 2017
Artissima (Turin) 2017
Artissima (Turin) 2017
Vistes de l'exposició "En el laberint. Àngels Ribé, 1969-1984", al MACBA (Barcelona) 2011-2012
Vistes de l'exposició "En el laberint. Àngels Ribé, 1969-1984", al MACBA (Barcelona) 2011-2012
Vistes de l'exposició "En el laberint. Àngels Ribé, 1969-1984", al MACBA (Barcelona) 2011-2012
Vistes de l'exposició "En el laberint. Àngels Ribé, 1969-1984", MACBA (Barcelona) 2011-2012
Vistes de l'exposició "En el laberint. Àngels Ribé, 1969-1984", al MACBA (Barcelona) 2011-2012
Vistes de l'exposició '"En el laberint. Àngels Ribé, 1969-1984", MACBA (Barcelona) 2011-2012
Vistes d'exposició de "[Ex]posiciones críticas. Discursos críticos en el arte español, 1975-1995" en el CGAC: Centro Gallego de Arte Contemporáneo (Galicia) 2017
Vistes d'exposició de "[Ex]posiciones críticas. Discursos críticos en el arte español, 1975-1995" en el CGAC: Centro Gallego de Arte Contemporáneo (Galicia) 2017
Vistes de l'exposició "Sota l'Ossa Major" a Tecla Sala (Mataró) 2019 - 2020
Vistes de l'exposició "Sota l'Ossa Major" a Tecla Sala (Mataró) 2019 - 2020
Vistes de l'exposició "Sota l'Ossa Major" a Tecla Sala (Mataró) 2019 - 2020
ÀNGELS RIBÉ
Barcelona, 1943
EXPOSICIONS INDIVIDUALS
1969
Laberint, Centre Artistique de Verderonne, París.
1975
Two Main Subjective Points on an Objective Trajectory, 3 Mercer St. Gallery, New York.
1977
Can’t Go Home, C Space Gallery, New York.
Amagueu les nines que passen els lladres, Galeria G, Barcelona.
El viatge, primera part: «No es pot tornar», Espai Tres. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, Sabadell.
1978
I demà encara plourà, encara que els elefants tinguin por (perquè tenen els ulls petits), Fundació Joan Miró, Barcelona.
1979
E la forma, Espai d’art b5-125, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra.
Ornamentació, Escola Universitària de Professorat, Sant Cugat del Vallès.
Ornamentation: The Unrelated Object, C Space Gallery, New York.
1980
Bajo el…, Sala de Cultura de la Caja de Ahorros de Pamplona, Navarra.
1983
Escultures, Espai 10, Fundació Joan Miró, Barcelona.
1998
Àngels Ribé 1997, Espai Vau, Centre d’Art Santa Mònica, Barcelona.
El terrat, Galeria Senda, Barcelona.
2003
Àngels Ribé, Espai VolArt, Fundació Vila Casas, Barcelona.
2011
En el laberint. Àngels Ribé 1969-1984, MACBA, Barcelona.
Ribé, Maxphotos, Barcelona.
2012
ST, Galeria Canals, Sant Cugat del Vallès, Barcelona.
2014
Backlit, Galeria Palmadotze, Vilafranca del Panadès, Barcelona.
2018
Mon corps, mon esprit. Ana Mas Projects, Barcelona.
2019 – 2020
Sota l’Ossa Major. Tecla Sala, Mataró
EXPOSICIONS COL·LECTIVES
1972
Comunicació actual, l’Hospitalet de Llobregat.
1.219 m3, Vilanova de la Roca; Barcelona.
1973
Chicago, N.A.M.E. Gallery, Chicago.
Evanston Lakeshore Arts Festival, Evanston Art Center, Chicago.
Impact Video Art, Impact Gallery, Lausana.
Nature into Art, The Renaissance Society, Universitat de Chicago.
Nuevos comportamientos artísticos, Instituto Alemán de Madrid.
Outdoors – Indoors, Evanston Art Center, Evanston, Chicago.
Conceptual Art Festival, Universitat de Lexington, Kentucky.
Flash Art Show, Milà/Colònia/Düsseldorf.
Galerie des locataires, 12th Street, New York.
Noves tendències de l’art, Institut Alemany de Barcelona.
1974
Performances. Events. Presentations, N.A.M.E. Gallery, Chicago.
Prospective’74. Museu de Arte Contemporânea da Universidade de São Paulo.
Performances, Vehicule Art Gallery, Quebec.
Studio Works, Room 311/1105, W Lawrence, Chicago.
Tarragona. Informació d’art, Tarragona.
Terrassa. Informació d’art. Terrassa.
Work is the Effort Against Resistance, 11th Annual Avantgarde Festival of New York, Shea Stadium, New York.
1975
Ideas at Idea Warehouse, Institute for Art and Urban Resources, New York.
Impact Video Art, Palais des Beaux-Arts, Brussels.
Performance, Museum of Contemporary Art, Chicago.
Conceptual Art Show, Burpee Art Museum, Rockford, Illinois.
Rencontre Internationale Ouverte de Vidéo, CAYC, Espace Pierre Cardin, París.
Third International Open Encounter on Video, CAYC, Galleria civica d’arte moderna, Ferrara.
Fourth International Open Encounter on Video, CAYC, Centro de Arte y Comunicación, Buenos Aires.
12th New York Avantgarde Festival, Floyd Bennet Air Field, New York.
25 years to 2000, N.A.M.E. Gallery, Chicago.
1976
Art amb nous mitjans (1966-1975), Fundació Joan Miró, Barcelona.
Objecte. Primera antologia catalana de l’art i l’objecte, Fundació Joan Miró, Barcelona.
Style and Process, Fine Arts Building, New York.
Work is the Effort Against Resistance, 112 Green St.Gallery.
Barcelona, ciutat d’art, Expo-Art, Barcelona.
Fifth International Open Encounter on Video, CAYC, Centro de Arte y Comunicación, Buenos Aires.
Sixth International Open Encounter on Video, CAYC, Museo de Arte Contemporáneo, Caracas.
1977
A Small Self-Portrait, Art Core Gallery, Kioto; Osaka Prefectural Gallery, Osaka; West Best Gallery, Nagoya.
Poéticas Visuais, Museu de Arte Contemporãnea da Universidade da São Paulo.
Works to be Destroyed, West Side Highway, New York.
1979
100 años de cultura catalana, Ministerio de Cultura, Madrid.
Exposició d’art conceptual, Museu d’Art Contemporani, Eivissa.
Pyramidal Influence: The Great Pyramid Show, Wright State University, Dayton, Ohio; Midwest Museum of American Art, Elkhart, Indiana; Albright College, Heading, Penn.; University of Hartford Art School, Conn.; Weslwyan University, Middletown, Conn.
To the Franklin Furnace, Franklin Furnace Gallery, New York.
1980
Exposició de tramesa postal/Mail Art Exhibition, Metrònom, Barcelona.
¿Quien tiene razón…?, Primer Festival de Ventalló, Girona.
1981
Homenatge a Gabriel Ferrater, claustre del Monestir de Sant Cugat, Sant Cugat del Vallès.
1982
Fil-sofia, Metrònom, Barcelona; Sala Parpalló, València.
1983
Fira d’escultura al carrer, Tàrrega.
Fuera de formato, Centro Cultural de la Villa de Madrid, Madrid.
1984
Gabriel/Carles Pujol/Àngels Ribé, Museu Morera, Lleida.
Homenatge a Duchamp, Espai d’art b5-125, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra.
1985
Barcelona-París-Nova York. El camí de dotze artistes catalans 1960-1980, Palau Robert, Barcelona.
1986
Passejar i mirar, Segon Congrés de la Llengua Catalana, Barcelona.
1988
L’H.aRT, Tecla Sala, l’Hospitalet de Llobregat.
1991
Work in progress (Sense títol), Galeria Alfonso Alcolea, Barcelona.
1992
Idees i actituds. Entorn de l’art conceptual a Catalunya 1964- 1980, Centre d’Art Santa Mònica, Barcelona.
1993
Arthur Cravan, poeta i boxador, Palau de la Virreina, Barcelona.
Fragments. Proposta per a una col·lecció d’art actual, núm. 3. Palau de la Virreina, Barcelona.
L’acció, El subjecte com a objecte de l’art, Palau de la Virreina, Barcelona.
Performance, Facultat de Geografia i Història, Barcelona.
1994
Col·lecció d’art del Diari Avui, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Barcelona.
Continuïtat, Tecla Sala, l’Hospitalet de Llobregat.
Ideas and Attitudes. Catalan Conceptual Art, Corner House, Manchester; John Hansard Gallery, Southampton.
La acción, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid.
Terra, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra.
1995
Accions. La descodificacio de l’art, Universitat d’Estiu, Seu d’Urgell.
Cicle laterata, Casa de Cultura, Girona.
De viva veu (revista parlada), Casa de Cultura, Girona.
De viva veu (revista parlada), Sala Mas, Ajuntament de Santa Coloma de Gramanet.
L’acció com a llenguatge artístic, Universitat de Lleida.
1996
L’acció contra l’acció, Palau de la Virreina, Barcelona.
Sin número. Arte de acción, Círculo de Bellas Artes, Madrid.
1997
Accions, Sala Metrònom, Barcelona.
1998
Accions d’aigua, Ajuntament de Caldes d’Estrac.
Art i acció. Entre la performance i l’objecte, 1949-1979 (cicle de performances), MACBA, Barcelona.
1998
Fora de camp. Set itineraris per l’audiovisual català dels anys 60 als 90. Fundació Rafael Tous d’Art Contemporani, Metrònom, Barcelona.
Grup de Treball, MACBA, Barcelona.
2002
L’art conceptual espanyol en la Col·lecció Rafael Tous, Tecla Sala, l’Hospitalet de Llobregat.
Mediterranean Feeling (part IV), Tom Maddock Gallery, Barcelona.
2003
La vaixella imaginària, Food Cultura Museum, Barcelona.
2004
Homenatge a Maria-Mercè Marçal, Centre Francesca Bonnemaison, Barcelona.
2005
Desacuerdos, MACBA, Barcelona; Centro José Guerrero, Granada; Arteleku, San Sebastián.
Festival poètic de Caixaforum, Barcelona.
Picasso to Plensa: A Century of Art from Spain, The Albuquerque Museum, Albuquerque (Nuevo México); Salvador Dalí Museum, Sant Petersburg (Florida).
El arte sucede. Origen de las prácticas conceptuales en España, 1965-1980, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia, Madrid; Sala de Exposiciones del Koldo Mitxelena, Sant Sebastià (2006).
2006
Naturalmente artificial: el arte español y la naturaleza, 1968-2006, Museo Esteban Vicente, Segovia.
2007
1947-2007. Barcelone, Fondation Maeght, Saint-Paul-de-Vence.
Sala Tres: 1972-1979. En la ruta de l’art alternatiu de Catalunya, Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, Museu d’Art de Sabadell, Sabadell.
MACBA al Frankfurter Kunstverein, Frankfurter Kunstverein, Frankfurt.
2008
Més enllà de l’objecte. Obres de la Col·lecció MACBA, Barcelona; Museu Morera, Lleida (2008); Fundació Palau i Fabre, Caldes d’Estrac (2008-2009); Antic Escorxador, Tortosa; Centre Cultural Casino, Manresa; Museu Empordà, Figueres; Can Comas, Pineda de Mar; Can Palauet, Mataró; Museu de Granollers, Granollers (2009).
2009
Il·luminacions. Catalunya visionària, Centre de Cultura Contemporània (CCCB), Barcelona.
2011
De la revuelta a la posmodernidad (1962-1982), Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid.
La persistencia de la geometría, MACBA – Fundación “la Caixa”, Barcelona; Caixaforum, Madrid; MUAC, Ciudad de México; Centro de las Artes del Parque Fundidora, Monterrey, México.
2012
El espejo invertido: Arte de las colecciones de la Fundación “La Caixa” y del Macba, Guggenheim Bílbao, Bílbao.
Explosion! Painting as Action, Moderna Museet, Stockholm; Fundació Miró, Barcelona.
Ever Living Ornement, Micro Onde, Vélizy-Villacoubley, France.
Episodis crítics. 1957-2011, MACBA, Barcelona.
2013
Reactfeminism #2, Akademie der Künste, Berlin.
¿Què fer? Caixaforum, Barcelona.
2014
El text: principis i sortides. Capítol I: Crònica. Narració, història i subjectivitat, Fabra i Coats. Barcelona.
Haver fet un lloc on els artistes tinguin dret a equivocar-se, Fundació Miró, Barcelona.
Variaciones sobre el jardín japonés, La Casa Encendida, Madrid; Fundación Rodríguez-Acosta, Granada.
Relat de belles coses falses, Centre d’Art Lo Pati, Amposta Tarragona; Arts Santa Mònica, Barcelona.
Manualmente, Galeria +R, Barcelona.
2015
Adventures of the Black Square: Abstract Art and Society 1915– 2015, The Whitechapel Gallery, London, U.K.
In/Visible, IKOB, Eupen, Belgien.
Bienal de Jafre, Jafre, Girona.
Do D!sturb, Palais de Tokyo. Paris, France.
Self -Timer Stories, Museum der Moderne, Salzburg, Austria; MUSAC, León.
Creació a Catalunya 1950-1977, MNAC Museo Nacional de Arte de Cataluña, Barcelona.
2016
J’accepte la grande aventure d’être moi, Institut Français, Barcelona.
Vigies and Co, Nei Liicht/Dominique Lang Centres d’Art, Dudelange, Luxembourg.
Sensitive zones, Frac Lorraine, Metz, France.
Caminar sobre el gel, Bòlit, Girona; Santa Mònica, Barcelona; Can Palauet, Mataró; Can Maristany, Sant Cugat.
Col.lecció MACBA 31, Macba, Barcelona.
El penúltim sopar, Galeria Palma Dotze, Vilafranca del Panadès, Barcelona.
2017
What is not Visible is not Invisible. The Performance Series, National Museum of Singapore, Singapore.
Discursos críticos en el arte español, Centro Galego de Arte Contemporánea, Santiago de Compostela, La Coruña.
Punto de partida, Ana Mas Projects, San Juan, Puerto Rico.
Entusiasme, el repte i l’obstinació en la Col·lecció MACBA, Centre Cultural del Carme, Badalona; Ripollet; Vilafranca del Panadès; Martorell; Cerdanyola del Vallès; Igualada; Vilanova i la Geltrú; Sant Cugat del Vallès i Terrassa.
2018
From Barcelona to Abu Dhabi. Works from the MACBA in dialogue with the Emirates. Manarat al Saadiyat, Abu Dhabi.
Territorios que importan. Género, arte y ecología. CDAN Centro de Arte y Naturaleza. Huesca.
Liberxina. Pop y nuevos comportamientos artísticos, 1966-1971. Museo Nacional de Arte de Cataluña, Barcelona.
Una certa foscor. Caixaforum Barcelona, Barcelona.
2019
¡FEMINISMOS! Centro de Cultura Contemporánea CCCB Barcelona.
En caida libre. Caixa Forum. Barcelona
Dar la oreja, hacer aparecer: cuerpo, acción y feminismos (1966-1979), MUSAC Museo de arte contemporáneo de Castilla y León.
2020
Acción. Una historia provisional de los noventa. MACBA, Barcelona
PREMIS I RECONEIXEMENTS
2002
Premi d’escultura de la Fundació Vila Casas.
2012
Premi Nacional de Cultura.
2019
Premio Honorífico GAC trayectoria artística.
Premio Nacional de Artes Plásticas. Ministerio de Cultura y Deporte.
COL·LECCIONS
FRAC Lorraine Collection (Regional Contemporary Art Fund of Lorraine), Metz, France.
Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), Barcelona.
Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS), Madrid.
Rafael Tous Private Collection, Barcelona.
Vila Casas Foundation, Barcelona.
BIO Àngels Ribé (Web de l'artista)
Àngels Ribé (Barcelona, 1943) pertany a una generació d’artistes que inicien la seva trajectòria a les acaballes dels anys seixanta, moment de profunds canvis polítics i socials que repercuteixen directament en la manera de concebre la pràctica artística. L’obra d’art abandona la categoria d’ens estètic autònom que havia ostentat durant la modernitat per a obrir-se a un procés de desmaterialització i socialització que propicia noves relacions amb l’espectador, la institució artística i el mercat.
L’any 1967 Àngels Ribé, asfixiada per l’ambient opressiu de la Barcelona de l’època, es trasllada a París per a estudiar Sociologia. Allà participa en els moviments del Maig del 68 i poc després comença a treballar al taller de l’escultor Piotr Kowalski. La seva vocació artística ja estava ben clara. El 1969 presenta públicament la seva primera instal·lació, Laberint: un laberint circular de plàstic groc transparent, que convertia l’espai expositiu en escenari fluït de recorreguts improvisats pels espectadors.
A la dècada dels setanta Ribé es trasllada als Estats Units (Chicago i Nova York) on entra en contacte amb una sèrie d’espais artístics alternatius que es feien ressò de l’activitat emergent del moment i aviat comença. Es consoliden llavors les essències d’una gramàtica artística que ja s’havia esbossat en l’etapa parisenca. La desenfatització de l’objecte es fa ara evident. Ribé executa performances i instal·lacions de caràcter efímer que documenta poèticament mitjançant la fotografia. El seu cos es converteix en el principal articulador d’accions extremadament meditades en les quals els elements i processos de la natura adquireixen un paper central. Ribé accedeix a la natura per dues vies: una més immediata i sensorial, lligada a les seves manifestacions físiques –Intersecció de llum, Intersecció de pluja, Intersecció d’onada, totes de 1969–, i una altra més abstracta en la qual la geometria actua com el principi vertebrador. El triangle esdevé aquí una forma fundacional primigènia que l’artista utilitza en relació amb la seva pròpia dimensió corporal, tal com pot apreciar-se als treballs de la sèrie 3 punts (realitzats entre 1970 i 1973) o a Invisible Geometry 3 (1973).
A la dècada dels vuitanta Ribé torna a Espanya i recupera l’interès pel caràcter objectual de l’obra d’art i per la seva materialització escultòrica. Treballa primer amb ferro i –a partir del 2000– amb neons que la connecten de nou amb la incorporeïtat de la llum i de l’espai.
POÈTICA, REBEL I...LLIURA
Maria PalauÀngels Ribé (Barcelona, 1943) té un record vague de l’impuls que la va portar a fer-se una fotografia menjant una poma, el 1980, acabada de tornar dels Estats Units, on havia desplegat la seva carrera la dècada anterior. Però del que no té cap dubte és que la raó de ser de la peça Me eating an apple, d’un blanc i negre fred i desafiant, no s’ha alterat. El punt de rebel·lia d’aquella jove creadora es manté intacta avui per molt temps que hagi passat, a contrapèl de les modes artístiques que ha vist néixer i morir. Ribé segueix mastegant amb convicció el fruit prohibit dels convencionalismes. “La creació pura sempre és inconformista, no pot estar mai supeditada a cap lema, ideologia o consigna. És l’única manera que tenim els artistes per ser lliures”, exclama.
Amb aquest autoretrat que posa en qüestió tantes i tantes coses, la primera de totes el sotmetiment, s’obre l’exposició Mon corps, mon esprit, que ahir es va inaugurar a la galeria Ana Mas Projects de l’Hospitalet de Llobregat, on es podrà visitar fins al 9 de març. Ribé el va exposar fa gairebé tres dècades a Pamplona i ara és feliç de retrobar-lo per llançar el mateix missatge al públic: l’art és un dels pocs espais que resisteixen a la mediocritat i a l’adotzenament. Sempre l’ha tingut en molta consideració, al públic, i sempre li ha donat via lliure per relacionar-se amb les seves obres. “Les lectures de l’art són obertes. L’important és que comuniqui”, indica.
Han passat ja set anys de l’exposició que el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) li va organitzar per revisar l’univers creatiu tan personal que va erigir a partir de finals dels seixanta sota el nou paradigma de l’art conceptual i, a recer d’aquest, del procés de dessacralització de l’obra d’art. La mostra posava el fre a mitjan dels vuitanta i, per tant, deixava a l’aire la retrospectiva que hauria de donar una visió molt més rica de la seva trajectòria. La llàstima és que no arriba, aquest repàs exhaustiu a tot el seu corpus. “Jo no em vaig morir als anys setanta”, engalta Ribé, que sempre ha trobat dificultats per tenir visibilitat tant en les institucions museístiques com en el circuit galerístic, i això sent com és un dels talents més singulars i consistents de l’art català del darrer mig segle.
Ribé ha continuat i continua treballant un discurs artístic amb un vocabulari particular que origina la intuïció i que madura l’intel·lecte. Aquesta fidelitat al seu propi món és justament el que aflora en l’exposició de la galeria Ana Mas, on s’entrellacen vells i nous projectes.
Les connexions que s’estableixen entre uns i altres és estimulant. Més enllà de les seves edats, poca cosa separa dues de les sèries fotogràfiques més allunyades cronològicament. A Ornamentation: the unrelated object, del 1979, Ribé va cercar en l’espai públic de Nova York formes primigènies que acompanyen la humanitat des de temps remots. Formes que no necessàriament tenen una dimensió tangible, ja que sovint emergeixen d’una ombra, d’un cop de vent o de l’onatge del mar.
Aquesta obsessió per voler explicar el món a partir del fragment, del detall, de les aparents insignificances que tenim més a prop i que a força de veure-les deixem de mirar, reapareix a Eines, del 2014. Ribé va recórrer a objectes que formen part de la seva quotidianitat, una colla d’utensilis del seu taller, per reivindicar que la creativitat és latent a tot arreu. En els pots, sovint cendrers reutilitzats, que custodien els seus pinzells i les seves pintures hi va descobrir una bellesa oculta molt propera a la natura. En les fotografies, primeríssims primers plans dels fons dels recipients, l’objecte és irrecognoscible. “Totes les coses tenen moltes visions i no ens hauríem de resignar amb una de sola”, precisa.
Eines no és el treball més recent que presenta la galeria de l’Hospitalet. Ho és l’obra que dona nom a l’exposició, Mon corps i mon esprit, del 2017, en la qual una vegada més Ribé entronca amb allò més essencial del seu neguit artístic: el seu cos, que aborda com un material artístic més i que evoca poèticament “produint geometria” amb un simple cordill manipulat per les seves mans; i l’esperit, que representa com una extensió del cervell.
Mon esprit celebra les troballes casuals d’objectes comuns que l’artista conserva perquè pressent que algun dia li faran algun servei. “No soc d’acumular moltes coses, només guardo les que penso que tenen una vida secreta pendent de desvetllar.” En aquest cas, es tractava d’uns conductes vulgars als quals la seva fotografia ha donat un suggestiu aspecte encefàlic.
Ribé és molt meticulosa en la manera d’exposar les seves obres. No vol que cap element gratuït distorsioni l’experiència de la visita. L’espai de la galeria Ana Mas li ha permès fer lluir les seves escultures tal com volia. “Mai les havia disfrutat tant com aquí”, assegura. Són obres dels anys vuitanta en les quals va treballar l’escultura com a suport pictòric i va assajar una idea de l’art vinculada al desig que també trobem en una preciosa peça dels anys setanta, Para mirar con delicadeza, una petita placa de ferro perforada amb un dibuix geomètric i suspesa a l’aire que es relaciona amb l’exterior de la galeria. Es relaciona amb la vida.
Ribé ha deixat de fer escultura i s’ha centrat en la fotografia per raons estrictament econòmiques. L’escultura és cara de produir i requereix espai per ser emmagatzemada. I això en una situació de tanta inestabilitat com la que estan patint els nostres artistes és inassumible. Fins i tot per als que tenen una llarga carrera que acredita el seu talent. I aquí tenim un problema.
LA POÈTICA DE LA RESISTÈNCIA
Teresa GrandasLa qüestió de l’espai i l’espectador La trajectòria artística d’Àngels Ribé comença a finals dels anys seixanta, moment en què es fa evident un canvi de model estètic que serà fonamental en l’aparició de noves maneres de concebre la pràctica artística. La funció associativa o simbòlica de l’art es renegocia; l’obra d’art deixa de ser un ens autònom tal com havia estat concebuda per la tradició moderna, i el seu significat passa a dependre de l’intercanvi amb l’espectador; així, revela l’ambigüitat i la multiplicitat de referències i lectures que en són una part intrínseca. En aquest context, però, la historiografia tradicional s’ha referit a alguns moviments artístics del moment, en concret al minimalisme, des d’una perspectiva estilística i formal; des d’una visió molt esbiaixada que ha ignorat les motivacions ideològiques subjacents. Aquest tipus d’anàlisi s’ha basat sobretot en una lectura no narrativa de l’obra que ha exclòs qualsevol altra mena de significació. Si bé és cert que les obres que s’ha optat per reunir sota l’epígraf del «minimalisme» responen a unes pautes reduccionistes de la forma i del gest, que utilitzen materials industrials i objectes trobats amb una manipulació subjectiva gairebé inexistent, també cal tenir en compte que molts d’aquests artistes concebien el seu treball com un compromís. Es tracta d’una pràctica que explora les relacions entre l’artista i les institucions, així com les jerarquies que les governen, els mecanismes de relació amb l’obra i altres aspectes diversos de caire social i polític. Artistes com Robert Morris o Carl Andre, en reconsiderar el vincle tradicional entre l’espectador i l’objecte, van destacar el caràcter obert i el potencial democràtic del seu treball. És a dir, van incorporar l’aspecte participatiu a través d’un replantejament de les maneres de presentar l’obra. Amb això buscaven eliminar les barreres que els distanciaven de l’espectador i l’interpel·laven directament. El 1967, Michael Fried escriu el seu conegut assaig «Art and Objecthood»,1 en el qual postula una crítica al minimalisme per considerar-lo un art literalista i en el qual es constata una característica inherent, que denomina teatralitat. Si és l’experimentació de l’espectador la que restitueix el sentit de l’obra, es tracta aleshores d’una experiència canviant, ja que depèn d’un espaitemps. L’obra requereix, doncs, el reconeixement de l’espectador, la seva implicació; amplia el seu potencial experimentador més enllà del fet formal, atrapa l’espectador en una relació «teatralitzada» i incorpora l’efecte fenomenològic.